“Sempre he tingut la sensació de viure en provisionalitat: passar la censura, sortir d’impremta, corregir galerades, repartir un llibre…”, La Mira

Article de la Magda Gregori Borrell publicat a La Mira el 16 de febrer de 2021. Fes clic per veure l’article original

La Maria Carme Dalmau diu que va néixer entre llibres i que sempre hi ha viscut. Aquells que narren, també, la història editorial del país. Uns textos que ens expliquen i que han resistit el pas del temps, en bona part, gràcies a ella

Maria-Carme-Dalmau

Una dona decidida, amb empenta, però també d’idees clares i conviccions profundes. Elements imprescindibles per navegar pel discret i, alhora, absorbent món de l’edició. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Obre la porta a poc a poc, com qui intenta descobrir delicadament un llibre. Diu “bona tarda” i deixa entreveure un somriure. Surt poc de casa i no rep gaires visites. Per això, ens espera, com es diu popularment, amb els braços oberts. Entrar al seu pis és com endinsar-se en una llibreria. Tot són prestatges i piles de llibres. N’hi ha de totes les mides, colors i temàtiques. I ella, als seus 91 anys, sap on té guardat cada exemplar. Té una memòria prodigiosa per als llibres. Hi ha coses que, potser, es porten a la sang. La Maria Carme Dalmau (1930) va fundar, juntament amb el seu pare, Rafael Dalmau, l’editorial Rafael Dalmau, Editor. Abans que tingui temps de dir res, amb un to concloent, afirma: “Jo ja vaig néixer entre llibres”. Així comença la seva història, així comença aquesta història. Un trajecte que camina al mateix compàs que la història del país. 

“Els meus avis paterns eren relligadors de protocols. Jo, des de ben petita, he vist la taula del menjador plena de pergamins”, comenta. Ha crescut amb l’olor de paper, aquella tan especial com difícil de definir. El seu pare, Rafael Dalmau Ferreres, va dibuixar un camí i ella ha intentat seguir-lo, arrodonir-lo i engrandir-lo. “Abans de la guerra el pare va crear Edicions Mediterrània. Érem al carrer Mallorca, 95. Allà, el 1936, el va agafar la FAI”, explica. El seu pare, militant d’Estat Català, havia estat també secretari general de la Unió Catalanista. Una vida construïda al voltant de dos eixos: política i llibres. La seva filla no ho comenta explícitament, però sap que aquest fet no passa desapercebut. El seu pare va acabar a la batalla de l’Ebre mentre la mare, Carme Dalmau Boixeda, intentava mantenir l’editorial. Marit i muller compartien cognom perquè eren parents. “El pare era en un batalló on hi havia catalans i andalusos. I va aprofitar per ensenyar a llegir i escriure els andalusos; els catalans ja en sabien. Ell sempre explicava que hi havia un noi, que devia tenir uns catorze anys, que va aprendre’n molt ràpid. Deia que mai havia vist algú que, en tan poc temps, escrivís i llegís com ell. El xiquet va escriure una carta a casa seva i només esperava la resposta, però li va tocar combatre al front i el van matar. Ja no va ser a temps de llegir-la. Al pare aquella mort el va tocar.” Deixo que xerri, és gairebé hipnòtic escoltar-la. Per aquesta veu tendra, per aquesta passió a l’hora de narrar històries, per aquesta vitalitat que projecta la seva mirada. Sembla que, de vegades, parli des de la nostàlgia, però no l’entristeixen els records.

“Abans de la guerra el pare va crear Edicions Mediterrània. Érem al carrer Mallorca, 95. Allà, el 1936, el va agafar la FAI”.

“Jo, durant els anys de la guerra, vaig estar a Manresa amb els avis. I anava a escola amb la Roser Latorre, que anys més tard treballaria a l’Editorial Barcino. Però jo no vaig acabar mai els estudis, sempre he anat aprenent”, comenta. Molts de la seva generació han personificat l’aprenentatge autodidàctic. Aquell que és constant i persistent. Perquè l’objectiu era tirar endavant, fer néixer i créixer projectes. I, en el seu cas, sempre pensant en la cultura i en Catalunya.

El pare torna de la guerra i, llavors, què fa?, pregunto per intentar anar resseguint el fil. “Arriba d’amagat”, diu amb un somriure murri, “i al cap de poc munta una llibreria a passeig de Gràcia, 80, mentre va editant alguns llibres. I qui hi venia sovint, com a mínim un cop per setmana, era en Francesc Puig Alfonso, polític i editor català que, a més, era l’avi d’en Tàpies, el pintor”. Cada frase amaga alguna curiositat, algun fet transcendent o algun personatge singular. És com anar descobrint, a poc a poc, els protagonistes d’una novel·la sense fi. Tots tenen relació entre ells i tots són imprescindibles per entendre el relat.

Tot i que el seu pare ja feia temps que editava, finalment, amb el suport de la filla, funda Rafael Dalmau, Editor (1959). Aquest és el punt àlgid, quan aquesta història fa un gir. “No va ser gens fàcil. No era senzill passar la censura. Però el pare d’en Tàpies era advocat i tenia contactes amb un tal Bernardo Crespo, i ells ens ajudaven a tramitar-ho tot. Els papers els presentàvem a Madrid, no a Barcelona. Aquí no ens en sortíem; en canvi, en Crespo esperava el moment oportú per presentar-ho. Ja se sap, ara també és així: si hi ha un jutge o un altre tot pot anar diferent”, comenta. Sap que la frase que acaba de pronunciar està farcida de connotacions polítiques, però l’ha deixat anar innocentment, porta molts anys de mili a l’esquena.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies