“Les dones conquisten el món de l’edició”, El Periódico

Article de la Elena Hevia publicat al diari El Periódico el 14 de maig del 2019. Fes clic aquí per veure l’article original

dones edicióLes professionals ocupen el 70% dels llocs de treball del sector i cada vegada són més presents en els llocs clau.

N’hi ha prou de fer un volt per les editorials, grans i petites (i, fins i tot, aquella ‘rara avis’ que comença a ser una editorial mitjana, cada vegada més en perill d’extinció), per adonar-se visualment que aquest és un sector majoritàriament femení. Més concretament i en xifres, i respecte als dos gegants de l’edició, la divisió editorial de Planeta fa servir un 56% de treballadores, percentatge que augmenta a un 67,15% si s’hi afegeixen les llibreries del grup, i l’altre gran grup, Penguin Random House (PRH), és femení en un 63,6%, però amb un al·licient fonamental per als temps que corren, el seu CEO és Núria Cabutí (o el que és el mateix, la dona que més mana en el panorama editorial espanyol). Ara com ara, la cúpula editorial de Planeta continua sent masculina, tot i que en el comitè de direcció editorial hi hagi tres dones i dos homes més la direcció de Carlos Revès. És difícil establir un paral·lelisme entre els dos grups, perquè cadascun té la seva pròpia dinàmica, però tant en un com en l’altre, a velocitats diferents, l’ascens de les dones als càrrecs directius en l’edició sembla imparable. Ho és perquè fa només una dècada, en el prestigiós màster d’Edició que imparteix la Pompeu Fabra, que ara com ara és el planter de la professió del futur, hi havia una relació de meitat i meitat entre noies i nois, mentre que avui aquestes xifres arriben a més d’un 90% a favor d’elles. Una cosa que s’ajusta bastant a la proporció en el conjunt de les editorials, que segons el gremi és del 70% a favor de les dones.

No obstant, el camí ha sigut llarg i tortuós. Algunes editores recorden la seva arribada a una empresa com a assistents editorials i com, entre les seves funcions, es donava per fet portar els cafès als homes amb un càrrec elevat. Això que passava fa només 20 anys avui és una pràctica erradicada potser per l’ascens de les editores o pel consens igualitarista dels últims anys. Elena Ramírez, que dirigeix transversalment tota la literatura internacional de Planeta més el segell Seix Barral, recorda com, quan ella va entrar el 1994 a treballar a Alfaguara, aleshores en el grup Santillana, l’ambient era més asfixiant respecte a l’homologació de professionals homes i dones. “Quan vaig arribar a Barcelona i a Planeta des de Madrid vaig sentir que això era vent fresc, perquè aquí l’únic que impera és la professionalitat”, explica. Tot i que no es deslliurés dels comentaris maliciosos d’algun col·lega que va preguntar en veu alta com una rossa podia tenir tant poder.

Davant l’agressivitat

“En el meu equip, totes són dones, excepte un home”, explica Ramírez, a qui ha tocat bregar amb personatges de l’esfera editorial de singular carisma i força com el totpoderós Andrew Wylie, anomenat significativament ‘el Xacal’. “Ell és un exemple d’executiu agressiu, excel·lent, d’altra banda, però integrant d’una generació en què la imposició d’unes maneres taxatives i agressives són la norma i una cosa radicalment diferent a les habilitats, més empàtiques, que tenim les dones per dur a terme el mateix negoci”. Convé assenyalar que l’assertivitat que una dona ha de desplegar en un cas com aquest és majúscula, i per això, quan explica com s’hi enfronta, el símil és militar. “A Planeta no tinc problemes, però fora em comporto conscientment com un soldadet més; intento que la meva indumentària sigui com un uniforme, una cosa neutra que no cridi l’atenció. Tot i que això pot ser que tingui a veure amb el meu caràcter, tinc moltes companyes que sí que es vesteixen d’una manera més atenta a la moda”. L’aparença i l’’outfit’ d’ells i d’elles no és un assumpte fútil per a l’editora: “Algun col·lega masculí podia entrar a treballar a les onze del matí amb la camisa per fora i un got de whisky a la mà i això era ser un editor ‘cool’. Deixa que una dona faci això i veuràs quina imatge projecta en dos dies”.

“Algun col·lega masculí podia arribar a les onze del matí amb un got de whisky a la mà i això era ser un editor ‘cool’. Deixa que una dona ho faci i veuràs quina imatge projecta en dos dies” , Elena Ramírez Directora, editorial de Seix Barral i de ficció internacional de Planeta

Valeria Bergalli és editora de Minúscula, segell que va fundar ella sola fa 20 anys i que en el seu irònic nom té tota una declaració d’intencions allunyada de la testosterona. La seva fórmula per escapar-se de la paralització que li podria suposar el fet de ser infravalorada es concreta en dues expressions: “Com si” i “malgrat”. És a dir, no fent cas, malgrat que per moments li pugui entrar el dubte que ser dona i editora suposi una hipotètica limitació a l’hora de la projecció dels seus autors. “En el meu cas, jo decideixo pel meu compte; no treballo en un ambient corporatiu i això em dona llibertat”. I, tot i que sent que cada vegada més estan accedint a llocs de poder, recorda que fa uns quants anys –i ara en té 57– es referien a ella com “aquella noia”. “I és que infantilitzant-nos ens minimitzen”.

“Infantilitzant-nos, ens minimitzen”, Valeria Bergalli, Editora de Minúscula

Les suspicàcies

D’una manera bastant semblant parla Sandra Ollo, editora de l’exquisida Acantilado, que es va posar al capdavant de l’editorial quan va morir el seu marit, Jaume Vallcorba, sense el menor dubte –feia 7 anys que compartia responsabilitats amb ell en el segell–. “No vaig voler reivindicar res; va ser més aviat una qüestió de continuïtat”, diu, i admet que va ser molt conscient que la seva feina va generar una certa incertesa: “Era lògic que fos així; ser dona sempre desperta suspicàcies. A més, hi havia la curiositat sana i malsana, els dubtes que jo pogués generar al capdavant d’un segell amb el prestigi editorial i intel·lectual d’Acantilado. Vaig decidir posar-me aclucalls, com els que posen als cavalls per no veure als costats, i em vaig dedicar a treballar, a confiar en la gent que no m’assessorava, sinó que m’acompanyava”.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies