“Bons temps per a la poesia en català”, La Vanguardia

Article del Josep Massot publicat a La Vanguardia el 3 de desembre de 2017. Fes clic aquí per veure l’article original

Després d’una època de predomini de recitals, els poetes catalans tornen al llibre

LaVanguardiaL’edició de poesia en català viu un inesperat ressorgiment després d’anys en què semblaven predominar els recitals festius sobre el llibre imprès. Tornen amb força les traduccions. Només en els últims mesos: Louise Glück, Emily Dickinson, Philippe Jaccottet, Les Murray, Vera Pàvlova, Alda Merini, Sikic, Creeley… I proliferen les noves obres d’autors catalans: Andreu Subirats, Carles Miralles, Joan Margarit, Valentí Puig, Josep Maria Fulquet, Antoni Clapés, Lluís Calvo, Pau Vadell, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Eduard Escoffet, Guillem Gavaldà, Carles Sanuy, Jordi Llavina… Una llista que es queda curta, si no es delimités a les publicacions més recents.

La poesia catalana contemporània no s’explica sense l’(H)original. Un llibre ho recorda. Generació (H)original. Barcelona d’un temps i d’una poesia, amb imatges de Dídac Rocher Castellano i Marta Huertas Ciurana , coeditat per LaBreu i l’Ajuntament de Barcelona, amb poemes triats per 74 poetes i un estudi de Jordi Marrugat.

Antoni Clapés, que des de fa gairebé 30 anys manté activa la seva editorial, Cafè Central, creu que “hi ha febres que passen”. “Ara –diu– els qui recitaven els seus primers poemes estan publicant llibres més profunds, i malgrat que hi continua havent moltes lectures, són més reflexives, menys, diguem, festives, més individuals i menys col·lectives”.

temps ha fet de filtre. S’ha emportat algunes vocacions efímeres i n’ha fet madurar d’altres. Després d’anys de crisi profunda, han emergit també noves llibreries que han creat una sòlida xarxa que permet donar sortida a llibres que, tret de poques excepcions, no aspiraran mai a grans vendes. Malgrat les opinions, sempre pessimistes, dels grups poètics, la poesia catalana té representants de tots els registres, amb un bon nivell.

Segons Clapés, el nucli fidel de lectors de poesia catalana és entorn dels 300, ampliable segons els autors . Ell representa l’entusiasta de la poesia que ho fa tot: poeta, editor, traductor i promotor. El seu últim llibre, Arbre que s’allunya (LaBreu), aparegut al setembre, tindrà una segona edició, mentre continua amb les se- ves versions de Philippe Jaccottet, Aires (col·lecció Jardins de Samarcanda) i L’ignorant (Lleonard Muntaner). El poeta suissofrancès, de 92 anys, que viu retirat a Grignan, un petit poble de la Provença, és un dels pocs autors que ha pogut veure la seva obra publicada a la col·lecció més prestigiosa d’Europa: la Pléiade de Gallimard, reservada per a escriptors que ja són morts. “Claredat en la utilització del llenguatge, humilitat a l’hora d’escriure i comunió amb la naturalesa” són algunes de les qualitats de Jaccottet: “Tot comença / amb l’aigua pura / una lama que s’eleva. / Sota la pell de l’aire adormit / un somni s’encén”.

poesia en catalàEntre les novetats d’autors catalans destaca l’edició dels dos últims llibres de Joan Brossa que havien quedat inèdits: Gual permanent (1977) i Mapa de lluites (1979-1984), reunits per Glòria Bordons a l’editorial :Rata_. Són petits poemes o aforismes, de vegades documents o comentaris sobre la petita història de l’època en què van ser escrits. Estan plens de vida i d’actualitat, com si Brossa encara visqués entre nosaltres. Hi ha màgia: “Un canari ha entrat en una bombeta; / ha calgut trencar-la per alliberar-lo”. Sorna contra la gent bleda: “Ismael NúElñez es va casar amb Nati Velasco,/ que després es casaria amb Chicho Perales, / el gran amor de Bibí Goyanes, que va estar casada / amb Pepo Flores, abans que Pepo es casés / amb Fita Masaranch”. Humor blanc: “Sempre vaig despullat; passa que duc / la roba al damunt. Faig el que dec, oi?”. Combat: “Acoblo una ametralladora als versos / que pugui disparar a través de les paraules, / i blindo les ales del poema”. Sorpresa: “La companyia no respon per incendis o explosions / sobrevingudes en cas de guerra, invasió, amotinament / tumult o sedició, erupcions volcàniques, huracans, / trombes, terratrèmols o qualsevol fenomen atmosfèric / que no sigui el llampec”.

O la següent màxima que hauria de ser penjada a l’entrada de tots els teatres: “Si judiqueu l’espectacle amb les vostres / idees habituals és millor que us quedeu a casa. / Heu de venir disposats a posar a prova / les vostres idees i les vostres reaccions”.

Un altre dels llibres importants és la selecció de poemes d’Emily Dickinson (1830-1886) que ha fet Marcel Riera per a Proa: “He escollit –diu– els poemes més coneguts pels seus fans, intentant que l’antologia sigui homogènia, amb poemes de totes les èpoques”. Riera diu que la poeta, que no va publicar mai en vida i que va mantenir contra totes les convencions la seva fe inamovible en la seva poesia, “amb el pas del temps es demostra que cada vegada és més moderna, com Leopardi. En els seus poemes vibra una ànima turmentada, conscient de les dificultats de la vida, de la solitud, de com de difícil és tirar endavant, i ho expressa sense artificis, de manera contundent i brillant”. Riera tria un poema curt: “El Cor primer demana Plaer / i després dispensa el Sofriment / i després Analgèsics / que esmorteeixen el patiment. / I després anar a dormir / i després, en el cas que fos així / la voluntat del seu Inquisidor, / el privilegi de morir”.

Eduard Subirats és avui un autor de culte, que va donar a conèixer els seus versos en recitals, va traduir amb vocació goliardesca les balades de François Villon i que LaBreu reivindica amb justícia. El 2013 va gravar amb Diego Burián i Roger Blàvia una trobada de la música i la poesia vibrant i imprescindible: On vas a peu (Producer). Després de la recopilació L’ull entorn i l’antologia Galtes de perdiu, l’editorial publica Cendres a Estós, elegia a un amic mort, amb profundes reflexions, l’amistat, el temps i l’amor (“Perquè és destí de l’home el no-res, i el temps ja no consola / quan s’ha velat l’espill i tot són espills de recordança”), expressats a través, més que del paisatge de l’Ebre, dels elements de la terra que el formen: les oliveres, el riu, el delta, el mar.

Un altre tipus de paisatge dibuixa Valentí Puig a Dormir mil anys (Proa), un exercici d’introspecció moral sense trampes, una recreació de l’art del memento mori fet per un escèptic que s’afana a buscar refugi en els llampecs de la memòria que han quedat sans i estalvis de les ruïnes. “Del riu calent de la discòrdia en manlleves / la ira, el torb, la por, la fosca i la rancúnia / mentre apartes el rostre i mires cap enllà / en creus que la vida és molt menys indigna”. Quan creu que tot es desfà, troba “un esclat d’amor per les coses que foren i ja no són. / I tu, que ja no ets ni fores, ni seràs, ni vols ser”.

Jordi Nopca aparcarà la novel·la que està escrivint des del seu celebrat volum de relats Puja a casa, per traduir Les Murray.

Matar el gos negre (Días Contados), diari de com el poeta australià, candidat al Nobel, va vèncer la depressió. “Excepte uns quants poemes solts, mai publicats en volum, de Charles Bukowski i Lawrence Ferlinghetti, no havia traduït mai poesia”, diu Nopca, tot i que sí que havia provat la prosa: Asteroide li va publicar Vinieron como golondrinas, de William Maxwell i Cuatro hermanas, de Jetta Carleton. “Amb Les Murray vaig començar a treballar el 2013. El llibre consta d’un text inicial en prosa –en què el poeta australià explica com va descobrir que patia una depressió i els anys de lluita ferotge contra la malaltia– i una antologia de poemes relacionats directament o no amb l’estat depressiu, que puntualment associa amb un gos negre –imatge que pren del novel·lista William Styron–. Murray no és un autor fàcil: al seu estil, eclèctic i ple de matisos, cal afegir una posició ideològica que, de tant en tant, es permet ser obertament conservadora. Tot i així, aconsegueix imatges d’una potència sovint aterridora”. Un exemple: “Jo creia que no hi havia fronteres, durant el feliç Nadal, / però tot té amo, i tot es pot comprar i tot t’ho pots emportar a casa / en paquets”. Nopca no sap si tornarà a traduir poesia. “Si ho fes, m’atreviria –diu– amb els Lunch poems, de Frank O’Hara. O faria una antologia de Robert Frost o de William Carlos Williams”.

Fa poc més d’un any, el setembre del 2016, es va poder veure una imatge poc habitual: el llavors president dels Estats Units Barack Obama abraçant i besant afectuosament una poeta, Louise Glück, durant la cerimònia de lliurament de la Medalla Nacional d’Humanitats a la Casa Blanca. La poesia de Glück va ser elogiada per “donar expressió poètica als nostres conflictes més íntims” i perquè els seus versos connecten amb els mites antics, la màgia del món natural i amb l’essència de la que està feta l’ésser humà. “Jo era com una llum brillant passant a través d’una cambra fosca”, escriu a Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc). Versos que il·luminen en la foscor.

Lluís Calvo és un dels poetes d’enllaç amb les noves generacions (Laia Noguera, Anna Gual, Jaume C. Pons Alorda, Carles Morell, Laia Llobera, Gabriel Ventura…). Lleonard Muntaner li edita Llum a l’arsenal, una antologia de cent poemes (1987-2017), editada per David Jiménez i Cot.

Al pròleg, Jordi Marrugat destaca una virtut de Calvo, essencial per a tot creador que no es vulgui repetir: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert”.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies