Entrevista a Núria Iceta: “El llibre físic és insubstituïble. Té uns codis d’interpretació i és també un gaudi estètic”

Entrevista de la Magda Gregori Borrell publicat a La Mira el 10 d’agost de 2020. Fes clic per veure l’article original

La Núria Iceta concep l’edició com l’orfebreria: llibre a llibre per aconseguir el resultat desitjat i esperat. Però assegura que és un privilegi treballar per fer créixer el nostre univers cultural

L’any 1977, en plena transició cap a la democràcia, neix la revista d’història i cultura L’Avenç. Llavors, la Núria Iceta (1968) només tenia nou anys. Encara no sabia que acabaria estudiant Història i dirigint aquest projecte cultural. Avui treballa a la revista i n’edita els llibres. Ja ho diuen, que la història sempre té recorreguts o girs inesperats, imprevisibles. O que la vida és una successió de casualitats. “Els anys que vaig estudiar a la facultat consultava L’Avenç, perquè en aquell moment era una revista més historiogràfica i em servia de material d’estudi. I l’any 1998 vaig començar-hi a treballar”, explica. Hi va aterrar i els primers temps va fer, sobretot, de productora editorial. Confessa que va “tirar-se a la piscina”, va trobar-hi aigua, va acabar comprant-ne una part de les accions i ara treballa a quatre mans, amb el Josep Maria Muñoz, per tirar endavant la revista, l’editorial i els projectes que puguin sorgir. Endinsem-nos en la seva història, aquella que es cuina dia a dia, que es defineix traç a traç.

“Facis el que facis, en una editorial no hi ha res que depengui únicament i exclusivament de tu. Això és fantàstic”.

Fa pocs minuts que conversem però transmet convicció i seguretat. Notes que les seves reflexions no són ni improvisades ni superficials: “Facis el que facis, en una editorial no hi ha res que depengui únicament i exclusivament de tu. Això és fantàstic”. Reconeix que la seva feina, com els llibres, necessita conjugar diferents paraules, gestos, decisions i perfils. “La feina de l’editor ha canviat molt. És difícil trobar la imatge mítica de l’editor darrere d’una taula amb un munt de papers. Necessites temps tranquil de lectura, però també cal trepitjar el carrer, parlar amb periodistes, llibreters, agents culturals. I he de dir que a mi tot m’agrada”, comenta sincera. Se la veu còmoda i satisfeta amb els mil papers que li toca fer. Sembla que s’adapta fàcilment a tot, però gaudeix treballant els textos: “Perfilar un llibre i fer que se n’entengui cada frase és el que més m’agrada. Pensar: «Segur que això es pot dir d’una altra manera», i intentar millorar-ho”.

Enllaça una idea amb una altra, però no es desvia de la conversa. “Crec que la feina pròpiament d’editor, si la simplifiquem molt, si n’agafem l’esquelet, no s’ha modificat. Però l’entorn, les eines, els formats, les llibreries, les impremtes sí que han canviat molt. I també la manera de relacionar-te amb els autors. A L’Avenç teníem una furgoneta que portava coses des de l’oficina fins on teníem el magatzem, on guardàvem els fotolits de la revista; anàvem amb disquets amunt i avall i els autors venien a corregir pàgina a pàgina al despatx. Han passat molts anys!” Certament, la Núria ja fa més de dues dècades que tragina revistes i llibres de L’Avenç, que decideix títols, poleix cobertes, encarrega projectes i imprimeix cultura i història perquè tots llegim i en gaudim.

“El més romàntic és quan arriba un llibre al despatx i el pots tocar”.

Fa mitja hora que intercanviem mots i que la Núria revela, exterioritza, les seves cavil·lacions. És en aquest moment quan li demano una concreció o una definició que l’obliga a mirar-se al mirall, a retratar-se: com definiries la teva feina com a editora? “No en tinc ni idea. Tinc la sensació que sempre faig moltes coses. De vegades, tasques molt administratives. Acabes omplint fulls, demanant subvencions, reclamant uns drets… És una part que no em desagrada, perquè al final forma part de la vida. Però el més romàntic és quan arriba un llibre al despatx i el pots tocar. La nostra és una feina de formigueta que t’obliga a teixir complicitats.” Fa aquesta afirmació i pregunto, gairebé instintivament, amb qui. “Amb tothom! Autors, llibreters i també amb els altres editors. Existeix la competència? Sí, però també una consciència del sector perquè treballem plegats pel foment de la lectura”, assegura taxativa. Parla del conjunt, la seva és una mirada amb perspectiva; sense dir-ho, una intueix que té molt clar que mirar-se el melic només empetiteix.

“Tenim un paper a fer en la reivindicació de la memòria i la literatura com a eines per entendre el present”.

I continua, es reafirma: “Tenim un paper a fer en la reivindicació de la memòria i la literatura com a eines per entendre el present”. Ara parla del seu projecte, d’aquell que ha anat construint i modelant. “Als anys setanta, quan neix L’Avenç, hi havia un tipus d’editorial molt militant. Després hi va haver el boom lògic de desenvolupament d’una indústria més comercial. I ara també tenim unes editorials —algunes de molt petites— que tenen molt clar el seu paper”, argumenta. Un ecosistema d’editorials independents amb uns objectius i propòsits molt definits.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies