Antoni Clapés: ‘Crec que som al llindar d’un ordre nou, que a mi em sembla horrible, però això no compta pas’, VilaWeb

Article de la Montserrat Serra i Albert Salamé publicat a VilaWeb el 17 d’octubre del 2020. Fes clic per veure l’article original

Poeta, traductor i editor, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura · Li hem fet una llarga entrevista de trajectòria, ara que Labreu ha tornat a editar sis dels seus llibres de poemes en un volum i és el traductor de ‘Tal qual’ de Valéry i ‘El desert malva’ de Nicole Brossard, entre més.

Antoni-ClapesAntoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor i editor. Així es defineix. De fet, és un home que ha dedicat tota la vida a la literatura i a la cultura. I ha estat un incansable impulsor de projectes, sobretot, en el camp de la poesia i la literatura: fa trenta-un anys va fundar l’editorial Cafè Central i va obrir la mítica col·lecció Jardins de Samarcanda, amb un catàleg de quatre-cents títols; té dues desenes de llibres propis publicats, sobretot de poesia; amb les traduccions ha fet conèixer molts autors, en destaca la literatura quebequesa contemporània escrita per autores; ha impulsat projectes que depassen la literatura i s’encadenen amb les arts visuals i la música. Per tot això i per la seva actitud discreta i compromesa, és un home valorat i apreciat en el món literari.

La peça que segueix és una entrevista de trajectòria, llarga, feta sense presses. Comencem parlant d’algunes de les seves obres que ara han coincidit a les llibreries.

—La vostra capacitat de treball no sembla tenir límits. A la vostra web, en l’apartat Notícies, llegim: ‘Les traduccions previstes per a aquest 2020 (un any, certament, complicat en tants aspectes), ja s’han publicat i es troben a les llibreries: Tal qual, de Paul Valéry (Adesiara), Ombres dibuixades, de Pietro Civitareale (Balbec), Novenaris, de Remo Fasani (AdiA), El meu cap és fort on l’altra dansa, de Martine Audet (Jardins de Samarcanda) i El desert malva, de Nicole Brossard (Lleonard Muntaner). També s’ha publicat Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) a Labreu, i la segona edició de Pluja.
—No, no és tant de treball com sembla! Passa que aquestes edicions que vostè cita han sortit publicades gairebé de cop (just en aquest temps de pandèmia), i llavors fa un efecte espectacular, tant de gruix. Però ha estat una pura conjunció en el temps. Les traduccions feia temps que s’estaven coent. Com vostè sap, la publicació dels llibres és lenta i, en aquest cas, han coincidit a sortir aquests llibres junts perquè alguns títols estaven previstos per Sant Jordi, d’altres per a abans de vacances, i tal com estava el panorama, els llançaments es van ajornar. I en aquesta rentrée una mica escanyolida que vivim, tot ha esclatat de cop, com si volgués fer soroll. I no, no és pas que treballi més que la majoria de persones.

—Tal qual, de Paul Valéry, us ha portat uns quants anys de feina. Quins reptes us ha presentat? Sembla que ha trobat un bon gruix de lectors.
—Sí, traduir Tal qual ha estat un repte. I una feinada: dos anys intensos. Fatigants. Paul Valéry és un autor complex –que no obscur, com va aclarir Émilie Noulet–, que crea tot un mètode i una arquitectura de pensament molt particular, amb una escriptura molt personal. Per traduir-lo, costa trobar el to, entendre i escollir els mots adequats per atansar-se a dir el mateix que ell deia. Traduir és triar: a cada pas, amb cada mot, el traductor ha de cercar l’equivalència precisa, justa, i la polisèmia de cada paraula obre tot un ventall de possibilitats, algunes de les quals poden fer-te anar per un camí equivocat.

Quan, per exemple, tradueixo poesia d’autores quebequeses, aquest problema gairebé desapareix, perquè puc establir un diàleg amb la poeta, demanar quin és exactament el sentit amb què fan servir un mot, un adjectiu, o el perquè d’un determinat gir sintàctic. En el cas de Valéry vaig haver de nedar sol en una mar tempestuosa, sense cap ajut. I els dubtes creixien a cada pàgina que feia. Calia mantenir la coherència en uns fragments textuals molt diversos (sobre art, literatura, música, filosofia, ciència, psicologia, matemàtiques, religió, medicina…), poemes en vers i poemes en prosa, proses poètiques, sovint oníriques, sentències iròniques, etc. I Valéry té una manera molt particular de puntuar, un ús especial de les preposicions i, de vegades, un rerefons de l’italià, el cors i l’occità, que són les llengües de família (la mare era italiana, el pare, cors; i la infantesa i adolescència les va viure a Seta i Montpeller).

Tal qual és un llibre molt voluminós: de fet, són vuit llibres, que es van publicar en èpoques diverses i que l’autor va aplegar al final de la seva vida. Un llibre d’una volada excepcional, que exigeix al lector un esforç de comprensió molt elevat.

I sí, aquesta edició ha esdevingut un inesperat èxit entre el públic català. Segurament perquè és un títol mític que fins ara no estava traduït en la seva totalitat a cap llengua. També perquè és un volum de referència. I crec que llegir-lo en francès implica un esforç molt continuat, encara que es conegui la llengua. La traducció –espero– resol alguns dels problemes de comprensió de les sofisticades construccions conceptuals i estilístiques de Valéry.

—Més novetats: Clars, aquest matí, són els teus records aplega sis llibres que recullen els poemes escrits entre el 1986 i el 2011. Dieu que només n’heu fet lleus modificacions. Sou un autor que prefereix no refer l’obra feta?
—Els amics de Labreu em van dir, deu fer tres anys i mig, que volien fer una mena d’obra completa. Com que reunir tots els llibres que he publicat era un excés, vam quedar que l’edició es limitaria als sis títols que jo triés: una edició lleugera, assequible. I no vaig tocar gairebé res, dels poemes. Em penso que, com a màxim, en vaig eliminar algun o vaig canviar alguna paraula.
En general, deixo que els poemes, un cop escrits, dormin al calaix un bon temps, després del qual descobreixo si valen res o no, o què hi falla. I quan alguna cosa no marxa a l’hora, l’elimino –sigui una paraula o tot un poema. Per això, quan un llibre es publica és que tinc una certa seguretat que conté allò que volia dir.

—Al llarg dels anys, heu anat recuperant les vostres obres que ja no es trobaven i també heu fet antologies de poemes. Al llibre La lentitud, la durada. Una antologia personal (Pagès Editor, 2010), on feu una tria de poemes del 1982 al 2007, resumiu la vostra actitud vital i poètica: ‘Una vida que, des de sempre, ha tingut la pruïja d’estar del tot abocada a aquesta professió: no pas com a guanyapà, sinó com a refugi darrer i alè vital que m’empeny, jorn rere jorn, a continuar l’ofici de (sobre)viure, a prosseguir un itinerari contra corrent.’
—Sí, Pagès Editors va demanar-me fa anys una antologia personal, que és el llibre que vostè cita. Va estar bé, poder-la fer, perquè els meus llibres costen molt de trobar i amb aquesta selecció de poemes algunes persones van descobrir la meva escriptura. I sí, la meva vida ha estat abocada a la poesia: llegint-la, escrivint-la, divulgant-la: estimant-la. Cada dia llegeixo poesia; un bon vers, un bon poema em dóna l’energia per anar avançant.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies