“Herralde i el futur de l’Arxiu Anagrama”, article publicat al Núvol

Article publicat al Núvol el 12 de juliol del 2019. Fes clic per veure l’article original

Jorge HerraldeAnagrama compleix mig segle de cobertes color llimonada. Llimonada i altres tons. Cinquanta anys que celebra calmosament en espera de la gran festa prevista per al mes de setembre. Aquest dimarts passat l’editorial va convocar lectors i premsa per atendre una conversa entre Jorge Herralde, Milena Busquets i Jordi Amat. Els motius de la reunió van ser dos: l’autobiografia publicada per l’editor i l’Arxiu Anagrama. El segon tema, però, va brotar tard, cap al final. Ho va fer de bracet de la reprovació política.

Amat va començar fent jurar la veritat a Herralde amb un exemplar del Catàleg Anagrama dels 25 anys. L’assagista va recordar la definició que Gil de Biedma va treure de l’editor: “Enginyer amb dedicació voraç per les lletres”. Els elogis i records de Busquets i Amat arrencaven. L’autora de También esto pasará palesa que Herralde és “l’únic editor que et respon els textos que li envies, i et pots creure el que et diu”. Potser perquè sap que els escriptors –com admet Busquets– són ànimes “fràgils”. Herralde, doncs, agombola als autors que entren a Anagrama. “El conec menys com a persona. Hagués sigut un bon pare, crec”, continua l’escriptora, que recorda les visites de la parella Jordi-Lali a casa (la casa de l’editora Esther Tusquets).

“Cap editor dels que conec viu l’ofici amb tanta passió”, fa veure Amat. Es tracta d’un “virus tenaç”, segons el protagonista. Josep Janés serà l’editor referent de la postguerra d’Herralde. Amat, però, prefereix recuperar a Barral. Carlos Barral (Biblioteca Breve) va ser l’editor que canvià l’edició espanyola: la modernitza, la vincula a la literatura occidental. L’hereu –segons Amat– és Herralde. “És dir molt”. Barral domina el terreny editorial de la Barcelona on neix Anagrama. “He sigut molt lleial amb els editors que m’han inspirat”.

Amat, curiós accelerat, va buscar –per entrenar la conversa– les primeres referències d’Herralde a La Vanguardia. L’editor pensa que el seu nom ha d’aparèixer lligat a alguna de les primeres publicacions literàries. No és així: apareix el 1959 a la secció Ecos de Sociedad. Bodes d’hereves riques. A la ‘lista de caballeros’ hi consta Herralde, que recorda que també va protagonitzar alguna fotografia com a genet guanyador. Entre copes de reconeixement, els ulls embadalits d’un monarca retirat se’l miraven. “Una foto gloriosa”.

El 1967, Herralde pren la “sublim decisió” de fundar una editorial. Marxa a París a veure Beatriz de Moura (Tusquets) per demanar-li una carta de recomanació que pretén lliurar a François Maspero, un editor-nord que finalment no trobarà. Durant els primers anys, Anagrama viurà una “edició accidentada”. Suarà per esquivar la censura franquista. Herralde començarà desplegant llibres d’ideologia d’esquerra (radical, aleshores). “Esquerra de modulació variable”. Passarà ben bé cinc anys distribuint assaig: Foucault, Althusser, Reich, etc. El 1970, per cert, publicarà el primer llibre en català de l’editorial: El teatre i el seu doble, d’Antonin Artaud.

Mao Tse-Tung serà el primer gran èxit. Podrà publicar-lo gràcies al “tres mesos aperturistes” d’un ministre de Cultura fugaç, Ricardo de la Cierva (UCD), que ja havia permès la circulació d’un assaig de Lenin, a qui considerava “un clàssic de pensament occidental”. Herralde farà la translació oriental amb Mao i les seves Cuatro tesis filosóficas (1974). “Era un llibre que es podia llegir, amb Mao a la portada”. Va causar sensació: 40.000 exemplars venuts. Els drets d’autor “mai s’ha sabut” qui els cobrava, assegura.

L’edició d’Herralde sempre ha seguit una política d’autor que mescla descobriment i redescobriment. Al començament, “autors poc coneguts, però amb bones idees i convicció”. Autors amb “perfil Anagrama” que començaven venent poc, però acabaven amb milers d’exemplars a les prestatgeries dels lectors més exigents. Highsmith, per exemple. O el British Dream Team (Barnes, McEwan, Ishiguro…). “Chirbes va costar molt”, explica Herralde. Mentre a Alemanya era un best-seller, aquí no acabava d’explotar. Va haver d’esperar a l’etapa final per viure l’èxit (Crematorio i En la orilla). “El dolor és més petit quan les poques vendes les fa un autor estranger”, admet. Segons Amat, “el lector compra llibres Anagrama pel fet de sortir editats a Anagrama”.

Tornem a la parella “mítica i divertida”. Busquets humanitza un editor absorbit per l’ofici. Entre records infantils il·lusoris que Lali Gubern desmenteix (botes altes plenes de bitllets), l’escriptora reconeix que no queden editors amb la brillantor d’ells. “Tenen un glamur que s’està perdent o, de fet, ja s’ha perdut”. Amat retorna al catàleg per expressar l’impacte del pes dels primers autors. Surt, el 1971, André Glucksmann. El catàleg de l’inici “fa por”. “No funcionava gairebé res”, segons Herralde. Era un catàleg entre “l’heterodòxia i la censura”. Anagrama suma avui més de 4.000 títols.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies