Entrevista a l’editora Maria Sempere: “La clau és aconseguir més lectors en català”, llegit a El Punt Avui

Entrevista de Lluís Llort publicat El Punt Avui el 27 d’octubre del 2020. Fes clic per veure l’article original

El món de l’edició ha vist com en els darrers 12 o 15 anys han aparegut tot de petites editorials amb les idees clares, despeses ajustades, gustos innovadors i buscant espais i lectors nous. Editorials amb responsables agosarats, valents, treballadors i, tot i les sotragades del sector –i ara de la pandèmia–, amb ganes de seguir lluitant amb fermesa, sense perdre la il·lusió i anant guanyant lectors de mica en mica. Parlem amb Maria Sempere, editora de Les Hores, un projecte que s’està consolidant i que està cridat a ser un dels nous segells de moda.

Seleccionem històries que ens facin entendre una mica més el món en què vivim, intentem que d’alguna manera impactin

Estem treballant en el nostre primer original en català, que esperem publicar l’any vinent; ens fa sentir contents

La seva història com a editora parteix d’un canvi, deixar una feina d’executiva i apostar per la passió pels llibres…
Vaig deixar Vueling a finals del 2015, feia 10 anys que hi treballava, els darrers com a directora de l’àrea de clients, coordinant els departaments d’atenció al client, oficines de vendes dels aeroports, el menú dels avions, les xarxes socials… Després d’aquesta experiència apassionant, veure créixer una aerolínia dels 15 als 150 avions, tenia ganes d’una altra mena de feina i de ritme de treball.

Maria-SempereI es va decidir per l’edició…
Sempre m’ha apassionat la literatura i tenia la il·lusió de treballar en una editorial, així que vaig començar a plantejar-me la possibilitat real de fundar-ne una. Per introduir-me en aquest món vaig fer uns cursos d’edició i correcció a l’Ateneu Barcelonès i, mentre ho feia, arran de coincidències i amistats, vaig conèixer diversos editors i hi vaig conversar, com ara Laura Huerga, de Raig Verd; Aniol Rafel, de Periscopi; Luis Solano, de Libros del Asteroide; Enric Viladot, de Viena… També vaig contactar amb llibreters, traductors, correctors i escriptors. Tots van ser més que generosos compartint la seva experiència amb mi.

I com va triar què volia publicar?
El següent pas va ser mirar qui estava publicant què i em va sorprendre el gran nombre d’editorials independents que havien trobat el seu espai entre els lectors, i amb catàlegs de molta qualitat. Vam pensar que potser podríem fer-nos un lloc publicant ficció en llengua catalana amb propostes que reflexionessin sobre els temes que sempre han preocupat l’individu: les relacions humanes, el pas del temps, l’art, l’amor, la mort…

En català perquè és un mercat més petit i assequible o per altres motius?
Teníem clar que volíem publicar en llengua catalana perquè és la nostra llengua, i vam pensar que ens agradaria contribuir a enriquir-la mitjançant traduccions d’arreu del món i també donant a conèixer nous escriptors en llengua catalana. Si la proposta de novel·les en català és rica, aconseguirem que més catalanoparlants, però també castellanoparlants, triïn llegir en català.

Parla en plural… Vostè i qui més?
Manel Gómez, col·laborador de Les Hores, que actualment és professor de literatura en un institut i amb qui havíem coincidit a Vueling. En Manel es va afegir al projecte i entre tots dos decidim els títols a publicar i la línia editorial.

El nom de l’editorial marca el territori al qual volen accedir, oi?
El nom de Les Hores ens va semblar que evocava molt bé el tipus de narrativa que volíem publicar, sí: novel·les que reflexionin sobre la vida i el pas del temps però també que ho facin a partir de la quotidianitat. Molts lectors coneixen la novel·la The hours, de Michael Cunningham, premi Pulitzer de 1998, que s’inspira en la vida de Virginia Woolf i en la novel·la La senyora Dalloway. És una reflexió profunda sobre el sentit de la vida. I també hi ha el llibre de Josep Pla, Les hores, que mostra a partir de l’observació de fets quotidians com avança el temps en un poblet de l’Empordà.

El disseny editorial també és molt encertat, amb els cercles, els tons suaus, les imatges subtils…
La imatge vam intentar que evoqués un rellotge perquè hi hagués una coherència amb el nom. El degradat dels colors i una selecció acurada de les fotos en blanc i negre també reforçaven les nostres narratives.

Pots seguir llegint l’article aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies