Entrevista a Núria Tey: “Per tenir un èxit has de fracassar moltes vegades”, vist a l’Ara Llegim

Entrevista del Jordi Nopca publicat a l’Ara Llegim el 30 d’octubre de 2020. Fes clic per veure l’article original

L’actual directora editorial de Penguin Random House acaba de rebre l’homenatge de la fira Liber

Passejar-se per les oficines de Penguin Random House –situades en un edifici imponent a Travessera de Gràcia– fa respecte: el teletreball ha convertit els grans espais diàfans, habitualment plens d’activitat, en un espai fantasmagòric, tot i que els segells de la casa continuen publicant al ritme habitual. En un despatx de la setena planta ens espera Núria Tey (Barcelona, 1954), directora editorial de nou dels segells del grup, entre els quals hi ha Plaza & Janés, Grijalbo, Rosa dels Vents, La Campana i Suma de Letras. A les prestatgeries hi ha títols d’alguns dels centenars d’autors que ha publicat al llarg d’una trajectòria que va arrencar el 1977 a Grijalbo –quan era una empresa familiar– i que acaba de ser reconeguda amb un dels premis de la fira Liber. Ken Follett. Stephen King. Isabel Allende. Ildefonso Falcones. E.L. James. Julia Navarro. G.R.R. Martin. Rosamunde Pilcher. Tots ells han ajudat a consolidar el bon olfacte de Tey, nom indispensable en l’edició de les últimes quatre dècades

Pensava que a l’hora de preparar aquesta entrevista trobaria una pila d’articles sobre vostè i no ha sigut així. Com és?

Em temo que encara es reconeix més els editors que es dediquen a l’alta literatura. No hi tinc res en contra, però l’etiqueta de bestseller encara és pejorativa. Per què? Jo penso que has voler vendre tants llibres com sigui possible. Si pot ser, tres milions d’exemplars! [riu] Això, esclar, no passa sempre.

Per arribar fins al present –el premi Liber a la trajectòria– hem de remuntar-nos fins al 1977, moment en què va entrar en contacte professionalment amb el sector editorial, des de Grijalbo.

Encara estudiava filologia hispànica, llavors. En aquells moments tenies dues grans opcions, quan acabaves la docència: dedicar-te a l’ensenyament o a l’edició. L’ensenyament no era per a mi, n’estava convençuda, i vaig trobar una feina a mitja jornada a Grijalbo que em permetia compaginar-la amb la carrera.

Com era, Grijalbo, llavors? 

Encara era una empresa familiar. L’editor [Joan Grijalbo] era el primer que arribava i segurament l’últim que se n’anava. Havia agafat molt de bagatge a Mèxic, durant l’exili. Allà va treballar amb molts dels autors que vivien allà: a Pere Calders, per exemple, el va tenir de traductor i redactor. Grijalbo publicava, sobretot, ficció internacional d’autors com Mario Puzo –la traducció castellana d’El padrí la va editar ell–, Irving Wallace, Jacqueline Susann. També autoajuda: Grijalbo va ser l’editorial que el va implantar al nostre mercat. Quan, més endavant, vaig impulsar De Bolsillo vaig publicar-hi llibres que encara es venen ara, com ara Tus zonas erróneas, de Wayne W. Dyer, i Cuando digo no, me siento culpable, de Manuel J. Smith. Són títols que estan a l’ombra, perquè no surten a les llistes de més venuts i sembla que ningú els recomani, però es van reeditant constantment.

“L’etiqueta de ‘bestseller’ encara és pejorativa. Per què?”

Què es manté, del sector editorial que va conèixer a finals dels 70?

La relació entre autor i editor. La complicitat hi havia de ser llavors i hi ha de ser ara. Encara que llavors no tinguéssim fax, ni telèfons mòbils, ni correus, ni llibre electrònic, el contacte directe amb el text hi era igual, i comunicar-nos amb l’autor per aconseguir el millor llibre possible era indispensable, com ho continua sent ara.

En una entrevista amb Jorge Herralde l’any passat em deia que “no es pot demanar equilibri a un autor perquè va en contra de la seva natura”. Hi està d’acord? 

Als autors se’ls ha de fer costat, escriure és una professió molt solitària i és normal que de vegades no se sentin segurs. Necessites algú discret que t’ajudi. O que aquest algú et faci veure que més val aparcar un tema i posar-te amb un altre. La relació amb l’autor és la part de l’ofici que m’ha agradat més, perquè m’ha permès aprendre molt. Darrere de cada llibre hi ha autors molt diferents. En un dia puc haver-me trobat al matí amb Xavier Sala i Martín, a la tarda trucar a Isabel Allende i al vespre comentar una coberta amb Albert Espinosa.

¿Els autors que venen més també són insegurs? 

Els que es poden dedicar a l’escriptura al 100% acostumen a tenir un procés creatiu molt metòdic. Ken Follett, per exemple, té a la paret un gran organigrama amb els anys en què passa la novel·la que escriu, amb els personatges i els fets principals. A part de les gires de presentació, Follett fa com la majoria d’autors: es tanca durant llargs períodes de temps a treballar.

Los pilares de la Tierra, de Follett, deu ser un dels llibres més venuts dels que ha editat.

És el més venut a Espanya des que es donen xifres de vendes. Sis milions d’exemplars.

¿De l’etapa a Grijalbo recorda algun altre títol clau del catàleg? 

Vam publicar la Lolita de Nabokov. I el Cujo de Stephen King: durant molt de temps després d’haver-lo llegit, quan hi pensava encara m’agafava por. Això és el súmmum de la literatura, aconseguir transmetre sensacions tan poderoses al lector. Tant amb el Joan com amb l’Ana Dexeus vaig aprendre molt, a Grijalbo. Recordo que em portaven a les entrevistes de la fira de Frankfurt. Gràcies a ells vaig aprendre a gestionar molts temes: per exemple, com expliques la teva empresa per convèncer els agents en una gran fira. Aquest any que ha sigut tot virtual no ha sigut el mateix. El component presencial –veure l’altre i improvisar– és fonamental.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies