Creix l’edició d’obres mestres en català, augmenten les editorials que afronten el risc econòmic de traduir obres mestres

Si a un editor d’un petit país li arriba la proposta de publicar onze llargs poemes escrits per un nordamericà tancat en una gàbia al final de la Segona Guerra Mundial, condemnat per les seves proclames a la ràdio a favor de Mussolini, onze poemes, a més, en edició bilingüe i que necessiten nombroses notes per entendre’l, segurament l’editor faria un ràpid càlcul del cost de producció i del nombre possible de compradors, i el projecte acabaria a la paperera, per molt que el poeta es digués Ezra Pound, l’obra fos Els Cantos pisans i el seu traductor, Francesc Parcerisas. Però si aquest editor és Jordi Raventós, tot és possible. O Maria Bohigas (Club Editor), o Rafel Aniol (Periscopi) o Laura Huerga (Raig Verd), o Oriol Ponsatí (Ela Geminada) o Eugènia Broggi (L’altra) o Gracià Sánchez Font (El Gall)… Enguany s’han publicat nombrosos clàssics antics i moderns. Hi ha la voluntat que el català no s’empobreixi al marge de la millor literatura internacional. Parcerisas havia publicat a Empúries Un esborrany de XXX Cantos (2001), la seva versió dels primers trenta poemes d’una obra monumental, un mosaic enciclopèdic en què Pound va voler fer una nova Divina Comèdia, un compendi de veus de cultures, de la grega clàssica a la xinesa, de diferents registres, de la llengua col·loquial a l’altament literària, un collage de fragments en diversos idiomes i, alhora, un diari on anotava el que llegia o veia.

Ezra Pound, secretari de Yeats, mentor d’Eliot, va ser un erudit amb una set fàustica de totes les literatures, un poeta que, amb el mateix esperit que animava Joyce o Picasso, va voler obrir noves formes d’expressió una vegada demostrada la seva traça (Cathay, Personae, Hugh Selwyn Mauberley). “M’interessa Pound perquè és la frontissa entre la poesia acadèmica i la beatnik. Va influir molt en Charles Olson”, diu Parcerisas. La defensa malaltissa de la cultura i el seu odi a l’economia –la usura, les finances– va ser l’excusa, com Heidegger, per vestir un feixisme barrejat de confucionisme i antisemitisme. Pound feia al·locucions a Radio Roma demanant que els Estats Units es retiressin de la batalla i va ser un col·laborador entusiasta de la República de Salò (l’últim refugi de Mussolini a Garda abans de la seva derrota). El poeta, en la seva fugida dels aliats, va arribar al Tirol, on va ser detingut i empresonat en una gàbia a Pisa al costat de soldats nord-americans condemnats per assassinat o violació. Allà, en els trossos de paper que aconsegueix, escriu, cita de memòria, anota que veu l’arribada d’un jeep, un seguici de formigues, una tempesta, introdueix en els seus versos titulars de diaris o fragments d’una antologia de poesia anglesa, fórmules econòmiques, ideogrames xinesos, laments per la seva humiliació… A iniciativa d’autors com William Carlos Williams, Pound va ser retornat als Estats Units i internat en un manicomi, i va evitar així ser executat per traïció, com altres col·laboracionistes com Lord Haw-Haw (William Joyce), Ferdonet i Brasillach. El 1949 va guanyar el premi Bollinger, va rebre el suport d’Allen Ginsberg i, de tornada a Itàlia, lluny de penedir-se’n, va saludar Venècia amb l’arrogant braç alçat. En una entrevista sobre les deu pitjors pel·lícules de l’any, va triar Casablanca, “aquesta bilorda”. I el 1967, Pasolini, comunista, el va entrevistar (es pot veure a YouTube) entusiasmat, i li va llegir en italià el cant LXXXI davant la indiferència d’un Pound ancià i malgirbat.

En el costat polític oposat, Adesiara publica un nou llibre de Iannis Ritsos, poeta de referència de l’esquerra grega, amb tres monòlegs basats en mites, un dels quals, Àiax, escrit en un camp de concentració després de ser detingut per la dictadura dels coronels, la seva segona estada en un camp (ja ho havia estat de 1948 a 1952). Els tres monòlegs són Persèpone, el desig d’una dona madura; Filoctetes ,la tragèdia explicada per personatges secundaris amb crítiques a les raons de guerra i Àiax, el desencant de l’heroi. És curiosa la veneració de Ritsos a Catalunya, animada pel seu traductor Joan Casas. Ela Geminada també ha publicat Repeticions, poemes escrits en el mateix període i traduïts aquesta vegada per Eusebi Ayensa. Ela Gemianda ha traduït L’art de callar, de l’abat Dinouart, i Pensaments ociosos d’un ociós, de Jerome K Jerome, (Tres homes en una barca), un clàssic de l’humor anglès que sosté que la gràcia de no fer res no es dóna quan no es té res a fer, sinó quan més feina es té. Adesiara -una mina de joies– acaba de publicar també Jules i Jim, la cèlebre obra sobre l’amor a tres d’Henri-Pierre Roché, que Truffaut va portar al cinema el 1962 amb Jeanne Moreau.

Ara Llibres publica Venus i Adonis, un dels dos poemes narratius que Shakespeare va escriure aprofitant que els teatres de Londres estaven tancats per l’epidèmia de pesta del 1592. L’obra narra el desig desencadenat per Venus cap a un tímid Adonis que no es deixa seduir: “el mar té límits, el desig intens no en té”, en versos catalans que Salvador Oliva ha traduït prenent com a model Gabriel Ferrater i la seva versió de l’inici del Corolià shakespearià.

Sembra Llibres s’atreveix amb una nova versió de La metamorfosi de Kafka, donant la raó a Jordi Llovet, que quan al seu dia va corregir el títol (die Verwandlung: La Transformació) va vaticinar que la seva iniciativa no seria seguida. “Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, com una closca ”, diu la versió de Llovet, “Un matí que Gregor Samsa es va despertar d’uns somnis agitats…”, diu la nova versió de Marta Pera Cucurell. Només en les frases inicials hi ha una infinitat de variants: “Estava gitat d’esquena”, va proposar Enric Sòria . “Jeia de sobines damunt una esquena dura”, va optar Joan Fontcuberta. “Es va trobar metamorfosat en una bestiola monstruosa”, va escriure Carme Gala. La més genial va ser la de Monterroso quan va crear un conte propi, el del seu cèlebre dinosaure. Kafka en 50 caràcters, menys d’un tuit.

Cap escriptor no pot quedar immune després de llegir Thomas Bernhard. Els mallorquins són els qui estan traduint les seves obres al català. “Hi ha –deia l’autor– tantes ciutats esplèndides al món, paisatges, costes que he vist en la meva vida, però cap d’elles no ha estat per a mi mai tan ideal com Palma”. El Gall va encarregar a Clara Formosa que s’enfrontés al dificilíssim repte de vessar a un altre idioma la complexa sintaxi de l’autor austríac en Sí, l’última paraula de la novel·la, terrible, breu, contundent resposta a una pregunta també contundent.

El deute del català amb Henry James és aquest any una mica menor. Adesiara va traduir La font sagrada (Alfred Sargatal) i Alpha, Els europeus, a càrrec de Xavier Pàmies. Pere Guixà tradueix per a Angle Editorial La bruixa Lois, d’Elizabeth Gaskell, sobre els judicis a les bruixes de Salem, mentre Periscopi continua editant obres de David Foster Wallace i Edicions de 1984, de Faulkner (la trilogia dels Snopes), John Fante, Hans Fallada, Robert Walser, més L’arrelament de Simone Weil, a càrrec de Rosina Ballester i Josefa Contijoch, traductores de Per a una tomba d’Anatole, de Mallarmé, a Lleonard Muntaner. L’Altra Editorial està rescatant la gran Carson McCullers i la seva obra mestra, els relats de La balada del cafè trist, a càrrec de Yannick Garcia, i la sensació editorial del moment, la recuperació de l’anonimat de Lucia Berlin i els seus contes de Manual per a una dona de fer feines, gràcies a Lydia Davis -aquesta escriptora de l’exmón Auster que tothom elogia–, i amb traducció d’Albert Torrescasana. Club Editor prepara llibres de Boris Vian i Natalia Ginzburg, mentre que Edicions 62 s’atreveix amb Italo Calvino: Per què llegir els clàssics.

Les noves generacions de traductors estan capacitades per traduir gairebé qualsevol idioma. Les edicions d’autors xinesos, perses o japonesos ja han deixat de ser una raresa. Quins problemes té l’edició catalana a l’hora de publicar traduccions? Els traductors es queixen de la falta de visibilitat de la seva feina, encara que avui moltes editorials independents estan instituint el costum d’esmentar els seus noms a la portada. Un altre problema són les presses que els donen certs editors per fer una feina que requereix meticulositat: algunes editorials arriben a trossejar el llibre entre quatre traductors per guanyar temps, i després un supervisor els coordina, encara que mai prou, perquè el text no perdi coherència.

Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja problemes derivats de la convivència de les edicions en castellà i català d’un mateix títol. “El cost de la traducció és el mateix, però la tirada mitjana en castellà és de 3.500 exemplars i la catalana, de 1.500.” Els ajuts de la Generalitat no basten per pal·liar tant desavantatge. Qui decideix el preu de venda i la data de publicació? Els editors catalans tenen diferents experiències amb els seus col·legues, en general d’amistós re- gateig, però tots coincideixen a dir que qui mana és l’editor en castellà; per això molts publiquen al maig, per a la fira de Madrid, passat Sant Jordi, que és la festa del llibre catalana . “Si diuen que el llibre surt a 19 euros i tal dia, hem de doblegar-nos-hi”, diu Josep Cots. “Ni una sola vegada l’editor en castellà ha ajustat la data de publicació que nosaltres proposàvem perquè el traductor s’havia penjat,” diu Broggi qui, malgrat tot, reconeix que hi ha línies d’ajuts que els castellans no tenen. Rafel Aniol, de Periscopi, un editor que no sucumbeix a l’hegemonia absoluta de l’anglès i s’obre a altres literatures, diu que “mai no saps si et donaran l’ajuda o no”, i busca aliances amb festivals i centres per costejar el viatge de promoció d’autors estrangers. La premsa vol entrevistes i un autor mort no en dóna.

Sobre la moda d’editorials en castellà que ara publiquen en català Broggi creu que tenen per davant una tasca de gran complexitat: “els mercats són diferents: no n’hi ha prou que posin els teus llibres a la Central o a Laie”. Els editors diuen que està desapareixent l’antiga pràctica que una editorial en castellà comprés els drets en català per desar-la en un calaix. Però el gran problema continua sent aquest més de setanta per cent de lectors que, malgrat saber català, elegeixen automàticament la versió castellana. Aquest és el gran repte. I els preus a la baixa, els contractes de confidencialitat (Amazon), les traduccions Google, no tenir dret a la revisió última, l’augment d’errors per la falta de correctors, el desèrtic panorama d’assajos en català..

 

Article publicat a La Vanguardia el 20 de juny de 2016. Accedeix des d’aquí a l’article original.



Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies