“Què fas quan el teu fill d’onze anys et demana que li compris un llibre que tu no veus gens clar?”, La Llança

Article de Àngels Bassas publicat a La Llança el 20 de febrer del 2018. Fes clic per veure l’article original

La LlançaQuè fas quan el teu fill d’onze anys et demana que li compris un llibre que tu no veus gens clar? Com a mare tens les teves reticències perquè el “signa” un nano de vint i poc anys anys que el seu mèrit radica en comentar videojocs i tenir milions de seguidors. És a dir, el llibre que et demana el teu fill l’ha fabricat un youtuber o influencer. (Ja no saps quin terme utilitzar per definir-los : el que està clar és que “influenciadors” en són…d’això no en tenim cap dubte i cal acceptar-ho com una realitat). El teu nen insisteix que li compris perquè és en Vegetta 777, El Rubius o en Willyrex que segueix als canals de youtube. O també es pixa de riure abans d’anar a dormir amb les edicions manga del Doctor Slump i tu flipes. O  t’arruines comprant els sempre incombustibles llibres manga d’origen japonès (del mateix autor per cert) com l’inmortal Bola de Drac, o els tradicionals còmics plens de longevitat que passen de generació en generació.

Com a mare estàs plena de prejudicis perquè saps que un youtuber no és precisament garantia de que el contingut del text del llibre i les històries siguin bones ( has vist el llenguatge que utilitzen en els seus videos). Els dubtes i reticències t’assalten ferotges i et resisteixes a la tria del teu fill perquè vens d’una generació on llegíem literatura infantil de continguts amb imatges, i veiem imatges amb contingut. Busques altres tipus de llibres per al teu fill…però no pots lliutar contra el gegant de mongetes tecnològiques que ofereix ous d’or cibernètics.

El nostres fills han nascut ja amb les pantalles a les mans, no pas com nosaltres que en vam haver d’aprendre.

Perquè la tecnologia forma part de les seves vides. Són la generació dels ordinadors. El nostres fills han nascut ja amb les pantalles a les mans, no pas com nosaltres que en vam haver d’aprendre. El codi, el llenguatge, l’imaginari d’internet s’ha ficat a les nostres vides de forma compulsiva. I nosaltres som els primers que no donem un bon exemple als nostres fills. Perquè no ens enganyem: nosaltres mateixos arribem a casa i mirem constantment el mòbil, ordinador o tablet.

Recordeu quan al metro anavem tots amb un llibre o diari a la mà? Ara no, només cal fer una llambregada als nostres companys de seient en transports públics per adonar-nos dels caps ajupits mirant la pantalleta. Això és el que ara mirem. Pantalles. Reflexes. Notícies a internet o a les xarxes, informacions reduïdes a caràcters limitats a twiter, imatges a instagram, i una llarga alenada de publicacions per airejar els pensaments interns, inclòs la gent que aprofita això per escriure verdaderes redaccions sobre les seves vides. A vegades ratllant la pornografia dels sentiments obertament expressats sense cap mena de filtre ni consciència col·lectiva.

Què fas doncs si el nano vol llegir això? Tens dues opcions: no comprar-li i ser fidel als teus principis o comprar-li amb l’alegria que el teu fill o filla almenys t’ha demanat un llibre! (i no un joc d’ordinador o play).

Jo vaig optar per la segona opció. Perquè m’estimo més que llegeixi de tot, m’estimo més claudicar, i fins i tot donar un cop d’ull amb obertura de mires a la nova generació de llibres…però que llegeixi, per davant de tot, que llegeixi i que llegir sigui divertit. El meus pares provenen d’una generació que no va poder tenir estudis. Però em van ensenyar una cosa: “el saber no ocupa lloc, sempre és benvingut”. I quan de ben petita demanava llibres, sempre me’ls compraven. D’ells vaig aprendre a no tenir mai un no si es tracta de consumir cultura. I després.. jo ja faré per manera de posar la meva petita “bruixeta influencer” a casa, com aquell que no vol la cosa… comprant-li o parlant-li de llibres amb un rerefons més sucós.

El meus pares provenen d’una generació que no va poder tenir estudis. Però em van ensenyar una cosa: “el saber no ocupa lloc, sempre és benvingut”. I quan de ben petita demanava llibres, sempre me’ls compraven.

Perquè aquesta és l’altra reflexió que deixo anar i que he comprovat: els nens no són tontos. Us en posaré un exemple. Sovint convido a casa a d’altres nens companys de classe del meu fill. Un dia, abans d’anar a dormir, els hi vaig llegir diferents coses, llibres dels que ara es publiquen per a nens, però també clàssics com Oscar Wilde, concretament El fantasma de Canterville. És un llibre amb un lèxic ric i una bona història. Sabeu quin llibre em demanaven tots dos que seguissim llegint? El clàssic, el de Wilde, que a més era una edició vella de quan jo era una pipiola. Però no obstant, cada cop que l’amic tornava a casa, els dos tenien clara la tria. Així que aquí tenim un exemple de com podem combinar nous i antics coneixements, clàssics i contemporanis, el mestissatge enriquidor llibresc. La qüestió és: “que ens llegeixin, sisplau!”,  invoquem tots tard o d’hora.

I ara passo als adolescents. A mi encara no m’ha arribat aquesta etapa, tot i que la veig ja a la cantonada….

Què fas quan tens una filla adolescent que vol ser “DJ o punxadiscos”? Quan veus que comença a sortir en ambients on ella vol experimentar aquest ofici tan nou de DJ, una mena d’animadora de música electrónica? Què fas quan li agrada un noi que és d’origen llatino-americà i vesteix amb gorra amb visera col·locada del revés? Quan veus que la teva filla passa més estones amb els seus amics de l’ànima que amb tu? Aquestes són algunes de les peripècies amb les que es troben els personatges del darrer llibre d’Anna Manso “Cor de cactus”. M’ha arribat a les mans, l’he llegit i us el menciono per si us serveix d’esquer per fer llegir les vostres filles adolescents envaïdes pel cansament dels canvis hormonals propis d’aquesta edat. Una edat molt delicada on perdem molts lectors i lectores i on hem de fer especial atenció per no perdre’ls.

Estic segura que molts i moltes de vosaltres quan llegiu aquest article us sentireu identificats amb les mateixes inquietuds que tots tenim com a pares i mares. Esperem i desitgem que passi el que passi, almenys poguem sortir-nos-en, en l’era de la imatge. Esperem ser una mica “influencers” per tal d’omplir les nostres vides de més lletres i somnis culturals per no perdre les paraules amb suc que les imatges no poden omplir.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies