“L’escriptor sempre té un compromís intens amb la llengua”, vist a El Punt Avui

Article del Miquel Riera publicat El Punt Avui el 4 d’abril del 2021. Fes clic per veure l’article original

  • Percebo en perill de desaparició la situació del català en una ciutat com Barcelona

  • El que m’interessa més són els personatges, reflexionar sobre la vida i la vida viscuda

  • Tenia aquelles generacions allà davant i veia que la guerra per a ells era com una paret

Maria-BarbalMaria Barbal (Tremp, 1949) acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2021, un guardó de reconeixement literari i de país que recollirà en una cerimònia que se celebrarà al seu poble de naixement el 7 de juny vinent. Barbal, que es va donar a conèixer l’any 1984 amb la novel·la Pedra de tartera, tot un clàssic ja de la literatura catalana contemporània, és autora d’una llarga i compromesa obra literària que ja havia rebut alguns dels principals guardons. Justament, aquest gener passat va endur-se el premi Josep Pla amb Tàndem (Destino), que explica la història d’una parella que es coneixen en la maduresa. Retrobem Maria Barbal a Girona en plena gira de promoció de Tàndem, un amunt i avall d’entrevistes arreu del país enmig de la pandèmia.

Com va rebre la notícia del Premi d’Honor? S’ho esperava d’alguna manera? Què li suposa haver rebut aquest guardó?

És un premi que normalment no te l’esperes, així en principi. El veig com un premi a la meva trajectòria, de fet així ho diuen les seves bases. Un premi a tota una obra, però també a una actitud cívica i cultural, entenc. Un reconeixement per haver participat en la cultura del país durant tots aquests anys, no només escrivint, sinó també anant a biblioteques, centres d’ensenyament, centres cívics, col·laborant en taules rodones, festes populars. És a dir, el que ha calgut en cada moment.

El jurat va destacar que ha creat, al llarg de la seva obra, un espai literari i una veu pròpia.

Són unes paraules molt boniques però que penso que també es poden aplicar a molts altres autors. La creació amb veu pròpia és una cosa, des del meu punt de vista, normal en qualsevol creador. La teva veu s’ha de distingir de les altres perquè, si no, no seria escoltada ni vista com a pròpia. Potser ho diuen pel fet que jo començo a escriure sobre les generacions immediatament anteriors a la meva, amb la perspectiva cap enrere de la Guerra Civil i la postguerra més dura. Hi ha un compromís en aquest sentit. És que tot està lligat, perquè el que a mi em fa escriure és que, justament, no acabo de pair el que ha passat. I la manera de pair-ho és escrivint, parlant des del punt de vista individual o fins i tot familiar, no pas d’intentar entendre-ho tot, perquè el que ha passat és molt gros. D’altra banda, tot això tampoc ho podia triar. Em va venir donat.

Era el seu món, d’altra banda.

Tenia aquelles generacions allà davant i veia que la guerra per a ells era com una paret excavada a terra, com una frontera, com una vall insuperable.

El seu compromís amb la llengua és també indestriable.

La meva generació no vam ser escolaritzats en català. Molts, però, amb unes arrels anteriors, naturalment, ens acabem formant de manera autodidacta i passem fins i tot a ser mestres de català al primer ensenyament. Després de treure’m la carrera vaig fer el pas a l’ensenyament secundari i em vaig presentar a les primeres oposicions d’agregats i catedràtics de llengua catalana, el 1978. És un trajecte d’anys, doncs. L’escriptor sempre té un compromís intensíssim amb la llengua amb què escriu i en el nostre cas, a més, amb una llengua de la qual no havies conegut el que és essencial, que era llegir, aprendre i escriure a l’escola.

El català escrit com el va descobrir? Tenien llibres en català a la família?

El meu pare era un lletraferit. El seu ofici no tenia res a veure amb les lletres, però li agradava molt llegir. Comprava llibres i, per tant, a casa n’hi havia bastants. Quasi la meitat eren en català. La col·lecció A Tot Vent, per exemple, l’anava comprant a poc a poc. Vaig llegint de tot, a partir del que trobo per casa, vaig llegint de manera desordenada. Aquesta és la meva base de català, a part del parlat, naturalment. L’escola era una altra cosa, que no tenia res a veure amb això. Eren monges i en castellà. Quan arribo a Barcelona i vaig per fer el batxiller superior em trobo un bon ambient a l’institut, amb moltes noies que eren del moviment escolta. Les classes, però, segueixen sent en castellà.

Li preocupa que el català vagi enrere? Com ho viu en el seu dia a dia a Barcelona?

En els ambients públics i amb molta gent, com poden ser autobusos, el metro o un supermercat, amb variacions, naturalment, la llengua dominant és el castellà. Això a l’Eixample de Barcelona, no pas en barris que podem pensar que han estat ocupats principalment per famílies vingudes de fora de Catalunya. Percebo en perill la situació del català en una ciutat com Barcelona. En perill de desaparició. Veig que l’ús va a la baixa. I que, per exemple, coses que jo recordo com a ensenyant fa uns anys, quan corregíem expressions com “se m’ha caigut”, els nens petits ho diuen tots. Quasi no tinc força per corregir-los.

És la setena dona que rep el Premi d’Honor. Què hauríem de fer per fer més visibles les dones en la literatura? Ho són prou?

Venim d’un món en què les dones estaven invisibilitzades. Això és evident en molts camps i un d’aquests és la literatura. El fet que no hi hagi tantes dones guardonades amb el Premi d’Honor suposo que és també perquè es venia que s’havien donat premis a persones que sobresortien moltíssim, la majoria de les quals eren homes, pel que dèiem abans. Això ha retardat molt la presència de les dones en aquests premis i ara sembla que hi ha l’intent d’arreglar-ho.

Ja ha decidit a quin lloc es farà el lliurament del premi al juny?

Ja està decidit, potser no prou parlat, perquè ha estat una època de moltes qüestions que han impedit tenir una conversa amb calma, però serà a Tremp, al Pallars Jussà.

Quina és la seva vinculació actual amb la seva comarca?

La meva vinculació és familiar. Hi ha el meu germà, la cunyada, cosins, i tinc un pis a Tremp. També tinc molta vinculació amb el Pallars Sobirà perquè els pares eren d’allà, sobretot amb Rialb, d’on era el meu pare.

Per què creu que la terra on hem crescut i viscut de petits ens marca tant?

Els primers anys de vida són definitius en la formació de la persona, però no solament per la formació escolar, sinó per tot el que està relacionat amb la sensibilitat, amb la natura, amb l’entorn, amb l’aprenentatge dels sentiments, dels més grans. Són anys molt importants, quan d’alguna manera es forma la part clau del nostre interior. Després, és clar, hi ha molta evolució, moltes connexions, diverses que ens poden torçar o no, però aquests primers anys sempre ens remeten a la terra, al nostre origen.

Pots seguir llegint l’article aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies