“Club Editor, 60 anys de literatura ‘indie’ catalana”, El Mundo

Article de Rafael Vallbona publicat a El Mundo el 10 de gener del 2019. Fes clic per veure l’article original

En plena dictadura va publicar ‘La plaça del Diamant’, ‘Incerta glòria’, ‘Bearn’ o ‘K.L. Reich’, obres centrals de la literatura catalana. Ara la néta del fundador, Joan Sales, edita amb la mateixa convicció.

Club EditorVa ser l’Oblit Baseiria qui em va presentar la Maria Bohigas un matí del 2005 al Farga del carrer Beethoven. L’Oblit havia deixat Columna feia un temps i la Maria aterrava definitivament a Barcelona per fer-se càrrec de Club Editor, el segell que havia fundat el seu avi, en Joan Sales. En aquella cultura oficialment ufanosa del tombant de mil·leni elles representaven dues visions crítiques del negoci editorial: una havia marxat de Planeta per obrir una petita llibreria, Casa Anita, i l’altra havia recomprat l’editorial al mateix grup i es disposava a tirar endavant el seu projecte en solitari. Dues iniciatives pioneres de l’actual literatura catalana indie.

Fa deu anys que la Maria ha fet de Club Editor la seva idea i la seva vida. Hauríem pogut quedar al Farga perquè «per culpa teva, des d’aquell dia quan hi sóc a prop hi vaig», però prefereixo quedar a la casa que van construir els seus avis el 1948, en tornar de l’exili, al cap de munt del turó del Carmel, a la muntanya Pelada de les meves excursions infantils, i que ha estat i és habitatge familiar i seu de l’editorial. Un barri literari el Coll: Rusiñol, Marsé, editorial Brugera i Club Editor ho testimonien.

La Maria explica que aquell 2005 va comprar l’editorial a Planeta i a l’àvia (que en tenia una part) no pas per romanticisme, sinó per sentit comú: «Quan et trobes que tens la possibilitat de comprar un fons editorial com aquell i que el què a tu t’agrada és fer llibres, si no el compres ets burro». Havia estudiat Filologia a Barcelona i viscut a París. I en aquell moment tenia un peu a Xile per raons personals i l’altre a Barcelona, amb l’editorial a les mans. Feia temps que la seva idea era dedicar-se a l’edició, i ho va fer: «Em venia de gust no sabia ben bé des de quan; probablement des de que vaig començar a pensar què seria de gran». Els fills fan el que veuen a casa, diuen; en aquest cas els néts.

Nascut a Barcelona en una família originària de la Conca de Barberà, en Joan Sales comença a treballar en editorials a Mèxic, on s’exilia essent oficial de l’exèrcit republicà, i després a Catalunya, a Ariel. Edita la revista Quaderns de l’exili i la poesia de Màrius Torres, entre d’altres. D’aquesta època sorgeix l’amistat amb el poeta lleidatà reflectida en una col·lecció de cartes d’entre 1936 i 1942, que el mateix Sales edita el 1976 en el que ha quedat com un passar comptes amb el seu temps i el país.

L’any 1955 en Joan Oliver crea una col·lecció de novel·la en català dins l’editorial Aymà que anomena El club dels novel·listes. Encarrega la direcció a en Joan Sales, que la comparteix amb en Xavier Benguerel. A la col·lecció, en Benguerel edita el 1955 El testament, i un any després Sales la seva obra magna: Incerta glòria. Des de llavors fins el 1971, Sales continua reescrivint una novel·la d’una profunditat que va més enllà del domini de l’experiència sensible; encara ara un monument narratiu.

L’any 1959 la col·lecció es fa estreta pel grau de compromís amb la cultura dels seus directors. És cert que la dictadura dificulta la consolidació del projecte fins el punt que costa saber si la literatura catalana té prou lectors per suportar una empresa així; però la convicció és tal que no dubten a eixamplar les mires de la col·lecció i convertir-la en una editorial: Club Editor. Fruit d’aquesta idea, l’any 1961 publiquen en català Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga, i el 1962 La plaça del Diamant, de Merecè Rodoreda; també Aurora Bertrana, Dostoievski, Sebastià Joan Arbó o El crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis. Tot i la marxa de Benguerel, Club Editor es consolida com un segell literari que per damunt de tot creu en una llengua sense artificis, i que vol ajudar a crear un clima de relativa normalitat cultural. El mateix que sosté avui la Maria Bohigas.

En Joan Sales mor el 1983. La vídua, Núria Folch, es fa càrrec de l’editorial fins que en cedeix una part a en Miquel Alzueta, i amb 19 anys la Maria entra a Columna. «Vaig ser com la penyora. L’ocasió de descobrir l’ofici, però també em vaig adonar que els projectes eren tan diferents que seria impossible desenvolupar res». Poc després marxa a París i fa de traductora, desvinculant-se de l’editorial, fins el 2005 quan decideix recuperar un projecte que l’engresca.

«Constata que estàs comprant un cadàver», pensa la Maria mentre negocia amb Planeta la recompra de l’editorial; «el començament del meu aprenentatge». Una entrada en matèria tan romàntica com cruel. Per començar, paga: «Però era una possibilitat que no es tornaria a presentar, i tanmateix un cadàver amb La plaça del Diamant o Mirall trencat no era molt cadàver. El que volia era evitar que el projecte del Club dels novel·listes acabés essent el parell de títols que funcionen perquè són lectures escolars».

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies