“Francesc Serés guanya el premi Proa amb una novel·la que furga en els secrets de la vall del Ser”, Ara Llegim

Article de la Laura Serra publicat a l’Ara Llegim el 3 de novembre de 2020. Fes clic per veure l’article original

‘La casa de foc’ és un homenatge a aquest territori amagat de la Garrotxa

És habitual que l’escriptor Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) ens delecti per Twitter amb imatges i vídeos idíl·lics de la Garrotxa: l’última llum del dia escolant-se per cingles o volcans, el cantar dels ocells en una fageda o aquell verd que hauria de tenir un to propi al Pantone. Aquesta Garrotxa recòndita i secreta és en la que ha furgat per escriure La casa de foc, la novel·la que li ha valgut el segon Premi Proa i que l’11 de novembre el tornarà a posar a les lleixes de les llibreries, sis anys després de La pell de la frontera. Serés s’endú els 40.000 euros del guardó, al qual s’havien presentat 41 originals, gràcies a un jurat format per Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i Josep Lluch.

Anys enrere Francesc Serés va aterrar a la vall del Ser –un enclavament entre Olot i Banyoles, protegit de la turistada per uns quants revolts incòmodes– com a professor d’una aula d’acollida. Vivia en una borda que a la façana hi deia 1587. El narrador de La casa de foc és un alter ego de l’autor: un Robinson que aterra el 2007 en aquest lloc feréstec després d’una crisi econòmica i personal, i intenta comprendre el seu entorn natural i els seus nous veïns. Els protagonistes troncals de la novel·la seran els habitants d’una masia preeminent a la zona, Can Sol, una família que és al·legoria dels habitants de la vall: el patriarca, Jordi, que és un saurí amb el do de trobar aigua; la seva filla, la viuda Carmina, i la seva neta adolescent, la Mar, a qui el professor fa classes particulars.

Òbviament, la novel·la beu de les vivències de l’autor, tot i que no és autoficció: “La fantasia no està entre les meves virtuts. M’agrada combinar a partir de fets preexistents. La relació amb la realitat, amb les històries de vida, la necessito com un ionqui”. I afegeix: “No vull ser cursi ni utilitzar clixés, però la literatura passa, si observes bé”. L’escriptor defensa la “literatura de proximitat” i recorda com un paradís ideal per al caçador de relats els dijous en què, quan vivia a la vall del Ser, es reunien quinze persones de tota índole per jugar al pòquer.

La novel·la és un homenatge confés a aquest paratge –”una zona molt intacta, molt verge, amb llocs impenetrables, on no hi entra més que alguna bestiola”– i també un intent de congelar un estil de vida que, si no l’explicava, tenia la sensació que desapareixeria, com li va passar amb La pell del frontera (on Ponent era l’escenari i els immigrants els protagonistes). “La novel·la serveix per entendre el meu passat. És una manera de tornar tot el que em va donar aquell lloc, per com em va acollir. I alhora de recollir el que penso que a un lector li agradarà veure: l’escenari té una potència, però el que importa és com viu aquella gent i quines condicions de supervivència té aquella zona”, explica, delectant-se  en recordar els volcans, els menhirs, els fòssils i tots de replecs de muntanyes que uneixen i separen els habitants.

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies