Francesc Puigpelat: ‘La literatura catalana està malalta’, VilaWeb

Article del Sebastià Bennasar publicat al VilaWeb el 20 de novembre del 2017. Fes clic per veure l’article original

L’escriptor ha guanyat quatre premis aquest any. Un d’ells és el Gran Angular, per ‘La ciutat secreta del Tombkal’

Francesc PuigpelatFrancesc Puigpelat (Balaguer, 1959) va debutar com a escriptor els anys noranta i ha tingut una trajectòria molt sòlida, de pedra picada. En el tombant del segle va guanyar alguns dels premis importants de la nostra literatura, però això no va anar acompanyat d’un gran èxit de vendes, malgrat l’eficiència de la seva prosa, la facilitat per a imaginar mons i, en definitiva, la solidesa en l’ofici d’ajuntar paraules. En els darrers temps, però, Puigpelat ha començat a guanyar força premis literaris i s’ha obert un camí molt interessant en la narrativa per a infants i joves. Aquest home, que encaixa la mà amb força i que ha cercat un lloc discret fora dels espais per a turistes de les artèries principals de la ciutat de Barcelona per a l’entrevista, ha fet un camí a la inversa: mentre que molts escriptors professionals han vist que la seva trajectòria s’estancava i han tornat als instituts o a unes altres feines que implicaven un recer segur, ell s’ha llançat a la professionalització en l’escriptura com a conseqüència d’haver perdut la feina. La incertesa de l’ofici contrasta amb la determinació que emanen els seus ulls blaus i que tot ell traspua.

I les coses no li deuen haver anat malament del tot, perquè aquest any s’ha emportat el premi Gran Angular per La ciutat secreta del Tokbal, una novel·la per a joves situada al Marroc amb què recupera el gust per l’aventura; el premi Gregal de novel·la, definit com ‘el primer i últim premi de la República Catalana’, que es va lliurar el diumenge 29 d’octubre, per La pista d’una morta; el Carmesina de literatura infantil per La Liliana al país de les coses perdudes, que ell mateix descriu com una novel·la molt blanca i divertida per a passar una estona agradable, i un accèssit en la nit literària andorrana per Història d’una dona en un Seat 600. Una bona collita. Parlem de tot plegat amb Puigpelat, que aprofita per recordar que lloga els seus serveis al millor postor.

—En aquests darrers anys heu fet un gir en la vostra producció, no heu abandonat la literatura per a adults, però sí que heu començat a escriure molt per a joves i nens. Per què?
—El motiu és purament alimentari. Sempre havia escrit per a adults i m’agradava i m’atreia força. Però el cas és que era una feina que sempre havia compaginat amb una altra font d’ingressos, bé fent de professor de comunicació i oratòria bé fent de periodista. Però fa quatre anys vaig perdre la feina, i em varen fotre al carrer en un moment terrible, perquè a la meva edat ja no em veia tornant a una redacció a fer de periodista per mil euros al mes. En aquell moment em vaig plantejar de diversificar l’oferta i vaig començar a escriure llibres infantils, juvenils, assaig i llibres d’encàrrec. Faig una mica de tot, i com que la literatura infantil i juvenil me la compren i em diverteix, en continuo fent. La veritat és que he tingut sort i me n’he sortit prou bé.

—Un dels fets diferencials d’aquestes obres vostres és que tracteu els lectors com a joves, no com a estúpids…
—És que em nego a adoctrinar els lectors. Tots aquests temes i valors tan marcats que estan de moda en la literatura juvenil contemporània m’avorreixen. No cal haver de posar lesbianes o gais, o una noia que és negra en un món de blancs. No hi estic en contra, però a mi això no m’interessa ni em motiva. La literatura infantil i juvenil ha de ser menys doctrinària, ha d’explicar una història bonica i amable, no ha de fer cap adoctrinament. També hi ha d’haver valors, és clar, però, per a mi, hi han de ser d’una manera secundària. La base ha de ser una narració ben construïda, que tingui gràcia i que enganxi els lectors.

—És a dir, que, d’alguna manera, reivindiqueu l’aventura pura i dura, com les dels llibres que llegíem quan nosaltres érem petits i que sembla que de cada vegada està més de banda…
—No sé ben bé què faig, però no estic al costat d’això que es fa ara habitualment. Tinc la sensació que se cerca massa l’excessiva correcció política i s’exigeix als escriptors de no escriure a partir dels seus gustos literaris sinó a partir de determinades doctrines per als lectors. Potser el fet que jo hagi entrat en aquest món als 55 anys faci que sempre hi hagi estat molt poc procliu, però penso que, en darrera instància, un autor ha de voler escriure el llibre que li hauria agradat de llegir a ell mateix. Sense complir aquest requisit és molt difícil escriure bé. T’has de divertir escrivint, si no aquest ofici és una llauna, i jo tinc la sort que sempre he gaudit molt, malgrat que hagi practicat una escriptura alimentària, perquè puc connectar amb moltes coses de mi mateix i de la meva infantesa.

—Una de les vostres passions és la història contemporània. Per exemple, a La ciutat secreta del Toubkal, situau l’acció en l’any 1941, al Marroc, a les muntanyes de l’Atles… És a dir, que no renuncieu en cap cas a tractar el lector com un adult. Com ho reben?
—Ningú no rep de la mateixa manera un llibre, perquè això sempre depèn del bagatge de lectura i de les experiències. Crec que els autors sí que sabem allò que cerquem, però sobre allò que arriba al lector no hi tenim cap mena de control. No sabem com interpretaran el llibre, ni si arribaran a entendre’l. És com un missatge en una ampolla, no es pot controlar. Però mira, jo vaig fer una novel·la ambientada en la guerra del 1936-1939 a Lleida, en l’any 1938, en què el Segre fa de frontera entre dos bàndols. Hi ha dos nois, amics, un a cada bàndol, enamorats de la mateixa noia. I què entenen sobre aquest llibre els estudiants de quart d’ESO, que són unes criatures malcriades i estúpides que es passen el dia mirant el mòbil? No ho sé, però com a mínim s’assabenten que a la gent de la seva edat, llavors, els reclutaven per anar a fer la guerra. I aquest és el nostre deure, explicar-los alguna cosa.

—Amb aquesta obertura de la vostra escriptura a més gèneres també heu optat per l’assaig, i el 2016 vau guanyar el premi Irla amb una breu història del nacionalisme espanyol…
—Sí, aquest llibre ha estat un mig fracàs, tot i que ha arribat a la segona edició. Se’n va parlar una mica al començament, però és un fracàs. Mira, qualsevol l’hauria pogut fer, aquest llibre. Si vas a cercar una mica a les fonts i després n’agafes les dades i el redactes amb una mica de gràcia… Però que se’n parlés poc ja va ser un mal averany, i ara ho veiem. Ni Junqueras, ni Puigdemont, ni cap dels consellers ni diputats no haurien fet cap de les frivolitats que han fet si haguessin llegit el llibre, perquè haurien sabut que el nacionalisme espanyol no és cap bagatel·la. Ells es pensaven que no els tancarien i que podrien negociar, i això és fer el ridícul perquè implica enfrontar-se a un enemic que no coneixien. El drama és que el llibre no se l’ha llegit ningú, perquè si ho haguessin fet haurien vist que ens enfrontàvem a un nivell de repressió brutal. Un ha de conèixer la bèstia a la qual s’enfronta, i per això vaig fer el llibre. Espanya ha estat i és molt bèstia i molt salvatge, i en el llibre s’explica perfectament a què ens enfrontem.

—La vostra obra per a adults, en canvi, ha obtingut premis, s’ha publicat en bones editorials, però ha tingut un reconeixement discret…
—No cerquis eufemismes. Ha estat un fracàs total. Tinc cinquanta-set anys i sóc gran, puc assumir que he fracassat com a escriptor. Què collons he venut, jo? De vegades m’ofereixen dos mil euros d’avançament per una novel·la, però jo amb aquests diners no visc, prefereixo provar la loteria dels premis. Tot i això, he fracassat injustament, perquè als meus llibres ningú no els ha fet mai cas i una de les poques vegades n’hi van fer no van entendre res perquè el nivell de crítica, en aquest país, és ridícul.

—Tot i això, també continueu escrivint també per als adults? O el desencís és absolut i n’heu abandonat la pràctica?
—No, jo continuo com sempre. Tinc cinc o sis novel·les per a adults al calaix, esperant que els arribi l’oportunitat. Tinc molta cosa feta i la millor cosa de tot això es que el fracàs m’ha canviat.

—En quin sentit?
—Vaig arribar a un punt important quan vaig guanyar el premi Josep Pla el 1999. Llavors aspirava a tenir èxit i a ser reconegut i a fer allò que alguns anomenen el corpus que ha de sortir als llibres. En fi, aquestes grans coses que ara no m’importen absolutament gens. Jo escric per una qüestió alimentària, perquè amb els drets d’autor, els premis i els llibres d’encàrrec guanyo més que fent de periodista mileurista. Això, per a mi, és acceptable i continuaré fent-ho així. No estic ni desencantat ni desmotivat, al contrari. Hi ha molts escriptors del tipus intel·lectual patètic que diuen que pateixen escrivint, i en el meu cas és tot el contrari, jo m’ho passo molt bé i com que no em costa continuo inventant una amant que puteja el president Companys o un Josep Pla que espia contra Franco, però en aquests moments el meu plantejament d’ambició literària és inexistent. Jo, ara, l’únic que vull és pasta pel meu llibre, i ja pots posar, ja, que estic disponible com a negre literari si a algú li fa falta. És quelcom ben honest.

—És un problema d’indústria, la situació en què us trobeu?
—Tant de bo ho fos, perquè voldria dir que en tenim, d’indústria. Jo puc viure de la literatura no perquè existeixi una indústria, sinó perquè la literatura està subvencionada. Els premis són com a subvencions, i jo no sóc un autor que amb les vendes normals del mercat pugui viure, i, per tant, necessito els premis. La literatura catalana està malalta, i això ho demostra el fet que es convoquin molts més premis de literatura infantil i juvenil en català que en castellà, per exemple.

—En el vostre darrer llibre torneu al mite de l’Atlàntida i situeu la història en el cor de les muntanyes més altes del Marroc. Què és l’Atlàntida, per a vós?
—La República Catalana, i això està molt clar. L’Atlàntida és molt ambivalent i, si sempre tothom en parla i continua persistint, no deu ser perquè toca quelcom de molt profund de la societat i l’ésser humà? Sempre hi ha hagut l’anhel de trobar un paradís perdut, una civilització d’or, i, en aquest sentit, Catalunya és com l’Atlàntida.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies