“El ‘poema’ Joan Brossa fa 100 anys”, publicat a l’Ara Llegim

Article de Jordi Nopca publicat a l’Ara Llegim el 19 de gener del 2019. Fes clic per veure l’article original

Joan BrossaIconoclasta, hiperactiu i compromès, l’escriptor va publicar una setantena de llibres i desenes de peces teatrals, i va concebre centenars de poemes visuals i objectuals. Revisem la seva obra ingent de la mà de Josep Maria Mestres Quadreny i Pere Portabella, que van col·laborar amb Brossa, d’estudiosos de la seva obra -el cas de Glòria Bordons, Jordi Coca i Manuel Guerrero-, i d’Eduard Escoffet, que prepara una exposició sobre l’autor

Joan Brossa considerava la poesia -i, per extensió, la creació-“una aventura oberta”. Cada poema era una petita o gran investigació que es proposava resoldre a través d’un text, visualment o a través d’una proposta escènica. Un cop se’n sortia, passava a la següent. Així va treballar durant més de cinc dècades d’una productivitat excepcional, que va arrencar amb La bola i l’escarabat el 1941, i es va tancar amb Sumari astral, publicat poc després de la seva mort, el 1999.

“Un poeta és un mag i un mag ha de ser un poeta perquè funcioni. La capacitat de sorpresa em sembla fonamental”, explicava el 1988 en una entrevista amb l’artista Pepe Espaliú. Els trucs de Brossa li permetien fer que una pistola disparés un poema, que la “roda espanyola” fos quadrada -simbolitzant l’immobilisme del país- o que un exèrcit de paneroles acabés ocupant les parets sagrades d’un museu. Brossa és un autor subversiu de cap a peus, un creador de primer nivell, dins i fora dels llibres, a dalt i a baix de l’escenari: potser, al capdavall, més que un poeta, l’autor ha estat un poema. El dia del seu centenari, els seus versos, escrits o visuals, continuen creixent, diversos i inaferrables.

“La intel·ligència de Brossa era extraordinària -explica Manuel Guerrero, assagista, traductor i comissari de l’any dedicat a commemorar el centenari de l’autor-. Tenia una curiositat infinita per les coses, fossin complexes o senzilles. I mai no treballava només des d’un sol registre. Recordo que una vegada vam anar a la Filmoteca a veure El mirall, d’Andrei Tarkovski, i poc després va escriure’n una sextina. Al mateix temps que la feia exposava obres visuals en galeries com la Taché i la Joan Prats”.

Poesia a tres bandes

Parlar “a partir del silenci”: calendari de publicacions

“Brossa va ser un autor prolífic, va deixar uns 70 poemaris que ocuparien dos volums d’unes 800 pàgines cadascun”, diu Glòria Bordons, una de les grans estudioses de l’autor: hi va dedicar la tesina i la tesi, n’ha publicat antologies indispensables, com ara A partir del silenci (Galàxia Gutenberg, 2000), n’ha comissariat exposicions, el cas de Joan Brossa o la revolta poètica (Fundació Joan Miró, 2001), n’ha rescatat inèdits -entre els quals hi ha El dia a dia (Edicions 62, 2007) i el díptic Gual permanent / Mapa de lluites (Rata, 2017)- i forma part de l’equip directiu de la Fundació Brossa, que des del 1999 treballa per divulgar el llegat de l’autor. “El primer dels volums de l’obra poètica completa estava preparat i havia de sortir a Edicions 62, però finalment es van fer enrere -explica-. Aquesta setmana m’he reunit amb Ester Pujol, d’Enciclopèdia Catalana, i em va dir que la intenció seria reprendre el projecte. La decisió, però, encara no és ferma”.

En paral·lel, el projecte de publicació de la poesia escènica, que va començar el 2012 amb Al voltant de Dau al Set, ja compta amb quinze volums. Aquest 2019 han de sortir els set que falten. “Brossa deia: «L’actor ha d’enraonar a partir del silenci»”. Ni el públic ni els actors estan acostumats a un teatre com el seu, que parteix de textos que són poesia -sintetitza Bordons-. La representació és complicada, sobretot les obres llargues”. “També aquest 2019, a l’abril, apareixerà tota l’obra visual de Brossa catalogada -explica Manuel Guerrero-. Se n’ha ocupat la Fundación Azcona”. Entre les noves publicacions destacades sobre Brossa hi ha dos assajos: Brossa, escarnidor i burleta, d’Arnau Puig, que Comanegra publicarà al març, i Joan Brossa: ara i aquí, de Carles Rabassa, a Angle, al setembre.

Els orígens de l’autor

Joan Brossa estirat al terra d'una terrassa amb una cadira / ROMAN FERRER

Joan Brossa estirat al terra d’una terrassa amb una cadira / ROMAN FERRER

Algol i Dau al Set, primeres avantguardes de la postguerra

“Un home esternuda. / Passa un cotxe. / Un botiguer tira la porta de ferro avall. / Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua. / Me’n vaig a dormir. / Això és tot”. Un home esternuda és un dels poemes més representatius d’Em va fer Joan Brossa, publicat per Cobalto el 1951, en què l’autor dissecciona la realitat més grisa de la postguerra barcelonina fent possible, en paraules de Pere Gimferrer, “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”.

Nascut el 19 de gener del 1919 a Barcelona, Brossa tenia llavors 32 anys. Havia entrat en contacte amb el món de l’art a través de J.V. Foix i Joan Miró, i a mitjans de la dècada dels 40 havia format part del grup Algol -acompanyat d’Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats-, precedent de Dau al Set. Són d’aquest període els Sonets de Caruixa (1949), en què escrivia: “El vent lluita per ésser flor, la flor / per ésser papalló, el papalló / per ésser peix, el peix per ésser jo, / jo, l’Arrel de la Creació”. Molts anys després, Tàpies explicava a Pedro G. Romero, tal com recorda al catàleg de Poesia Brossa, exposició que va comissariar juntament amb Teresa Grandas el 2017, que encara el sorprenia “la intel·ligència de Brossa”. “Des d’allà baix -deia l’artista, apel·lant als orígens humils de l’autor- va emergir i ens va parlar a la cara, amb el seu tuteig descarat i la seva mania pels ous i la truita. Un poeta del poble, sí, de les classes populars. És el poeta més radical que ha donat la llengua catalana”.

Un home cordial

Els enemics del poble són els “militars, capellans i banquers”

“Va ser a partir d’una exposició sobre Dau al Set, l’any 1952, que vaig conèixer en Joan”, explica Josep Maria Mestres Quadreny. En aquells moments, el que acabaria sent un dels exponents més significatius de la música contemporània del país tot just acabava els estudis de química a la Universitat de Barcelona. “Ja havia deixat els estudis musicals perquè un dia que em coincidien un examen de química i un altre de música el director del conservatori m’havia dit que no es podien estudiar dues carreres a la vegada si una d’elles era música -recorda ara, des de casa seva, a l’estudi on té la biblioteca musical-. D’aquella exposició de Dau al Set em va cridar l’atenció l’única obra que hi havia de Brossa. Durant el franquisme, l’únic que veies eren bodegons, senyores sempre vestides, paisatges i marines: el que feia Brossa era molt diferent. Un dia, xerrant amb en Joan Ponç, em va recomanar que l’anés a veure”.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies