Entrevista El Nacional al llibreter Xavier Vidal: “A mi si la gent llegeix o no llegeix, me la sua”

Entrevista del Bernat Dedéu publicat El Nacional l’1 de març de 2020. Fes clic per veure l’article original

Entrevista-Xavier-VidalTinc 47 anys. Vaig néixer a Barcelona i faig de llibreter, però soc periodista d’ofici. Sempre m’he plantejat la vida en base als projectes que m’han permès aprendre alguna cosa. A partir d’un determinat moment, personalment, vaig entrar en una mena de rutina a partir de la qual va deixar d’interessar-me el sistema del periodisme. No va ser un problema del meu ofici, que és fantàstic, sinó de la dinàmica empresarial i d’interessos que el vol tenallar. De cop i volta, potser va ser per això de la crisi dels 40, vaig adonar-me que m’avorria molt. Vaig obrir la Nollegiu (carrer Pons i Subirà 3, Poblenou) el 27 d’octubre de l’any 2013, un diumenge. De matins, ja no escolto gairebé la ràdio generalista o informativa. Començo el dia posant Catalunya Música. M’encanta la sensació d’arribar a casa i preguntar-li a la meva dona, que encara fa de periodista, “ha passat alguna cosa avui?”. Visc feliçment desinformat, en una espècie d’information diet. Al Twitter fins i tot hi tinc paraules silenciades, entre d’altres la majoria de les relatives al monotema, perquè vull viure tranquil i quan entro a Twitter (per altra banda, eina molt necessària de cara a promocionar el món del llibre i a saber què fem els llibreters), hi ha paraules que m’alteren, que m’exalten. Visc molt millor en el terreny de la ficció que no pas en el de la realitat.

Les llibreries són notícia només quan tanquen, quasi mai quan obren.

Segons m’explicava algú, parlant-me d’un informe recent del Gremi de Llibreters, en els últims 5 anys han obert 82 llibreries a Barcelona, i el seu saldo final va acabar essent positiu. Jo avui et parlaré, com aquell qui diu, sense la presència del meu advocat. Tot el tema de les notícies té a veure amb això del qual es parla tant últimament: la construcció d’un relat. A mi, més que afirmar coses, m’interessen les preguntes. De fet, quan llegeixo entrevistes, em fixo molt més en les preguntes que no pas en les respostes. Mira, els llibreters (i sona molt bonica aquesta història de l’èpica de la lectura, de la batalla contínua per sobreviure, de la resistència cultural i de tota aquesta conya mística), bàsicament som gent que tenim un negoci. Si ho vols, és un negoci especial i, en certa manera, molt dur. Però no som herois. Herois a mi, per exemple, em semblen els arquitectes. Quants n’hi ha que han hagut de tancar els seus respectius negocis? Quants treballadors molt ben formats del país han hagut de marxar-ne perquè aquí no hi ha feina? I la mística de l’arquitecte? Doncs no la veig enlloc!

Una llibreria ha de tenir identitat i ha de ser creadora d’una comunitat

Siguem lletraferits o no, amb els llibreters ens passa una mica com amb els bàrmans. Els veiem rodejats d’ampolles de whisky, de xatis, i ens pensem que tenen una vida de puta mare…

Clar, ningú pensa en això de fer factures per als proveïdors, d’haver de netejar el magatzem o haver d’expulsar els borratxos a les dues de la matinada… Un llibreter fa moltes coses! Jo sempre estableixo una diferència molt clara entre una botiga de llibres i una llibreria. La distància, en els últims anys (amb obertures de llibreries de la segona categoria com ara La Impossible, La Memòria, La Calders, etcètera) s’ha fet encara més gran. Perquè són llibreries que hem obert gent que no veníem necessàriament de la indústria del llibre, però que ens agrada molt la literatura. De fet, la majoria de nosaltres entenem que el més important no és el llibre, sinó que el que realment transcendeix és la lectura. Confonem massa vegada aquestes dues coses: un és un instrument i l’altra és la finalitat de tot plegat. Els llibreters d’aquesta última fornada, més alguns dels immediatament anteriors (l’Espolsada de Les Franqueses, Peu de Pàgina a Sarrià, l’Aranya a Cerdanyola… que fan una feina sensacional), vam entendre que si ens quedàvem a la porta o rere el taulell esperant a que la gent entrés a comprar-nos un llibre tindríem tots el números per tancar.

A la Nollegiu volíem una llibreria per establir una relació molt determinada amb el públic, amb els autors, amb els editors… i això genera un altre perfil que va més lligat a la gestió cultural. Després hi ha dues paraules fonamentals: la llibreria ha de tenir una identitat (hom ha de saber quina identitat ha de tenir la seva llibreria; si aquesta personalitat és la de vendre best-sellers, i en això algú és un bon professional, doncs de conya, perquè hi haurà un públic pel seu producte i la seva manera de fer!) i he de crear una comunitat. Només les comunitats sòlides fortifiquen els projectes.

Protagonitzes una història d’èxit. Has ampliat l’espai i obres una nova llibreria al Clot.

Èxit és una paraula molt grossa. Què és l’èxit? Obrir una altra llibreria, fer molts quartos, tenir moltes vendes? No ho sé, les variables de l’èxit depenen de com dotem de contingut la paraula… i jo no m’hi sento gaire còmode, amb aquest mot. Nosaltres vàrem començar amb una llibreria al carrer Amistat que tenia setanta metres quadrats d’exposició al públic i, en un determinat moment, al cap de dos anys, ens vam trobar amb la necessitat d’ampliar l’espai perquè quan fèiem activitats havíem de tancar la llibreria i no podíem vendre un sol llibre. En aquest edifici del carrer Pons i Subirà hem tingut molta sort, perquè és un indret molt emblemàtic del Poblenou que els propietaris no volien vendre, ni malbaratar-lo, perquè el volien pel gaudi del barri. Ens vam poder posar d’acord amb un preu just per les dues parts i que jo pogués pagar. El fet d’obrir una nova llibreria al Clot no vol dir que m’hagi de comprar un iot la setmana vinent… sinó que, simplement, l’èxit de l’empresa comporta que, de moment, paguem a tothom i que a final d’any encara ens queda alguna coseta de més a més. Demà? Doncs ja ho veurem. Vendre llibres és el nostre horitzó primer, allò que manté la llibreria. Però el que més m’interessa és l’objectiu final de tot plegat; la comunitat forta, que creix, que té passió pels llibres i que té la capacitat d’engrescar una altra gent a qui això de la lectura fins ara potser se li feia difícil, però que ara es decideix a provar-ho.

La Nollegiu obre justament quan les llibreries es transformen en creadores de contingut, són un indret on hi passen moltes coses.

Mira, el dilluns al Clot va passar que el Juan Trejo i la Patricia Almarcegui van anar a parlar-hi de literatura i de viatges. Ahir, aquí al tercer pis del Poblenou, vam fer-hi un curs mensual sobre literatura japonesa. El dissabte fem una trobada que em fa molta il·lusió amb en Joan Badia, que és prior d’una comunitat de carmelites, sobre poesia mística i sant Joan de la Creu. Diumenge (avui pels lectors; entrada lliure!) aquí estarem fent un diàleg sobre Des de fa dos mil anys de Mihail Sebastian, traduïda pel Xavier Montoliu, amb ell mateix, Francesco Ardolino i l’editora Maria Muntaner (de Lleonard Muntaner). Al Clot també farem la primera activitat infantil de contacontes amb el llibre Lota, la catxalota de l’escriptora Roser Rimbau i el col·lectiu d’il·lustradores Rosa Sardina (Virus Editorial). Anem pensant en cursos sobre Cocteau, Renard… en fi, intento que hi hagi una oferta el més àmplia possible.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies