“Seguir escrivint quan les vendes no t’acompanyen”, publicat a l’Ara Llegim

Reportatge de Jordi Nopca publicat a l’Ara Llegim el 21 de setembre del 2018. Fes clic per veure l’article original

Un fil recent de Twitter de Joan Carreras -guanyador del premi Sant Jordi 2014- ha tornat a posar sobre la taula la precarietat dels escriptors en català. Una trajectòria literària no inclou només èxits: què passa, però, quan les vendes minses t’impedeixen continuar exercint la teva professió?

Ara Llegim“La majoria d’autors -potser amb l’excepció dels poetes-, quan els pregunten com ha anat l’últim llibre publicat, entenen que els pregunten per les vendes i solen dir que prou bé. La raó sembla evident: no et facis mala propaganda tu mateix”. Així arrencava un fil de Twitter de Joan Carreras del 10 de setembre en què explicava que les vendes de la seva última novel·laLa dona del Cadillac (Proa, 2017) havien sigut les més baixes de la seva trajectòria, inferiors fins i tot a les del seu debut, el recull de contes Les oques van descalces, publicat a Quaderns Crema el 1990. “No ho vaig fer amb vocació de queixar-me de res -assegura-. Va ser un exercici de transparència, i suposo que ha sorprès molta gent per aquest motiu”. Entre les raons que Carreras atribueix a aquesta baixada inesperada de vendes -situada per sota del miler d’exemplars- hi ha “les mencions escasses als mitjans de comunicació”, però també “la possible absència de boca-orella per part dels lectors”. També, afegeix, hi podia haver “la possible decepció” després de llegir el seu llibre anterior, L’àguila negraguanyadora del premi Sant Jordi 2014 i que va marcar el punt més alt de la repercussió de l’autor. “Llavors vaig fer una setantena de presentacions i clubs de lectura -recorda-. El premi em va ajudar a difondre la meva feina i em va fer molt content, però sobretot escric perquè la meva obra tingui un sentit. Sempre ha sigut la meva manera de viure, i va arribar un moment en què vaig canviar nòmina per temps. Ara soc més pobre però també més feliç”.

EL PROBLEMA DE VIURE D’ESCRIURE 

El cas de Joan Carreras no és únic en la literatura catalana. De fet, podria considerar-se un problema endèmic si es dona un cop d’ull a estudis com el que va facilitar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a finals del 2014: entre les dades que facilitava destacava que només un 10% dels afiliats podien viure d’escriure i de les feines associades a la literatura, com ara articles, conferències i traduccions. Abans de l’esclat de la crisi, el percentatge era lleugerament millor: el 2007 tot just s’enfilava fins a l’11,5%.

Nascut el 1958 -quatre anys abans que Carreras-, Lluís-Anton Baulenas ha escrit una vintena de llibres des que va debutar el 1987 amb Qui al cel escup (Eumo). “Mai he tingut problemes per publicar, però les vendes no han sigut ni de bon tros les mateixes en tota la meva trajectòria -admet-. Fins a Noms a la sorra [Columna, 1995], que va ser finalista del premi Sant Jordi, no vaig fer un clic pel que fa als lectors. Des de llavors sempre he tingut un mínim de 3.000 lectors per a cada novetat”. Baulenas forma part de la minoria d’autors que encara poden viure de la seva creativitat literària. “Encara que hagi guanyat premis sempre m’he considerat a la trinxera -diu-. Un autor només té com a arma les seves obres”. Baulenas ha rebut, entre altres, el Prudenci Bertrana per La felicitat (Edicions 62, 2000), el Ramon Llull per Per un sac d’ossos (Planeta, 2005) i el Ciutat d’Alzira per Amics per sempre (Bromera, 2017). “Escric perquè necessito explicar històries, però també perquè és la meva manera de mostrar un compromís amb el país i la llengua -diu-. I també d’estar en contacte amb aquest mínim de 3.000 lectors que m’esperen i que m’han salvat tantes vegades la vida”. Reconeix que els últims cinc anys, coincidint encara amb la crisi del sector editorial, “han sigut una època horrorosa”, però que mai ha deixat de treballar. “Ja tinc a punt una novel·la que sortirà el 2019 i m’agradaria tornar a fer teatre: voldria muntar un cabaret literari sobre Joan Brossa coincidint amb el centenari del seu naixement”, avança.

Potser una part de la resposta a les fluctuacions entre l’èxit i la poca repercussió entre els lectors cal buscar-la en els mitjans de comunicació. “En literatura catalana es dona en excés el fenomen de la recerca de l’autor desconegut -diu Ada Castells, que ha compaginat articles i novel·les: l’última és La primavera pendent (Comanegra, 2018)-. Vaig debutar amb El dit de l’àngel el 1998, als 29 anys, i em van fer molt de cas, potser massa. Des de llavors, cada llibre m’ha donat una alegria diferent”. Tot i així, per a Castells “hi ha una falta de jerarquització” en el context literari català: “Els prescriptors no s’hi poden dedicar a temps complet, el periodisme cultural és precari i els lectors editorials estan molt mal pagats”. Aquest còctel fa que “els autors estiguin poc acompanyats”: “A diferència dels futbolistes, els escriptors millorem amb el temps, perquè tenim més ofici. Sembla, però, que com més anys fem menys ganes d’escoltar-nos es té, almenys en el nostre context. I si som dones, la cosa es complica encara més”.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies