Eugènia Broggi: “Si editem merda, la gent llegirà merda”, La Llança

Article del Joan Safont publicat La Llança el 5 de desembre del 2019. Fes clic per veure l’article original

Eugènia Broggi (Barcelona, 1974) va fundar fa cinc anys L’Altra Editorial, després d’un primer contacte amb el món editorial com a lectora a l’Anagrama de Jorge Herralde i de dirigir Empúries durant deu anys. El seu projecte personal, que va arrencar amb Els nois de Toni Sala, edita el Premi Documenta, ha estat la plataforma de llançament d’autors com Alicia Kopf, Irene Solà, Jordi Nopca o Maria Climent i ha impulsat l’edició en català d’autors com James Salter, Carson McCullers Lucia Berlin, Vivian Gornick o Karl Ove Knausgärd.

Quina relació amb la lectura hi havia a casa seva?

Sempre dic que qui em va fer lectora va ser la meva mare, bibliotecària de formació que treballava a Aula, l’escola on jo vaig estudiar. No recordo gaire els inicis, quan vaig començar a llegir. És com si ho hagués fet tota la vida.

Va ser una cosa natural?

No recordo quin va ser el primer llibre que vaig llegir. Sí que recordo els més importants per a mi. Recordo els intercanvis amb la meva mare i una norma que em va donar i que durant molts anys vaig seguir: que els llibres s’havien d’acabar. Els havia de donar una oportunitat fins al final i no podia deixar-los a mitges. Hi havia dos llibres Entre tots ho farem tot i Un rètol per a Curtó, dels Grumets de la Galera, que me’ls va fer llegir fins al final i em van agradar, finalment. Va ser el motor lector de quan era petita. I quan ja vaig ser més gran robava llibres de la biblioteca de la meva mare i hi tenia converses sobre llibres. Recordo, per exemple, que va dir-me que Una confabulació d’imbècils –que no li va agradar gens– no era per a mi, i com que el pitjor que pots dir a un adolescent és que allò no ho pot llegir me’l vaig polir amb una nit.

Com entra al món del llibre com a professió?

Altra vegada la meva mare és al darrere. Com he dit, la meva mare era bibliotecària a l’escola on vaig estudiar fins a COU. Cada Sant Jordi organitzava una festa molt sonada i durant els darrers anys un amic meu i jo l’ajudàvem, seleccionant llibres, revisant catàlegs, i fent les comandes, obrint capses, etc. Això va obrir la meva curiositat pel món del llibre. A partir d’aquí vaig treballar a La Central de Mallorca també per Sant Jordi, quan acabaven d’obrir, i a la llibreria Foyles de Londres, a la secció de narrativa. Allà em va acabar d’entrar el cuquet.

Ve, doncs, de la llibreria…

De fet vinc de la lectura. Suposo que molts editors, potser no tots, vénen de la lectura. Jo vinc d’aquesta lectura compulsiva i sense gaire criteri de petita i adolescent, estudio Filologia Romànica i treballo a les llibreries, que em va servir per obrir mires. Jo llavors creia que ho tenia tot clar, que sabia el que m’agradava i el que no…

Va ser una cura d’humilitat?

De cop vaig començar a llegir novel·la negra que no n’havia llegit mai, ciència-ficció, bestsellers, que no n’havia llegit mai. Novel·les de John Irving o una que em va marcar molt: The secret history, de la Donna Tartt. El concepte de best-seller literari el vaig descobrir allà. A Londres també em va entrar el cuquet de l’edició, perquè pensava que m’agradaria poder llegir en català coses que llegia en anglès. De fet, crec que molts editors hem començat així.

El 2004 va entrar a Empúries…

Feia tres anys que havia tornat de Londres i feia de llibretera a la Casa del Llibre, mentre, alhora, feia de lectora per a Anagrama. Des de Londres amb el meu company havíem escrit a l’Herralde proposant-li que traduís els anomenats angry young men, que llavors ens flipaven: John Osborne, Alan Sillitoe, etc. Em va respondre que quan tornés li agradaria conèixer-me. Ens vam entendre molt bé i vaig estar dos anys llargs llegint per Anagrama, on vaig aprendre com llegeix un editor. És a dir, que no sempre publiques el que t’al·lucina, sinó que segueixes un criteri que s’assembla molt al teu gust, però que no és el teu gust exacte. Hi ha coses que llegeixo a L’Altra –que com Anagrama és una editorial molt personalista– que em semblen fantàstiques però no les veig viables.

En el moment d’entrar a Empúries aquesta ja era una editorial històrica.

Jo tenia una formació de Filologia Romànica i havia estat a Londres, però em faltava un coneixement profund de la tradició catalana i em vaig haver de posar molt al dia de què s’havia publicat en català. Va ser dur, perquè en ser una editorial històrica sentia un pes important.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies