Pompeu Fabra, 150 anys del seny ordenador del català, article publicat a La Llança

Article de Joan Safont publicat a La Llança el 20 de febrer del 2018. Fes clic per veure l’article original

Pompeu FabraTal dia com avui 20 de febrer de 1868 va néixer a la republicana i menestral vila de Gràcia, municipi independent, un nen anomenat Pompeu Fabra i Poch, fill de Josep Fabra i Carolina Poch. Va néixer l’any de la Revolució de Setembre -que una plaça gracienca recorda- que va destronar Isabel II, i que, després de la monarquia d’Amadeu I, portaria a la proclamació de la I República. Amb el nou règim, el seu pare, de conviccions republicanes, va ser elegit alcalde de la vila. Les idees republicanes, catalanistes i liberals paternes les heretarà el seu fill, que en serà fidel fins a morir a l’exili.

Un químic modernista

El jove Pompeu Fabra va estudiar Enginyeria Química, però ja des de petit va tenir una forta inclinació per les llengües -un dels seus jocs infantils era inventar idiomes propis i secrets amb els amics. A 17 anys va redactar un primer assaig de gramàtica catalana, mentre s’incorporava a la redacció de L’Avens, que aviat passa a ser L’Avenç, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas-Carbó. Des de L’Avenç, Pompeu Fabra i els seus companys inicien una campanya per la sistematització i normalització d’una llengua arbitrària, arcaica i desordenada, que generà grans polèmiques. Fabra és un modernista, que es deleix per la música de Wagner i que tradueix La Instrusa de Maurice Maeterlink i Espectres d’Henrik Ibsen, dos dels escriptors que renovaven el panorama literari europeu i que els modernistes introduïren a Catalunya.

L’any 1902, Pompeu Fabra obtingué la càtedra de química de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, on es trasllada a viure -hi residirà deu anys- i des d’on continuà plenament dedicat a la filologia catalana. Casat amb Dolors Mestres -germana de “La Ben Plantada” Teresa Mestres de Baladia- va tenir tres filles nascudes totes tres a Bilbao: Carola, Teresa i Dolors.

Cridat per Prat de la Riba

L’any 1906 va participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb una comunicació sobre ortografia catalana. Són els anys de Solidaritat Catalana, de la publicació de La Nacionalitat Catalanad’Enric Prat de la Riba, d’Els fruits saborosos de Josep Carner i de les primeres gloses d’Eugeni d’Ors. Precisament aquest, pare del Noucentisme i inspirador de l’obra d’aquest corrent renovador que influeix sobre la tasca d’un Prat de la RIba que l’any 1907 arriba a la presidència de la Diputació, era un dels intel·lectuals que havia demanat que tornés per treballar en la codificació del català. Serà amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la seva secció filològica que Prat de la Riba el cridà per posar-se al capdavant d’una normalització de la llengua catalana que ha de ser clau pel projecte educatiu, cultural i política de la Mancomunitat. Fabra s’integrà a la Secció Filològica, amb mossèn Antoni M. AlcoverÀngel GuimeràJoan Maragall o Carner, i va ser nomenat catedràtic de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Instal·lat a Badalona, anava i venia a Barcelona amb tramvia, on tot fumant en pipa anava “treballant” demanant paraules als viatgers.

Retornat a Catalunya, la seva tasca fou ingent: presentà les Normes ortogràfiques del català de 1913 i, cinc anys després, la Gramàtica. Dins la secció, però, no tot van ser flors i violes. Alcover, partidari de mantenir les diverses varietats dialectals del català davant la normalització unificadora de Fabra s’hi enfrontà violentament. També alguns escriptors de la generació dels Jocs Florals, rebutjaren la nova ortografia que acaba amb les velles grafies. El cert, però, és que les normes de Fabra tenen el suport de Prat de la Riba, però, el més important, dels escriptors, periodistes, intel·lectuals, professors i de la societat catalana en el seu conjunt. “Pompeu Fabra és l’únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l’únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l’únic que a l’hora suprema haurà pogut dir: ‘Del meu treball, res no ha estat debades'”, escriu Josep Pla citant Lluís Nicolau d’Olwer.

Mestre Fabra, una personalitat social i política 

Fabra -o Mestre Fabra, com se’l solia anomenar amb respecte, admiració i estima- no era un savi tancat al despatx o al gavinet, sinó una intel·lectual que va esdevenir figura pública i va participar en diverses institucions. Tot i que la seva carrera política no reeixí -es presentà, o el presentaren, dues vegades sense èxit, el 1913 per la Unió Federal Nacionalista Republicana i el 1932 pel Partit Catalanista Republicà, nom electoral d’Acció Catalana- va presidir l’Ateneu Barcelonès -del que era soci des de jove i membre de la Penya- i el PEN Català en dues ocasions. L’any 1935 va ser l’amfitrió del congrés internacional del PEN Internacional a Barcelona, que presidí al costat de l’escriptor H.G. WellsJV Foix, cronista de La Publicitat, escrigué llavors: “Ahir, quan escoltava al Casal del Metge, Wells i Fabra, vaig recordar tantes altres sessions presidides per aquests dos escriptors eminents. Els qui els coneixíem tots dos convenient que tan britànic com Wells era Fabra”.

També va ser un notori esportista, difusor i practicant del tennis, i excursionista. La vinculació que Fabra traça entre esport i catalanisme quedava patent en la presidència de l’entitat juvenil Palestra. L’any 1930, adreçant-se als joves de l’entitat, assegurà: “Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, immensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de a humanitat”.

Un savi a l’exili

Tot i que l’any 32 la seva candidatura va ser derrotada per un militar espanyol candidat d’ERC, el capità Jiménez i Jiménez, la vinculació de Fabra amb el país i les seves institucions va ser sempre destacada. L’any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, havia rebutjat entrar a la Reial Acadèmia de la Llengua. Pompeu Fabra ho va justificar dient: “Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em a semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. Amb la República, va presidir el Patronat de la Universitat Autònoma, i com a tal va ser detingut al vaixell Uruguayarran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Durant les setmanes que va ser empresonat no va parar de treballar, dictant conferències i redactant estudis.

L’any 1939, Pompeu Fabra prengué el camí de l’exili. Fidel a la llengua i la cultura més amenaçades que mai, presideix la Institució de les Lletres Catalanes i la Fundació Ramon Llull, i fou nomenat conseller a l’exili del govern del president Josep Irla. A la França ocupada, patí els rigors de l’estranyament i de la guerra com qualsevol exiliat. Mestre Fabra morí el dia de Nadal de l’any 1948 a Prada de Conflent, als 80 anys, on encara és enterrat.

El centenari de Pompeu Fabra, l’any 1968, va esdevenir la celebració d’un cert reviscolament catalanista que havia superat el més rigorós de l’intent franquista de genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Enguany, se celebren els 150 anys del naixement i els 70 de la seva mort, amb un Any Fabra que s’inaugura oficialment demà dia 21 de febrer al Teatre Zorilla de Badalona.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies