“Els meus herois”, article publicat a VilaWeb

Article de Pere Cardús Cardellach publicat el 18 de gener del 2017 a VilaWeb. Fes clic aquí per veure l’article original

Foto: VilaWeb

Foto: VilaWeb

Són uns personatges no gaire coneguts. Espavilats i savis. Atrevits i pacients. Persistents i formiguetes. Gasten una fe tremenda. A prova de tots els cops. Els meus herois no surten a les fotografies. No surten a la tele ni a les portades. Van vestits com tu i com jo. Sense màscara ni capa ni antifaç.

M’acompanyen tot l’any. Canvien sovint, com fent torns. Em fan avançar i m’empenyen a millorar. M’ajuden a començar el dia, passar-lo amb dignitat i tancar-lo amb plaer. No fallen gairebé mai. I si un dia ensopeguen, s’alcen i hi tornen, sense treva. No es rendeixen.

No demanen homenatges, flors ni felicitacions. Si algú els felicita, els dóna les gràcies o un premi, ho agraeixen. Però això que fan no ho fan per això. Són uns herois involuntaris. Simplement, no s’hi consideren. Encara que fan coses extraordinàries. Generalment.

I saben que el resultat no és automàtic. Els cal persistir quan res no els és propici. Són herois pacients, no mandrosos. No es poden adormir. Si s’adormen, s’ha acabat. Cap a casa. M’agraden especialment per la seva senzillesa. Perquè ho donen tot pels altres. I els veus contents si el resultat és bo. I aquesta és la seva recompensa.

Els meus herois tenen nom i cognoms. Alguns… ni tan sols jo no els conec. Però en tenen. Omplen la meva vida sense que jo els pugui veure. Els puc agrair això que fan? Avui ho vull fer. No per res especial. Tan sols perquè avui em ve de gust. Perquè aquesta setmana en vaig veure un i el vaig admirar. Vaig somniar, talment un nen davant Superman, que de gran volia ser com ell.

Els meus herois em fan riure, em fan patir, em fan entendre, em fan plorar, em fan descobrir, em fan tenir por, em fan pensar, em fan angoixar… Fins i tot, no em deixen dormir. De vegades, em despisten i em distreuen… i també em fan esperar.

Aquests herois quotidians que grapejo cada dia tant com puc s’amaguen darrere La Campana, Raig Verd, Sembra, Periscopi, Quaderns Crema, Acontravent, 1984, Tres i Quatre, L’Altra, Club Editor, Ela Geminada, Símbol, Males Herbes, Tigre de Paper, BonPort… i més projectes editorials independents. Els editors d’aquestes editorials petites que lluiten per oferir-nos les millors històries dels millors narradors –o d’aquells que prometen i d’aquells que tenen coses a dir– són els meus herois. M’omplen la vida i més que l’omplirien si el temps no fos limitat.

M’han regalat l’Aleksiévitx, el Chalandon, el Serés, el Ngũgĩ wa Thiong’o, el Werfel, el Torres, el Zweig, la Berlin, el Baixauli, el Gaziel, el Sales, la Roig, el Dostoievski, el Xammar, el Wolf, el Sagarra, la Rodoreda, el Čapek, la Schrobsdorff, el Waugh, el Porta, el Karski, la Mandelstam, el Cabot, el Foster Wallace… Buf! No acabaria mai! Un munt de portes, finestres, camins i torrents per explorar. Alguns de resplendents, alguns altres de tenebrosos; uns de més humits i uns altres de més torrats. Molta i molta llengua per a estimar.

Sí. Aquests són els meus herois. Els que fan d’aquesta vida una mena d’aventura inabastable. Completament insatisfactòria, perquè cada regal d’aquests et convida a anar més enllà i a saber que no t’ho acabaràs mai tot i que et perdràs tantes lletres ben ordenades que no et voldries perdre. Els herois que la gran indústria no engoleix. Els que saben valorar un gest petit. Els que saben que la llibertat neix d’aquí: de no resignar-se i de molts gestos ínfims de generositat. Gràcies.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies