“Indilletres, el rebrot positiu”, article publicat al Núvol

Article de la Mònia Boixader publicat al Núvol el 31 d’agost del 2020. Fes clic per veure l’article original

La Covid ho ha tocat tot, tot menys la tinta de llibre.

Fira-Indilletres-Nuvol

És el darrer cap de setmana d’agost i el fred de setembre ha tramuntat la ratlla de l’estiu. Malgrat la Covid, les restriccions creixents, els temporals i els aiguats, aquest cap de setmana, a la Bisbal d’Empordà, hi ha una fira independent de llibres i lletres. La tercera edició de l’Indilletres aplega editorials independents catalanes i ofrena als visitants una programació de xerrades, conferències i recitals a dintre del pavelló municipal. Que és forçosament un refugi estrany, mig clandestí, contra tempestes i virus. A l’entrada et demanen el nom i t’apunten en una llista, per si mai hi hagués contagis poder-nos contactar i fer, mig món literari català, quarantena alhora. I així, anar a flairar llibres és, avui, una activitat de risc, que duu, a la cua, una punta d’heroïcitat afegida.

A dintre, entre les rengleres de llibres, entre les converses a peu d’estand, hi plana una sensació de resistència. I s’hi confegeix, de mica en mica, com en un pelegrinatge per tot això encara més solemne, un trosset del mapa literari del país. Que fa d’exemple i de resum de l’estat de salut del gremi, i del públic lector. I així, no és aventurar-se parlar de la perseverança accentuada dels editors, de la fe i militància dels lectors en les editorials catalanes. La generositat literària que va fer néixer la plataforma Llibreries Obertes durant el confinament es repeteix, en un format més petit, en els quatre passadissos d’Indilletres. Com si en tots els passavolants que han visitat la fira hi hagués, latent, una certa gratitud deguda, contra els dies de rerefinestra i ofec.

La Covid ho ha tocat tot, tot menys la tinta de llibre. I anar a caçar llibres a la Bisbal és, de fet, un petit, minúscul, acte de salvació compartit. Essent com som a la porta de la tardor, amb la ferum de la malaltia als capcirons dels dits, amb aquest ai al cor llarguíssim, comprar llibres junts, poder veure un mosaic d’editors, escriptors i llegidors aplegats, és fer rebost material, però també psicològic, on caldrà anar a abeurar-se a l’hivern, que serà, ja se sap, de fred i de solitud i d’espera.

I com que totes les bones fires s’eleven atorgant un premi, aquest any, enmig de la tercera edició de l’Indilletres, s’hi ha celebrat el segon lliurament del Premi Llucieta Canyà de Crítica Literària, que ha guanyat la periodista i historiadora Eva Vàzquez per l’article Busquem temps per a Proust, el segon de dos articles dedicats a l’escriptor que va publicar al Punt Avui el desembre de 2019. Neus Colomer, la presidenta d’Òmnium Cultural del Baix Empordà, ha dit: “Jo voldria reivindicar la figura dels escriptors, i especialment la dels escriptors autòctons. S’ha parlat molt poc d’ells, durant el confinament. Ells són la baula primera i la més desprotegida. I encara cal més militància, en el context de la crisi de la Covid, si les escriptores són dones.” I tot d’una, Colomer, que ha parlat al final, una mica d’esquitllentes, marca amb un senyal de llum i clarividència l’acte. Els oients com una pedra foguera. Ella com un tros d’acer. I camino sota les cistelles de bàsquet plegades al sostre i tot d’una m’adono que sóc a dins d’una imatge inèdita, de surrealisme imminent: Una pista esportiva, taules plenes de llibres, cares emmascarades i gent que es frega el colze en veure’s. És, sens dubte, un homenatge a la literatura de ciència ficció. Com si Pedrolo, un vespre, del cel estant, hagués xiuxiuejat un argument de novel·la a l’orella de Déu, i Déu l’hagués somniat per a nosaltres.

Mentre hi penso, uns editors em saluden i parlem del discurs de Colomer. Llavors, amb ulls menuts i veu de murmuri m’expliquen que sí, que Colomer té raó i que cal preservar els escriptors, que són el naixement d’un fil d’aigua de deu molt llarga, que acaba amb els llibreters i, és clar, amb els lectors. Però que se’n veuen pocs, d’escriptors, a les fires de llibres, fent de passejaires i prou. “Sovint només vénen a les fires si han de participar en algun acte, sinó, no”. I des d’aleshores m’hi fixaré. I gairebé puc dir que comptaré amb els dits d’una mà els escriptors que han vingut, només, a badar. Com si hi hagués una mena de membrana que dificultés, a aquells que han esdevingut escriptors, anar a entretenir-se com a lectors a les fires. Com si el camí d’escriure i publicar fos un camí ascendent, de retorn poc negociable. Però és, potser, una conclusió ràpida i imprecisa.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies