Entrevista a Màrius Serra: “És trist, però la gent només llegeix quan no té res més a fotre”, vist a La Llança

Article publicat El Nacional el 15 de març de 2021. Fes clic per veure l’article original

Entrevista-Marius-SerraFa un any, quan es va decretar l’estat d’alarma, l’escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) va tancar-se amb la seva dona i la seva filla a la casa familiar d’Horta. Tot i que Serra hi passa llargues jornades treballant, la covid19 li va trencar les seves rutines habituals. De tota manera, el confinament li ha estat productiu. Gràcies a l’aturada va poder acabar a temps la seva versió de Tirant lo Blanc en el català actual. Lector voraç d’una capacitat de treball llegendària, parlem amb ell, al seu estudi on ha passat tantes hores, de la seva experiència de dotze mesos de pandèmia i dels efectes d’aquesta en la literatura.

Fa un any començava una situació insòlita. Què en recordes d’aquells primers dies, quan es començava a parlar d’una epidèmia mortífera i molt contagiosa?

Com tothom, anava fent un seguiment d’opinió publicada. El filtre dels mitjans el tenim tan integrat que no acabem de concebre com ens afecta la vida real. La meva dona és mestra i recordo que li vaig dir “encara et tancaran l’escola”, però com l’opció més bèstia del món. Una de les darreres nits abans de l’entrada en vigor de l’estat d’alarma vam anar a l’estrena d’una obra de teatre La nostra parcel·la, de la Lara Díez Quintanilla, amb la Judit Farrés i la Marta Marco, una obra molt beckettiana. Va ser l’última obra que es va estrenar a Barcelona abans del confinament. Per més inri, cap al final es va desmaiar una espectadora i es va haver d’aturar la representació. Ens van fer sortir a tots i quan vam tornar a entrar ja vam acabar l’obra amb una sensació d’absurditat absoluta. Quan vam arribar a casa ja es va dir que l’endemà tancaven les escoles i que aviat ens tancaríem tots a casa. Va ser una entrada a la realitat distòpica, venint d’un teatre de l’absurd ja molt inquietant, que envaïa les nostres vides.

Ets una persona que treballa molt a casa, amb una rutina molt planificada al voltant d’aquesta feina. Però una cosa és estar a casa treballant i una altra, estar-hi tancat per obligació.

Des dels 24 anys, quan vaig publicar el meu primer llibre, que sóc autònom. Sempre he treballat a casa. Amb els anys, doncs, desenvolupes unes estratègies. No sóc un home de costums, però l’única cosa sagrada que tinc a la vida és sortir esmorzar a fora. Això va ser un cop que va rebre la meva rutina. També és cert que el fet de treballar a casa i sol es complementa amb una certa vida social. Quedes molt a dinar o busques moltes excuses ni que sigui per sortir i tallar la rutina. Tot això ho vaig trobar molt a faltar.

Com vas viure els primers dies?

Inicialment m’ho vaig prendre amb molt d’entusiasme pensant “quinze dies sense sortir de casa, posem-nos-hi bé!”, però la cosa es va complicar. Hi va haver una trucada que em va canviar la percepció. Era d’Edicions Proa preguntant com tenia la versió del Tirant lo Blanc, en el qual que feia dos anys que hi treballava. Anava fent i hi dedicava cada dimarts, sencer. Unes deu-dotze hores. Vaig entrar en una dinàmica una mica angoixada per complir el compromís que tenia de publicar-lo abans de Nadal. L’excusa de no tenir temps se’n va anar en orris.

Ets una persona amb una gran capacitat de treball llegendària. Aquestes condicions et van permetre ser més productiu o vas patir moments de manca de força o d’ànims?

El fet de tenir al davant el Tirant, que és un Himàlaia, i, alhora, veure que era el moment de culminar-lo, em va angoixar. Dels set dies de la setmana en vaig dedicar cinc al Tirant. Només aturant-me pels àpats i fer Pilates, una cosa que no havia fet en ma vida. Els altres dies feia els encreuats, els articles i algunes col·laboracions en ràdio. La idea és que tens tot el temps del món, però l’espai mental necessita varietat. Jo sóc multitasca, m’agrada llegir en paral·lel, però la monotonia sense contrastos costa. Psicològicament va ser dur.

Vas superar aquest Himàlaia. A Proa deuen estar contents.

I tant! Al juliol vam poder començar a repassar la primera de les tres correccions. Els meus amics, amb els quals sopàvem els divendres al Foment Hortenc i que durant el confinament ens trobàvem virtualment fent un gintònic, em demanaven com ho portava i els ensenyava el punt per on anava. Quan vaig donar-ho per acabat, en primera instància, va ser un alliberament com no recordo haver-ne viscut en cap altre llibre. Molt bèstia.

Sense confinament encara estaries treballant-hi?

Absolutament. Sense mitificar-ho, la vida no és estrictament una qüestió només de voluntats. També hi ha les circumstàncies. I això es pot aplicar a qualsevol àmbit. La realitat és una confluència de temps i de context polític, social, econòmic, sentimental, etc. El que és difícil és que el fet contextual sigui tan compartit com una pandèmia. Això és històric. Ni les guerres mundials han estat tan mundials com la pandèmia. Tornant al Tirant, jo m’havia compromès a fer-ho en tres anys l’any 2018, i comptàvem que l’acabaria el 2020. Però d’una manera laxa. Probablement avui parlaríem i encara hi seria.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies