Maria Bohigas: “A còpia de publicar textos poc treballats s’ensorra una literatura”, El Nacional

Article de la La Llança publicat El Nacional el 17 de maig del 2017. Fes clic aquí per veure l’article original

Els deu bars més coneguts de Barcelona. Els deu escriptors revelació del moment. Quan al 2004 Maria Bohigas va voler reprendre Club Editor, alguns editors li van proposar associar-s’hi publicant títols d’aquest calibre. Era una mala època, perquè segells com Empúries o La Magrana, que temps enrere havien tingut una personalitat original, ara quedaven absorbits dins de grups. I perquè encara no havia sorgit el boom, a la catalana però boom, d’editorials independents.

Al 2004, la meitat de l’editorial que havien fundat Joan Sales i Xavier Benguerel quan van tornar de l’exili al 1948 era a mans de Planeta. L’altra meitat era a mans de Núria Folch, la vídua de Joan Sales. El tàndem entre Núria Folch i Miquel Alzueta, l’editor de Columna incorporat a Planeta, no funcionava. Fos perquè la visió de Núria Sales —nascuda a la Catalunya europeista del 1915— i de Miquel Alzueta —del 1956, que havia sobreviscut a la postguerra mirant-se el món anglosaxó— no podien agermanar-se. Fos perquè els grans projectes necessiten una sola veu cantant, el cas és que l’editorial de Sales era un fòssil que sobrevivia pel renom de les publicacions passades.

Entenc que compressis les accions de Planeta. Però les accions de la teva àvia? 

No volia que Club Editor fos una editorial familiar. Volia ser jo qui prengués les decisions. El que passa és que en aquell moment no havia dirigit mai una empresa. No coneixia el públic ni la vida literària catalana, perquè havia viscut sempre a París. I necessitava un soci. Vaig anar a veure Josep Cots, l’editor de 1984. Ell coneixia a fons el catàleg de Club Editor, ja era actiu dins el panorama literari català. Però sobretot tenia una visió ambiciosa de literatura i no tenia por, que venen a ser la mateixa cosa. Vam treballar junts fins al 2013, i ha estat una etapa indispensable per tornar a posar en marxa l’editorial.

Maria Bohigas - Sergi Alcàzar

Com en temps de Sales, Club Editor continua sent l’empresa d’una sola persona.

És la tònica general. Hi ha uns equips molt petits i precaris, i això té un cost elevat. Avui en dia és un luxe tenir un responsable de comunicació i un parell d’editors de taula per oferir una programació de quinze títols l’any. Els equips editorials catalans han variat poc entre els anys cinquanta i ara: som un, un i mig, dos, dos i mig, tres. I prou. El que passa és que ara la feina de comunicació és molt més important.

La situació pública t’és més favorable a tu que al teu avi.

No et pensis. Vendre llibres costa més. El meu avi sempre es queixava que no hi havia manera de superar els dos-mil exemplars. Ara arribes als mil exemplars i ja pots estar content. És cert que avui hi ha moltes més publicacions i més oferta cultural. I és cert que ja no hi ha aquell públic militant, aquella mena de lector mecenes. Però sovint et feliciten perquè una novel·la sona als mitjans, sona entre la gent, sembla que va funcionant bé i tu penses: no he arribat ni a mil cases.

Maria Bohigas - Sergi Alcàzar

Però arrenques amb el catàleg mig fet.

I un catàleg riquíssim. Però no tot són avantatges. No és el mateix començar de zero que ressuscitar un mort. A més, tenir un fons com aquest t’obliga a una coherència. Joan Sales volia fer una editorial de novel·la contemporània amb vocació popular. Molt bé. Però pensa que ell s’havia educat en un temps de gran exigència. Publica Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joaquim Amat-Piniella, Sebastià Arbó, i això és el que entén per literatura popular. També publica Folch i Camarasa i les seves novel·les de suspens. Ara per literatura popular s’entén una altra cosa. Ara quan diuen “popular” volen dir “ranxo”. I Club Editor de ranxo no en van publicar mai. Es feien tips de rebutjar textos o de dir als autors que calia modificar-los, que no estaven a punt. A diferència d’altres editorials. A diferència d’altres editorials, que tot ho jutgen publicable mentre els doni preponderància.

Ara quan diuen “popular” volen dir “ranxo”. I ells, de ranxo, no en van publicar mai

Perquè van superats de feina i la maquinària no pot parar.

Perquè tenen molta barra. En això s’ha de ser molt clar. Hi ha una ètica de l’ofici i hi ha qui la respecta i hi ha qui no. A còpia de publicar textos que han estat poc treballats s’ensorra una literatura. I es pren el pèl a la gent. Perquè la gent, encara que no sàpiga literatura, percep la diferència entre el que està ben fet i mal fet. No vindrà d’aquí, pensen alguns. Doncs sí, ve d’aquí. Sempre ve d’aquí. I fer les coses bé determina la teva producció. Perquè escolta’m, quants llibres pots fer bé, en un any? Editar bé vol dir llegir-se el text original pel capbaix cinc vegades. I no n’hi ha prou de fer bé els llibres. Has de mantenir-los vius.

Com incorpores nous autors?

La meva font d’informació més important són els nostres autors, traductors i col·laboradors diversos. És el que millor explica aquesta editorial, aquesta mena de teranyina. És per això que, a pesar que les obres siguin molt diverses, sempre conserven un aire de família. El meu filtre són molt més els escriptors del catàleg que no pas les agències literàries. També hi ha el fair play. De l’Eileen Chang me’n va parlar el Ricard Planas de Males Herbes, per exemple. Em va dir que era molt bona però que no encaixava gens al seu catàleg i era cert.

El meu filtre són molt més els escriptors del catàleg que no pas les agències literàries.

El catàleg. És bo que s’associï un nom a una editorial?

Jo crec que no. El públic té un païdor limitat. Va passar amb l’Alice Munro, per exemple. Quan va guanyar el Nobel vam notar-ho molt. Després vam publicar un altre recull de contes seu, igual de bo, igual de ben traduït, igual de ben promocionat. I res, vam tornar al nivell de vendes anterior al Nobel. Aquest topall dels mil exemplars és molt difícil de superar.

Tenim un problema de massa crítica. La comunitat lingüística del català és petita. D’aquesta comunitat, el 40% no llegeix mai. Parteixes d’un públic potencial de 3 milions, dels quals només un 15% llegeix més de cinc llibres l’any. A més, l’activitat editorial a Catalunya es mou entre dues llengües. Tots llegim també en castellà i al Principat tenim un milió de catalonparlants que només llegeix en castellà.

Però tu també tens una col·lecció en castellà. Et funciona? 

Si em dius “fes balanç mirant els números” et diré que no, que aquest balanç és insatisfactori. Però d’altra banda, els llibres en català que hem traduït al castellà produeixen unes lectures diferents, t’ajuden a veure coses noves. Quan vam publicar Sicília sense morts, que parla de la corrupció, a les ressenyes del Principat no paraven d’insistir que el cas de corrupció era a Mallorca. A Espanya se’l feien seu.

A més, crec que hi ha llibres que hi han d’arribar, a Espanya. La literatura catalana també parla d’ells. Rua de captius, posem per cas. Aquest llibre de Francesc Grau Viader, sobre els camps de Miranda de Ebro, és un dels pocs llibres que s’ha escrit sobre els camps de concentració franquistes.

Si un editor castellà demana traduir un llibre nostre, doncs mira, a bodes em convides. Però la veritat és que això passa poc i quan vull que una cosa els arribi la traduïm nosaltres. És voluntarisme, si vols dir-ho així.

Ets intervencionista com Sales.

Què vol dir “intervencionista”? Hi ha hagut molts editors que aquí no s’han pres mai la molèstia de preparar un text per editar-lo. Es pensen que això és intervencionisme, però es el pa de cada dia a la literatura francesa o nord-americana. Que durant trenta anys no s’hagi fet en aquest país no vol dir que no s’hagi de fer. Abans era la forma habitual de procedir. Les obres de Selecta estaven tan corregides com les del Club Editor, però ells eren més discrets, tenien mecanismes més subtils. Si venien de Josep Maria Cruzet la gent acceptava millor les correccions que si venien de Joan Sales.

Si venien de Josep Maria Cruzet la gent acceptava millor les correccions que si venien de Joan Sales.

Amb el catàleg Sales volia fixar un model de llengua. I tu?

Amb la qüestió del model de llengua has de preguntar-te: què és el que publiques i com ha de fer servir les paraules. Tota literatura construeix un registre irreal. Ningú parla com els personatges de la Rodoreda, tenim la sensació que sí, però és una sensació irreal. El que passa és que Joan Sales, i jo mateixa, creiem que la literatura no és ni ha de ser una activitat de saló, creiem que ha de reflectir la vida pelada, i això passa per deixar que l’autor s’expressi amb tota la potència i llibertat.

No pot ser que la correcció et faci oblidar la genuïnitat d’un autor. I tampoc pot ser que autors que han escrit en èpoques diferents, en registres diferents i amb voluntats diferents, no es distingeixin.

Veig que continues amb la Víctor Català.

Sí, Víctor Català justament mostra millor que ningú com de reconsagrada arriba a ser la relació de l’escriptor català amb la llengua. Ella agafa de ple el moment en què es publiquen les obres fabrianes per crear una literatura amb unes mecàniques pròpies de país normal. Aquestes mecàniques s’imposen completament sobre la prosa creativa dels autors. Ella ho va patir molt. Has construït una obra que parla del teu món i de sobte t’imposen una ortopèdia salvatge que per a tu ja no guarda cap relació amb la veritat de la llengua. Això ha de ser un trauma que no ens podem imaginar. Però la Víctor Català era una dona dura i no va abandonar.

Víctor Català justament mostra millor que ningú com de reconsagrada arriba a ser la relació de l’escriptor català amb la llengua

Una dona de dos segles.

Esclar, l’associem a Maragall i a Ruyra. Però també publica als anys cinquanta i té personatges que són estraperlistes. D’una banda sí que és la viva imatge d’una Catalunya anacrònica, és com si l’haguessin tret d’un segle i l’haguessin escopit en un altre. Però de l’altra és una geganta moderna.

Recuperar Un film (3.000 metres) ha estat un dels moments més bonics de l’editorial. Veure com una novel·la publicada als anys vint necessita tres edicions successives, com va ser un fenomen per Sant Jordi i va causar veritable entusiasme lector…

Ha quedat momificada entre fragments de Solitud i dels Drames rurals

La literatura catalana és aquesta cosa en què, dels més grans autors, la majoria de gent només n’ha llegit fragments. Això és perquè alguns projectes editorials com les MOLC van fer mal, és cert. També però hi ha la dictadura, que és un tall històric, polític i cultural, que vehicula una forma d’indiferència letal per a una literatura.

I també s’ha de dir: a la Catalunya autonòmica s’hi han anat succeint governs que s’han fet un pipí en l’educació. La literatura catalana, com el rastre d’una comunitat humana al llarg dels segles, s’ensenya un sol curs a raó de dues hores setmanals. Aleshores et preguntes: per què publicar en català si t’estan fabricant lectors que en el millor dels casos t’ignoraran?

L’editor contra el món.

Tenim les biblioteques, la Institució de les Lletres catalans i tenim l’Institut Ramon Llull. A altres racons del món no tenen res. Però la situació general només els permet tapar misèria amb lluentons. Els editors que publiquem en català som actors primers de la cultura catalana i no pintem res enlloc. Què feu els mitjans? Aquesta relació que s’ha establert ara entre mitjans i vida literària, i que dona premis com els que dona, és literalment grotesca.

D’altra banda, hi ha una esquizofrènia. Vius en una societat que reivindica a cada hora la pròpia identitat i després mires com els poders públics han tractat la cultura escrita en català i com ningú es queixa. Aleshores et preguntes: vols dir que no els importa una merda la reivindicació política, a aquests que es manifesten?

Maria Bohigas - Sergi Alcàzar

Què tens entre mans?

Una nova edició de La mort i la primavera en català i en castellà, amb un postfaci de l’Arnau Pons, que és algú que quan has acabat un llibre i tens aquella sensació de desemparament, t’ajuda a continuar a prop del text. També L’arrencacors de Boris Vian, en traducció de Joan-Lluís Lluís. Una novel·la nova de Lluís Maria Todó, Gramàtica dels noms propis. I el proper descobriment d’Amèrica és la Charlotte Delbo, una escriptora francesa que va ser detinguda per la Gestapo i deportada a Auschwitz per la seva militància política. Publiquem Cap de nosaltres tornarà, la primera obra de la seva trilogia, que és de gran importància. Delbo escriu de forma fragmentària, esgarrapada, senzilla. No va publicar fins molts anys després de passar per Auschwitz. Va callar molt, va aguantar molt, però també va viure molt. Potser ho va digerir i comprendre millor que molts homes. Fa temps que hi penso: les dones aguantem més el dolor, no et sembla?

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies