Llegeix l’article del Joan Burdeus: “La novel·la ha mort, visca la novel·la”

Article del Joan Burdeus publicat al Núvol el 12 de febrer del 2018. Fes clic aquí per veure l’article original

EL NúvolEl Canal 33 acaba d’estrenar un programa de literatura: Tot el temps del món, presentat per Anna Guitart. L’espai comença amb recomanacions literàries d’actualitat i dona pas a una entrevista. Paul Auster és el convidat del primer capítol i, dels 29 minuts que dura l’episodi, 24 es dediquen a la conversa amb l’escriptor americà, en els quals ens parla de la seva darrera novel·la, d’escriptura -“The writing is all about the music”-, de les seves rutines a Nova York, de política americana i d’això que en diem “la vida”. Una delícia, esclar. El format és una esmena autoconscient a la cultura de la píndola i el muntatge picadet, una reivindicació de la televisió lenta. La singularitat d’aquest producte, que clarament va a contracorrent, em va fer pensar en l’editorial que, a finals d’any, l’influent The Guardian va dedicar al futur de la ficció literària, desenvolupant una idea que els que en saben d’aquests temes ja fa temps que repeteixen: la novel·la s’està morint.

Es tracta d’una agonia que fa ben bé un segle que es predica per part d’apocalíptics, amb l’esperable contraatac dels integrats. Però quan Marshall McLuhan o Umberto Eco posaven el crit al cel, no hi havia ni smartphones, ni Netflix i, sobretot, no hi havia neurociència. Està molt mal vist en un periodista cultural, que se suposa que hauria de defensar la infinita mal·leabilitat de la naturalesa humana, però crec de debò que unes gotes de determinisme neurològic són imprescindibles per entendre què està passant i, un cop entès, resignar-se o congratular-se per l’inevitable declivi de la ficció escrita.

Un fet objectiu: el cervell està programat per afavorir les novetats i els estímuls ràpids i interactius. El circuit que regula el mode ràpid és molt més fort que el circuit que regula el mode lent. L’atenció contínua i concentrada en una sola tasca intel·lectual depèn d’un esforç titànic contra les inclinacions naturals del nostre cablejat mental o, en altres paraules, que siguem capaços de llegir Guerra i Pau és, en termes darwinians, un miracle. Però el mateix cervell està dissenyat per fugir de la monotonia com de la pesta i, des de l’aparició de la impremta, allò que anomenem cultura s’ha construït sobre la tecnologia que distribuïa de manera més eficaç un recurs a través del qual canalitzar la nostra curiositat insaciable: el llibre. Ja no.

La cultura de l’atenció que calia per escriure i llegir novel·les ha estat central gràcies a l’hegemonia del paper. Era, simplement, un format imbatible. Fins que el digital ha fet saltar pels aires aquesta jerarquia: el nou mitjà dominant pel qual circulen els continguts està fet per apel·lar a la part ràpida del nostre cervell i, amb tota probabilitat, uns miserables segles de cultura no derrotaran bilions d’anys d’evolució. L’ecosistema digital alimenta els circuits d’estímul i resposta primitius amb allò que no poden rebutjar: la novetat constant. A les antípodes de la novel·la. No sabem si el resultat serà pitjor o millor per a l’espècie, però una cosa és segura, i ja ho han corroborat nombrosos científics: des de la irrupció de les pantalles interactives, la nostra capacitat d’atenció està minvant en favor del mulitasking. Si estem d’acord que el triomf de la novel·la és fill d’una cultura de la concentració antinatural -en el millor dels sentits-, i empíricament constatem que aquesta habilitat està en retrocés, dos i dos fan quatre.

Per descomptat, seguiran escrivint-se i llegint-se  novel·les meravelloses, de la mateixa manera que es segueixen interpretant i escoltant simfonies sublims. El que desapareixerà, probablement, és el rol central de la novel·la a la nostra cultura. L’analogia amb la música clàssica és útil: els quartets de corda exigien un esforç i un temps que tenien sentit en una societat que necessitava crear grans esdeveniments col·lectius per produir i escoltar música, però, quan l’opció de gaudir d’obres enregistrades apareix, comencen a arrasar les peces com més simples i curtes millor. I fins avui. La música clàssica no ha mort, simplement s’ha mogut a la perifèria cultural on la gaudeix un grup especialitzat. El determinisme tecnològic que alimenta els raonoaments dels lletraferits més apocalíptics ens porta a pensar que amb la novel·la passarà el mateix.

El sentit dels temps es podria invertir radicalment, però tenim bones raons per pensar que la literatura seriosa, allò de què parla Milan Kundera quan parla de l’art de la novel·la, cada cop serà menys popular. La partida pel centre cultural es disputarà en els formats més adaptats al digital. Això ha de suposar un toc d’atenció per a la cultura en català, que té molta millor salut a la pàgina escrita que als catàlegs d’audiovisual a la carta on s’estan formant els futurs consumidors i creadors de cultura. Tot el temps del món és un exemple d’un programa magnífic dedicat a una elit minvant, un luxe que cal aplaudir i que els lectors no desaprofitarem. Visquin les elits culturals, sense les quals no hi hauria noms locals com Jordi Puntí o Almudena Grandes, que també se sotmetran a les preguntes de Guitart. Però us imagineu tenir una bateria de creadors de sèries catalans capaços de resistir un format com aquest sense que baixés l’interès? O d’autors de videojocs? Per sobreviure com una cultura normal, ho necessitem tot.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies