“Entrevista a Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana”, VilaWeb

Article publicat al VilaWeb el 8 de febrer del 2018. Fes clic per veure l’article original

VilaWebParlem amb dones d’àmbits i generacions diverses sobre els propòsits del feminisme

Són polítiques, editores, periodistes, advocades, cuineres, escriptores… De llocs molt diversos del país i de generacions diferents. Però totes han contestat les dues mateixes preguntes: sobre les prioritats actuals del moviment feminista i si recorden haver-se reconegut mai en elles mateixes una actitud masclista.

Entre les prioritats, moltes de les enquestades destaquen la igualtat d’oportunitats en el món laboral i totes les coses que això comporta: l’eradicació de l’escletxa salarial, del sostre de vidre, de la precarització del treball femení, de l’assetjament laboral… També garantir més accés als càrrecs de responsabilitat i la possibilitat de compaginar la carrera professional amb la maternitat.

Moltes de les entrevistades també esmenten la coeducació dels infants com una altra de les prioritats. Parteixen de la idea que, per eradicar el masclisme vigent durant segles a la societat, és primordial d’incidir entre els infants des de ben petits. L’eradicació de la violència contra les dones, el paper dels mitjans de comunicació i la implicació dels homes a la causa també són algunes altres de les prioritats més destacades.

Les respostes a la segona pregunta, sobre les actituds masclistes inherents en la nostra societat, moltes dones han dit que s’esforcen molt per no tenir-ne. Creuen que cal canviar el marc mental per no repetir estereotips. Tot i això, hi ha patrons molt persistents que molt sovint es repeteixen de manera inconscient. I molts d’aquests patrons s’expressen en la quotidianitat: en el llenguatge, en determinades actituds…

Aquestes són les preguntes que han respost les enquestades:

1. Quines haurien de ser les prioritats del moviment feminista ara?

2. Recordeu l’última vegada (o alguna vegada) que heu reconegut en vosaltres mateixes una actitud masclista? Quina?

Carme Arenas, presidenta del PEN català
1. La gran prioritat fóra ni haver de parlar de feminisme, ni tampoc de masclisme, perquè han caigut ja els estereotips i patrons que durant tants anys han configurat la nostra societat. Com que encara no hi hem arribat, crec que és una lluita de tota la societat en la qual les dones tenim un paper transformador decisiu. La fita és la igualtat sense quotes ni discriminacions i sense haver d’estar sempre amatents. Viure la igualtat amb naturalitat i com una riquesa.

2. Pertanyo a la generació de l’avançada postguerra i vaig participar de manera activa en les reivindicacions feministes que van donar lloc a les Jornades Catalanes de la Dona el 1976. Recordo l’acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona, més de quatre mil dones convocades per les qui foren les nostres germanes grans, i veure entrar la Maria Aurèlia Capmany i sentir la seva ponència. Crec que a les dones de la meva generació això ens va imprimir un caràcter, que s’ha traduït a fer del feminisme, més que no pas una proclama –que també va bé–, una actitud militant profunda de fer-nos respectar i de no acceptar patrons masclistes de ningú. Havíem de superar la involució que havia comportat la dictadura, després de l’avenç aconseguit durant la República.

En la mesura que n’hem sabut, hem passat el testimoniatge a les generacions més joves les quals, malgrat els quaranta anys passats, encara han/hem de batallar per reivindicar coses tant en l’àmbit personal com en el social: presència pública, igualtat de sous, assumpció de llocs de responsabilitat en organismes de poder i un llarg etcètera. Ben segur que, vivint en una societat masclista, alguna marca devem tenir empeltada encara. Cal que canviem el marc mental per no repetir estereotips.

Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana
1. Crec que cal molta feina des d’àmbits diversos. La principal i més important, en l’educació, que és la base per a fer canvis de debò i que, gràcies a l’escola, permet d’arribar a tota la societat. També és fonamental que les dones no tinguem por a l’hora d’assumir responsabilitats, càrrecs… El fet de ser-hi permet d’incorporar altres dones i, en conseqüència, altres maneres de fer. I ens cal, també, una feina de sensibilització d’homes i dones per a anar canviant, amb la feina de tots plegats, una cultura de fa segles. Sóc de les qui penso que, per moltes lleis que es facin, les coses només es canvien des de les actituds i les accions quotidianes i arribant a tots els sectors de població.

2. No en sóc conscient, però pot haver passat. He viscut i crescut en un món molt masculí i cal desaprendre moltes coses.

Patricia Ballesté, dissenyadora gràfica
1. Igualtat d’oportunitats laborals, igualtat de sou pel mateix lloc de feina. Les baixes maternals haurien de ser més llargues i s’hauria de trobar la manera d’ajudar a compatibilitzar la criança amb la feina. Per últim, l’educació des de petits a l’escola als nens i les nenes per a inculcar actituds igualitàries.

2. Sí, fa uns dies conduïa pel carril esquerre i de cop va venir un cotxe esportiu molt de pressa per darrere i em va fer llums. Vaig mirar pel retrovisor i vaig veure una dona rossa amb ulleres de sol. Si hagués estat un home, hauria estat com sempre. Però, com que vaig veure una dona, em va fer més ràbia: ‘De què va aquesta paia, conduint així, agressivament?’, vaig pensar. Sembla com si a un home li ho hagués tolerat més que a una dona.

Paula Bonet, il·lustradora
1. Primer de tot, eliminar la bretxa salarial de gènere. Després, la igualtat en l’accés als càrrecs de responsabilitat. També eliminar l’assetjament sexual i laboral. I finalment, la coresponsabilitat en la conciliació familiar.

2. El nostre pensament, el nostre lèxic, la manera que tenim de comunicar-nos s’ha construït sobre una base de discriminació masclista evident. Tots som masclistes. Personalment estic molt alerta amb el lèxic i construccions que faig servir i em sorprenc cada dia verbalitzant continguts masclistes. Un exemple: pensar que algú és ‘un fill de puta’ o que vull anar-me’n d’una vegada d’un lloc perquè allò ‘és un conyàs’.

Nausicaa Bonnín, actriu
1. Uf, n’hi ha tantes! Per mi, la més important potser és l’educació, així que posaria molta força en el fet que els més petits creixessin en igualtat, respecte, lliures d’estereotips i discriminació de gènere. I, evidentment, prevenir i eradicar la violència masclista és primordial.

2. No en sé dir cap en concret, però fins que no vaig començar a llegir, escoltar i investigar sobre el tema, no em vaig adonar que jo, com tots, hem nascut i crescut en una societat heteropatriarcal en què es normalitzen moltes actituds masclistes.

Esperança Camps, periodista
1. Les dones no ens hem de conformar amb ‘l’habitació pròpia’. Volem la casa sencera. El món sencer. No hem de voler un refugi per a sentir-nos-hi bé, per manar d’aquell espai. El món sencer ha de ser confortable per a les dones al costat dels homes. En igualtat. Sense por.

2. Per a mi, una aspiració o prioritat és que les meues filles deixen de repetir patrons masclistes que jo, a vegades, repetisc. Sense adonar-me’n, és clar. I quan me n’adone, em faig ràbia i em molesta la naturalitat amb què, encara, després de tot el procés intel·lectual de gènere que he fet, ho assumesc.

Neus Chordà, comunicadora cultural
1. La primera prioritat ha de ser l’educació dels infants tant a l’escola com a les llars. Amb una bona educació, lliure d’estereotips, ja tindríem molt camí fet. La segona, explicar bé el feminisme, encara avui l’any 2018, hi ha molta confusió sobre què és, què vol i què persegueix el feminisme.

2. Conscientment i que recordi, ja fa molts anys que no.

Ada Colau, batllessa de Barcelona
1. Crec que no les he de dir jo, perquè el feminisme ja fa molt temps que ha deixat molt clares les seves prioritats. El que proposa el feminisme com a prioritat és senzillament una cosa de sentit comú: que les dones, que som la meitat de la població, tinguem les mateixes oportunitats, les mateixes llibertats i la mateixa seguretat que l’altra meitat de la població, que són els homes. També és important que s’acabi la violència, segurament la violència sistèmica més gran que tenim avui dia, i que l’any passat va fer que hi hagués vuit dones assassinades a Catalunya per les parelles o ex-parelles, que fa que es violi una dona cada vuit hores o que cada dia s’agredeixi les dones de moltes maneres. Tot això, afegit a l’escletxa salarial, en què les dones cobren un 30% menys en les pensions que no pas els homes… Hi ha exemples infinits de discriminació en l’àmbit polític, econòmic, social i sexual! Tot plegat és injustificable en democràcia i, per tant, tots aquells que es considerin demòcrates avui no poden ser cap altra cosa que feministes.

2. Segur que jo també he tingut alguna actitud masclista o n’he reproduït algun estereotip, perquè tots estem travessats pel masclisme, en una societat que encara ho és, de masclista. Tanmateix, el dia de la dona hem de preguntar als homes com pot ser que el 99% de les agressions sexuals siguin d’homes cap a dones.

Jenn Díaz, diputada al Parlament de Catalunya (ERC)
1. La primera i més urgent, sense dubte, és posar fi la violència masclista. Les dones som assassinades pels homes des de molt abans que això fos una preocupació social. Per fer-ho, trobo indispensable la coeducació i formar nens i nenes feministes. La segona engloba la resta de discriminacions que patim les dones pel fet de ser dones, i demana la col·laboració dels homes. O és una lluita compartida, o no l’acabarem mai. O els homes renuncien als seus privilegis i ens consideren iguals que ells, o no ens en sortirem. O les dones ens apoderem i no callem davant les injustícies, o no ens en sortirem.

2. Cada dia en tinc, segur, sense adonar-me’n.

Núria Feliu, cantant
1. Faig meves les paraules de Cristina Sen: ‘Un moment pot crear un moviment’. És molt important la campanya #MeToo, animant totes les dones a explicar els casos que han patit d’assetjament i abús sexual. Les denúncies començaven a esclatar i avui un gran moviment ha arrelat a tot el món. Però aquest moviment no sorgeix del no-res, sinó de la feina sembrada pel feminisme que es focalitza ara en una qüestió que ens incumbeix a totes: la denúncia de la violència sexual en tots els seus graus, l’emprenyament davant el magma dels qui es creuen que tenen drets sobre el cos de la dona. Prou!

2. Segur que tinc actituds masclistes, però no en recordo cap.

Marina Geli, ex-consellera
1. Aconseguir paritat en les estructures de poder econòmic i en el treball de cures, el reconeixement del pluralisme femení, buscar nous homes que siguin aliats i construeixin una nova masculinitat. També aconseguir la igualtat salarial i impulsar l’educació emocional de gènere.

2. He vist que les dones també som masclistes en contextos de poder. Jo segurament també ho he estat, encara que intento adonar-me’n per no ser-ho.

Anna Gual, poeta
1. Un tema prioritari ha de ser el laboral: no permetre la discriminació en l’entorn de feina pel fet de ser dona. L’equiparació salarial ha de ser la bandera que totes portem a la mà, perquè ens hi juguem molt. Ser tractades com a iguals, amb les mateixes obligacions i amb els mateixos drets, podent accedir a tota mena de càrrecs. Malauradament, ens trobem que, massa sovint, en empreses grans, els càrrecs directius són ocupats exclusivament per homes. Aquesta dinàmica s’ha de revertir i ho hem de fer entre totes, creient en allò que reivindiquem i no permetent que el sistema continuï menystenint-nos. La hipersexualització de les dones als mitjans de comunicació i la poca representativitat que hi tenim ha de ser una lluita també essencial. La representació femenina és múltiple, per això els mitjans han de prestar atenció a saber-ho comunicar. Massa sovint trobem la dona entesa com un cos que amaga un cervell. Aquestes conductes s’han d’abolir, i s’ha de fer que les dones siguin tractades en correspondència als seus drets i als seus mèrits. En l’àmbit sexual, és clau apoderar les noies a no consentir allò que no vulguin dur a terme. Les noves generacions han de venir fortes, i han de saber dir que no. També hem de lluitar pels drets reproductius, per poder avortar sense l’estigma que això encara comporta a la societat. Un altre aspecte important que s’erigeix com un repte clau en el feminisme és tenir en compte les alteritats dins del mateix moviment. Les dones hem d’escoltar totes les dones, siguin joves o grans, siguin de ciutat o d’entorns rurals. Un dels errors és liderar un feminisme des de la capital i no prestar la importància que té el pes de les dones en els pobles. Sols ajudant-nos mútuament serem una veu forta, única i impossible de fer callar.

Teresa Jordà, diputada al congrés espanyol (ERC)
1. El primer repte és aconseguir que la societat assumeixi el feminisme com una qüestió democràtica. Perquè el feminisme va molt més enllà d’un simple moviment social que lluita contra les desigualtats causades pel gènere, és una revolució de pensament. És per això que la prioritat és treballar en molts camps: el sostre de vidre, l’escletxa salarial, la violència sexual, la coeducació, la igualtat d’oportunitats, trencar el gènere binari, revisar les masculinitats i les feminitats, despertar consciències crítiques, parlar de manera inclusiva…

2. Mai.

Aurora Madaula, diputada al Parlament de Catalunya (JxCat)
1. Una de les prioritats del moviment feminista ha de ser denunciar i exigir en tots els àmbits de la societat –polítics inclosos– que s’acabi d’una vegada per totes la desigualtat, l’escletxa salarial, la misogínia i, sobretot, la violència contra les dones. Perquè ha esdevingut una de les xacres més grans d’avui dia, que cal combatre fins a eradicar-la.

2. No sóc conscient d’haver tingut cap actitud masclista, la veritat…

Neus Munté, vice-presidenta del Partit Demòcrata
1. La primera és reivindicar que cap societat pot admetre que les dones, que som més del 50%, estem subrepresentades arreu. És un atac a la democràcia i una pèrdua de talent. També cercar la complicitat activa dels homes. El feminisme no és patrimoni de les dones. Tampoc no admetre cap discriminació sexista, començant per la salarial, ni cap actitud de menysteniment o violència masclista. Tolerància zero i denúncia pública de la seva banalització. Finalment, promoure dones referents en tots els àmbits.

2. No recordo haver-ne tingut cap de manera conscient.

Pots seguir llegint l’article aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies