Jordi Martín, editor i traductor: “La bona literatura pot bategar als marges”, El Punt Avui

Article del Lluís Llort publicat El Punt Avui el 8 de desembre del 2020. Fes clic per veure l’article original

Jordi-Martin-editor-traductor

Jordi Martín Lloret viu envoltat de natura JUANMA RAMOS.

Feliçment envoltat de la natura boscosa de Castellterçol, localitat on viu i on, gràcies a l’ara tan habitual teletreball, també passa la major part dels dies fent feina, Jordi Martín Lloret ens explica les seves noves funcions com a editor de les editorials Animallibres (infantil i juvenil) i Més Llibres, totes dues de l’àmbit de l’editorial Bromera, d’Alzira. Parlem amb ell pel seu doble vessant de traductor i d’editor.

Què és per a vostè traduir?
Traduir és relacionar-se amb un text de la manera més íntima possible; és retre’s a l’estil d’un autor, meravellar-se’n i maldar obsessivament per fer-lo brillar en la pròpia llengua; és sotmetre’s a un text i al mateix temps voler-lo dominar, en un forceig constant entre la fidelitat del jo traductor i la rebel·lió del jo autor. En definitiva, traduir és necessitar entendre un text per estimar-lo com es mereix.

Quan va tenir clar que volia ser traductor? Perquè, veient la seva dedicació i els grans noms que ha traduït, no sembla que hagi estat un fet casual…
Quan vaig començar la carrera de traducció i interpretació a la UAB. Fins aleshores sabia que m’agradaven les llengües i que m’agradava la literatura, i sobretot que m’agradava llegir i escriure, però a classe ens feien traduir especialment textos tècnics i administratius, i jo els trobava avorrits i sovint insuportables perquè solien estar mal escrits, i jo volia traduir bellesa, no pas grisor. Va ser llavors que em vaig adonar que només seria feliç traduint literatura.

Quin ha estat el títol més complex, el que l’ha fet suar més, tot i que al final n’hagi quedat satisfet?
L’escuma dels dies, de Boris Vian, que, de fet, és la novel·la que sempre havia volgut traduir. El llenguatge univers de Boris Vian és ple de jocs de paraules i d’expressions i mots inventats, deformats o utilitzats en un sentit diferent de l’habitual, i a això s’hi afegia la pressió pel repte que suposava. Volia que l’experiència del lector català fos idèntica a la del francès. Tot i que en traducció la perfecció no existeix, vaig quedar-ne molt satisfet. I a més vaig tenir la sort que l’esforç se’m recompensés amb el premi Ciutat de Barcelona.

I quin és el seu preferit, aquell que pel text original, pel resultat final, per alguna circumstància anecdòtica, sempre té present amb un somriure plaent?
Jo me’ls estimo a tots igual, perquè cadascun m’ha fet créixer com a professional i m’ha ensenyat alguna cosa nova de l’ofici. Però n’hi ha dos que em venen sempre al cap quan se’m fa aquesta pregunta: el primer és Contes, de John Cheever. És el llibre més gruixut que he traduït: quasi 900 pàgines. Va ser un encàrrec d’en Bernat Puigtobella per a la col·lecció A Tot Vent, de Proa, i m’hi vaig passar més d’un any. Des d’aleshores ja no he parlat més de John Cheever, sinó de l’oncle Cheever. I el segon és Reparar els vius, de Maylis de Kerangal. Potser és la traducció de la qual he parlat més i per la qual m’han convidat a més clubs de lectura, segurament gràcies al Premi Llibreter. Sempre estaré molt agraït a la Rosa Rey, l’editora d’Angle, per haver-me-la confiat. A més he tingut la sort de conèixer l’autora i de participar en dos tallers conduïts per ella, a Arle i a Lilla, amb altres traductors de la seva obra.

En el món de la traducció s’ha passat de no fer cas de les traduccions (que sovint eren deficients; parlo d’unes quantes dècades enrere, i deixant al marge els traductors amb renom, fins i tot aleshores) a conscienciar els lectors del valor que tenen i fer més visibles els traductors. Com ho valora?
Les associacions professionals, com ara l’AELC, de la qual soc vicepresident, han fet moltes campanyes de conscienciació per aconseguir més visibilitat i més reconeixement de l’ofici de traduir, algunes adreçades específicament als periodistes. També és veritat que veníem d’una situació lamentable i que, per tant, qualsevol acció que es fes per millorar ja suposava un gran avenç. Per sort ara la majoria de les editorials ja ens tracten com a creadors i ens posen el nom a la coberta, i la majoria dels periodistes culturals ens esmenteu a les ressenyes. Però encara hi ha un problema molt important per resoldre, el més important de tots, i és que les tarifes estan molt per sota de la mitjana europea. Com a creadors professionals volem prestigi, sí, però no a qualsevol preu.

Pots seguir llegint l’article aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies