“Estratègies dels llibres documentals”, article publicat al web de Llibres al Replà

Article de la Teresa Duran publicat a Llibres al Replà el 25 de febrer del 2018. Fes clic per veure l’article original

Estratègies dels llibres documentalsD’antuvi cal dir que en això de designar els diferents tipus de llibres, sembla que no l’encertem gaire. Diem “llibre de text” per designar els manuals fets per estimular l’aprenentatge escolar, com si la immensa majoria dels altres llibres no continguessin, justament, un “text”. Anomenem “llibres joc” una profusió de publicacions més o menys lúdiques que sovint només tenen en comú amb la resta de llibres el suport del paper o el cartoné. Separem la narrativa dels “llibres de coneixements” com si de qualsevol novel·la o conte, des del Gat amb botes fins a Guerra i Pau, no se’n derivés cap mena d’aprenentatge sòlid i fiable. De fet, seria molt i molt rar que d’un llibre qualsevol no se’n tragués un coneixement o altre, com a mínim el del nom de l’autor o de l’editor, oi?

Els llibres de coneixements també es poden agrupar amb designacions del tipus de “llibres de no ficció” o de “llibres documentals” que, ara per ara, és la manera de dir que prefereixo, com tractarem d’exposar tot seguit.

Per a fer un llibre de coneixements o un article divulgatiu n’hi hauria prou amb redactar de manera fluida i comprensible un contingut informatiu. El procés evolutiu d’aquests llibres és llarg i curiós i obeeix a diferents paradigmes del pensament humà. Durant molts anys es va escriure tant per donar fe del que passava, des de La guerra de les Gàl·lies, de Juli César fins a les Cròniques de Ramon Muntaner, com per recopilar un cert nombre de consells útils per a les diferents pràctiques, recopilacions que tant podien ser bestiaris, herbaris medicinals o receptes culinàries. En català, un home extraordinari, Ramon Llull, va voler demostrar i recopilar en un sol llibre, l’Ars Magna, tot el saber del seu temps, per a demostrar que l’obra de Déu, per variada que  semblés, conformava una sapientíssima unitat. Aquest anhel correspon a un pensament medieval que deriva del concepte d’autoritat i del pensament únic del “tot és en tot” de l’antigor clàssica, paradigma que ja estarà completament difuminat i quasi esvaït quan Diderot i D’Alembert emprenen la tasca de publicació de l’Encyclopédie, dins una edició tan formidablement il·lustrada amb gravats, que donarà nom al moviment de renovació cultural de la Il·lustració.

En aquella magna enciclopèdia s’hi compilaven tots els coneixements, oficis i pràctiques del seu temps com a prova d’un saber plural presidit per la raó i la capacitat tècnica humana. D’aquí provenen les diferents edicions d’enciclopèdies infantils que van entrar a les nostres llars al llarg del segle passat. ¿A qui no li van regalar la col·lecció de volums de la Enciclopedia para niños  de Salvat o de Larousse o Mi pequeña enciclopèdia o algun volum de La Biblioteca visual Altea? Aquest tipus d’edicions enciclopèdiques, ja en declivi, es caracteritzen per ser obres d’encàrrec, que apleguen diferents autors i fonts gràfiques, amb un cost de producció total força elevat, cosa que requereix sovint una coedició internacional, però, sobretot tenen una obsolescència ràpida, tant més actualment, quan competeixen amb internet.

I és aquí on hi ha hagut un canvi o gir important, i no sempre prou apreciat, amb l’aparició del “llibre documental” que, ara per ara, és la manera de dir que prefereixo, perquè em permet establir un lligam entre la tasca creativa que hi ha rere tot documental, tant si és llibre com pel·lícula, i la confiança que diposito en triar-lo respecte a la fiabilitat del seu contingut temàtic, amb valor de “document”, paraula que el diccionari defineix com “escrit que serveix de base, de prova o de suport d’alguna cosa”.

El llibre documental ja no pretén oferir-ho tot, sinó una part per al tot, perquè el pensament post modern ha diluït el concepte de certesa absoluta i universal. A diferència d’un llibre enciclopèdic, el llibre documental tendeix a mostrar només una part de la realitat que no sempre es correspon amb les disciplines escolars o professionals.  A vegades costa fer la distinció entre un llibre documental o una ficció versemblant, com en el cas de Tokio (Taro Miura, València: Media Vaca, 2006).

Al llibre documental se’l podria definir com la suma d’un suport + una informació textual + una informació gràfica + una tasca divulgadora pel text i per la imatge = que permet l’adquisició i/o construcció d’un saber. Aquesta suma (que es pot graduar de més simple a més complexa) permet una gran diversitat en l’espectre de les edats del lector destinatari, una àmplia diversitat de temes, una variada gamma de formes i suports, i, el més important, una important i plural abundància de procediments narratius i pedagògics. El més atractiu d’un llibre documental, i allò que el diferencia bàsicament de les informacions de Viquipèdia, són les estratègies comunicatives que s’hi empren.

 

Perquè, a més de pretendre aportar coneixements concrets sobre un tema als infants i joves, els objectius formals d’un llibre documental serien els de contribuir a l’adquisició de competències intel·lectuals tan bàsiques com ara classificar (Joëlle Jolivet. Zoo lògic. Barcelona: Empúries, 2003); experimentar (Marion Billet. Mec-meec! El meu primer llibre dels sons. Barcelona: Estrella Polar, 2012);  sintetitzar  (Andy Guérif. 1 et 1 font 3. Paris: Palette, 2013); comparar (Patrick George. Contraris. Barcelona: Joventut, 2012); prioritzar (Pascale Hédelin i Amélie Falière. 1,2,3 Ja! Els rècords esportius dels animals. Barcelona: Joventut, 2017); observar (Jo visc aquí. Barcelona: La Galera, 2007);  buscar (Aleksandra Mizielinska i Daniel Mizielinski. Ojo con los números. Barcelona: Ekaré, 2016);  reconèixer (Mitsumasa Anno. El viatge d’Anno. Barcelona: Joventut, 1979) qüestionar (Yvan Pommaux i Christophe Ylla-Sommers. Nosaltres, la nostra història. Barcelona: Joventut, 2016); i un llarguíssim etcètera de verbs similars, tot desenvolupant la curiositat, la capacitat de reflexió, l’esperit crític i, per què no?, el sentit de l’humor (Emily Gravett. Un problema de conills. Barcelona: Cruïlla, 2010).

 

  

Per finalitzar aventurarem que tot bon llibre documental infantil sap reenviar l’infant o l’adolescent vers altres coneixements a través d’una xarxa de sabers o de procediments i suports tècnics (internet, codis QR, bibliografia addicional, CD adjunts, ginys òptics o sonors…). Tot bon documental suscita la curiositat i permet plantejar-se noves preguntes. Tot bon documental ensenya i mostra una manera d’estructurar la informació. Tot bon documental fa olor de veritat, tot i que aquesta veritat no pretengui ser incombustible pels segles dels segles, ja que és molt rar que el contingut temàtic d’un llibre documental arribi a esdevenir un clàssic perenne, fet que no impedeix que pugui arribar a assolir l’estatus de referent per les seves astutes i eficaces estratègies comunicatives, de les quals se’n pot aprendre molt, moltíssim.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies