“Irene Solà guanya el Llibres Anagrama de novel·la amb una fantasia rural”, article publicat El País

Article del Carles Geli publicat El País el 21 de gener del 2019. Fes clic per veure l’article original

‘Canto jo i la muntanya balla’ és la segona novel·la de la jove escriptora barcelonina

Irene SolàParlen les persones, és clar, explicant el seu dia a dia, però també s’hi entreveuen els seus somnis i anhels, barrejat tot en una realitat irreal de rerefons màgic que reforcen les veus de nimfes d’aigua, fantasmes, bolets, gossos i cabirols. Aquest és el marc de Canto jo i la muntanya balla, segona novel·la de la jove barcelonina Irene Solà, amb la qual ha obtingut el quart premi Llibres Anagrama, que convoca aquesta editorial, dotat amb 6.000 euros.

La vitalitat, la naturalitat i les ganes de viure que ja desprenia Els dics, elogiat debut en el gènere de Solà (Malla, Osona, 1990), reapareixen en aquesta obra, ambientada en una zona muntanyenca i fronterera, indefinida entre Camprodon i Prats de Molló. Aquí, entre àrees boscoses i llegendes, arriba la mort del Domènec, un pagès poeta que deixa una Sió cada vegada més desorientada criant tota sola la Mia i l’Hilari, en un escenari que sembla immutable, ni tan sols davant l’actitud xocant de la Dolceta, que explica, entre riallades, la terrible vella història de quatre dones penjades acusades de bruixeria…

“És una novel·la particularment coral: volia, a banda de les veus dels homes i les dones del poble, una altra perspectiva, la dels fantasmes, els núvols, les bruixes, les nimfes…, coses que no han tingut mai veu directament; volia que la muntanya parlés, expressant la brutalitat de la natura, la duresa, la inclemència, però que és capaç de proporcionar alhora l’espai i les forces per tornar, per redimir-te… La vida, que va tirant endavant”, assegura Solà, amb veu entretallada i profunda. Escau a l’ambient que sembla que destil·la la novel·la, però en realitat és fruit de la llunyana connexió per internet amb Hanoi, on l’ha enxampat el premi, mentre gaudeix d’unes petites vacances en què, segons reconeix, s’està impregnant també d’històries locals i de l’imaginari popular: “Tot és aliment literari”, apunta. Aquest viatge, però, farà que la novel·la no arribi a les llibreries fins al maig, coincidint llavors amb la seva traducció al castellà.

Aquesta “polifonia” buscada, que dona a l’obra, segons l’autora, moments de “tons molt diferents, lúdics i irònics a estones i transcendentals i foscos en altres”, es reflecteix en el títol, ja que “aquesta vibració de les diverses veus és la que fa ballar la muntanya, és també el reflex del poder de la paraula i la literatura”, assegura l’autora, que admet que en el substrat de la novel·la hi ha tradicions orals i escrites d’una zona que coneix, però sobre la qual també ha fet recerca. I llavors, també hi ha lectures com el Canigó, de Jacint Verdaguer, la Mercè Rodoreda última de La mort i la primavera, o Víctor Català (“l’he llegit molt, la tinc sempre a prop”). Aquests dos últims noms ja havien estat detectats per la membre del jurat Mita Casacuberta, que destaca de la novel·la, a més de la tradició d’un “mal anomenat ruralisme”, la seva creació “a partir de textures molt diverses, demostrant que amb una llengua poètica es pot parlar del mal”. De fet, a l’obra, segons revela l’autora, hi ha dues morts: la inopinada, del Domènec, tocat per un llampec que descarreguen uns núvols que parlen i juguen alliberant la seva panxa plena, i la del seu fill Hilari, al cap de 20 anys, en un accident de caça.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies