Entrevista a Montse Ayats, presidenta d’EDITORS.CAT: “Si un llibre no és llegit, no té valor”, llegit a La Mira

Entrevista de la Magda Gregori Borrell publicat a La Mira el 6 d’abril de 2020. Fes clic per veure l’article original

L’editora Montse Ayats treballa amb una única finalitat: que els llibres aportin un valor social i cultural. Que ens enriqueixin com a lectors. Aquest és el regal més preuat del món de les lletres

Montse-AyatsQuan la Montse Ayats va entrar a l’univers dels llibres desconeixia completament què era un editor. A poc a poc, ho va anar descobrint fins a arribar a instaurar-se en aquest ofici. Actualment dirigeix l’editorial Eumo i presideix l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Té la seu instal·lada a Vic, però periòdicament fa reunions i trobades a Barcelona amb autors i editors. Quedem a la capital catalana. Ens saludem i, de seguida, explica com va ser el seu inici.

“Jo vinc del món de l’educació. Vaig estudiar Magisteri a la Universitat de Vic”, explica. Sense buscar-ho, sense ser-ne gaire conscient, va acabar submergint-se en un món que, amb el pas dels anys, ha vist que era el seu. “Amb els tres anys de carrera em vaig adonar que les criatures no eren la meva vocació i vaig entrar a l’editorial Eumo per fer una feina de becària”, explica. Va començar picant diferents texts, va seguir fent feines de producció i ara n’és la directora. “Jo no volia ser editora”, repeteix. Però després de dues dècades pot dir que ha fet tots els papers de l’auca i que els llibres escriuen la seva vida professional, i personal. És difícil, reconeix, destriar una cosa de l’altra.

“El mossèn del poble em portava lectures i la mare, els pocs diners que tenia, se’ls gastava amb llibres el dissabte quan anàvem al mercat de Vic. Suposo que això marca”

“Els llibres per a mi eren una cosa sagrada. Ara que treballo amb ells puc dir que són apassionants”, continua la Montse. Quan es va adonar que volia seguir picant pedra en el món editorial, va decidir estudiar Filologia Catalana i un postgrau d’edició. Formar-se, carregar la motxilla de coneixements. Tot i que, com ella mateixa assegura, ha conegut la seva feina editant, treballant: “Com que he passat per tots els processos, he après molt i de gent diversa”. Perquè la Montse desconeixia el món editorial, però sempre l’han fascinat les lletres. Per això, em recorda, amb un to que barreja orgull i agraïment, les classes a la universitat amb professors com Segimon Serrallonga, Francesc Codina o Josep Tió: “Són gent que ha treballat molt la llengua i la literatura. Jo quedava embadalida amb les seves explicacions”. Quan va aterrar a les aules de la facultat, uns professors li van acabar d’obrir els ulls i les portes d’un oasi infinit, el de les paraules. “Jo vaig créixer a un poble petit, Ciuret, i hi havia poques oportunitats. Però el mossèn em portava lectures i la mare, els pocs diners que tenia, se’ls gastava en llibres el dissabte quan anàvem al mercat de Vic. Suposo que això marca”, comenta la Montse. Segur que deixa empremta i esdevé la llavor que anys més tard ella ha anat cultivant.

“El que més em meravella és que, treballant amb els mateixos autors, mai res es repeteix. Sempre hi ha elements que canvien. No és una cosa automàtica, ni industrial, ni rutinària”

Perquè només et pot enlluernar un món quan el coneixes, l’aprecies i el descobreixes de cap a cap. “El que més em meravella és que, treballant amb els mateixos autors, mai res es repeteix. Sempre hi ha elements que canvien. No és una cosa automàtica, ni industrial, ni rutinària. Per això m’agrada, perquè no m’avorreix”, diu la Montse. I continua parlant de com, en els gairebé vint anys que fa que es dedica a l’edició, han anat canviant alguns processos: “Ara preval una mica massa l’economia per sobre del fet cultural i literari que és la feina d’editar. De vegades, per publicar-ne un que consideres que és més interessant socialment, n’has de trobar un altre que potser en el teu catàleg no et convenç però que saps que tindrà més sortida”. La Montse explica, amb sinceritat, els equilibris que ha de fer per tirar endavant, i també lamenta altres dinàmiques que s’ha vist obligada a acceptar: “Treballem amb molta gent externa. I em sap greu, perquè sempre és més fàcil que se t’escapin coses”. Les maneres de treballar han anat canviant, han evolucionat per adaptar-se al món digital. I això ha capgirat també la manera de comunicar-se amb els autors. “M’he autoimposat algunes coses. Ara podries treballar amb un autor sense veure’l mai. És important el contacte presencial, encara que sigui dos o tres cops durant el procés d’edició d’un llibre”, explica. Evitar que Internet i les xarxes substitueixin les relacions socials, les que s’enforteixen gràcies al tracte de tu a tu. Perquè treballis en una editorial més petita o en un grup més gran, les xarxes humanes són indispensables per teixir els continguts d’un llibre.

Tot i així, l’editora és conscient que la dimensió de l’editorial determina, fins i tot, la possibilitat d’equivocar-se: “Crec que cada llibre que fas és el millor i vols vendre’l. Quan ets en un grup gran, hi ha una producció i has de decidir a quins dediques més temps i a quins no. Nosaltres intentem gaudir-los tots, no podem fer proves i dir: «Si aquest no el venc, ja vendré l’altre». En una editorial gran la llei d’assaig-error pot tenir més marge”. I això també depèn del tipus de llibre que facis i del públic al qual t’adrecis, perquè pot determinar la visibilitat que pugui tenir als mitjans de comunicació. “Els editors que no fem literatura tenim molt pocs espais en els mitjans”, comenta amb accent crític. Se la veu una dona serena, amb les idees clares. Transmet seguretat en tot allò que diu. L’experiència, en ella, és sinònim de decisió, de determinació.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies