Jorge Herralde: “És fonamental no trencar mai la confiança amb el lector”, La Llança

Article del Joan Safont publicat a La Llança el 26 de setembre del 2019. Fes clic per veure l’article original

Jorge HerraldeL‘editorial Anagrama celebra 50 anys Jorge Herralde Grau (Barcelona, 1936), el seu fundador, acaba de publicar un nou volum de records, Un dia en la vida de un editor. Parlar amb Herralde és fer-ho amb algú que, nascut en una família burgesa va fundar una editorial militant que va patir les ires del règim, va formar part de l’anomenada Gauche Divine, que amb els seus llibres va apostar per autors internacionals i va educar el gust de diverses generacions de lectors.

Voldria començar pel començament: pels seus orígens familiars.

Com tanta gent de Barcelona, la meva és una família mixta. Els Herralde són procedents de Navarra. El meu avi era nascut a Madrid, però el meu pare ja era nascut a Barcelona. Per part de mare, els Graus, són una família súper-catalana, de Travessera de Gràcia. Un oncle, Felip Grau, d’Estat Català, era íntim amic de Francesc Macià i col·laborador seu i es va haver d’exiliar a França després de la guerra.

Quins són els seus primers llibres?

Les primeres lectures que recordo són de La Vanguardia, el diari que es rebia a casa. Diaris esportius, perquè era molt aficionat al futbol…

Bé, això ho continua sent…

Potser no amb tanta intensitat com llavors, però Déu n’hi do! També recordo tota classe de lectures de quiosc. El típic fins a arribar als llibres de Richmal Crompton i Mark Twain.

A casa seva eren lectors?

Hi havia llibres. Tot i que no hi havia una biblioteca espectacular, n’hi havia.

I el van adreçar cap a la lectura?

Em vaig autoadreçar cap a la lectura, tot i que durant anys vaig estar llegint el que corria per casa.

Va estudiar a La Salle, on va coincidir amb Luís Goytisolo…

Amb Goytisolo i amb l’escultor Xavier Corberó.

Vostè diu que el moment culminant que canvia la seva vida és la tuberculosi que pateix…

Com en Josep Maria Castellet o en Jaime Gil de Biedma, entre d’altres, vaig agafar la tuberculosi als 22 anys i vaig estar un any entre el llit i la muntanya. Estava tot el dia llegint i la lectura de Sartre, ¿Qué es la literatura?, va ajudar a cristal·litzar el meu desacord amb l’ordre polític, familiar, social establert i argumentar contra tot això. Em vaig radicalitzar molt i d’aquí, molts anys després, en surt l’editorial.

S’ha definit com “un burgès amb mala consciència que com a teràpia s’ha dedicat a editar llibres”…

Això és una mica boutade i una mica seriós. (riu)

Quines van ser les primeres temptatives editorials?

La primera que vaig tenir va ser amb un gran amic meu que es deia Carles Duran, després director de cinema d’allò que se’n va dir l’Escola de Barcelona. El seu pare era enquadernador i tenia a casa seva tot de llibres del Janés que em mirava amb delectació. No només pels títols, que eren impressionants, sinó també les enquadernacions, la manera com es fa un catàleg. Això em va donar la primera visió, opaca per tanta gent, del que és un editor i del que és la feina editorial. Amb aquest amic, sabíem pel seu pare que els llibres enquadernats més ricament podien passar millor la censura que els llibres normals. I se’ns va acudir la idea d’editar les obres completes de Sartre i de Camus, que nosaltres llegíem amb avidesa. Amb aquesta innocència pròpia de l’edat, ens vam posar en contacte amb Gallimard i ens van dir que aquests llibres ja estaven editats a Losada, a l’Argentina.

Va ser la primera decepció d’aquesta “vocació radical” que és l’edició. Va perseverar, però…

Vaig tenir un altre projecte amb uns amics i vam contractar fins i tot un llibre de Frantz Fanon, el pensador deixeble de Sartre antiimperialista, però després de treballar-hi durant un any va quedar en res. Això va ser a començaments dels 60, i durant aquella dècada vaig tenir diferents projectes i fantasies editorials. Anava força a París, estava molt al dia de què es publicava, fins que l’octubre del 1967 vaig decidir que començava sol l’editorial i que passés el que hagués de passar. Me’n vaig anar a París amb una carta de la Beatriz de Moura, que treballava amb l’Esther Tusquets a Lumen, per François Maspero. Els editors d’esquerres d’aquella època eren el francès Maspero, l’italià Feltrinelli i l’espanyol José Martínez, de Ruedo Ibérico, que editava en castellà i a París llibres impossibles d’editar aquí.

De tota manera, va estudiar enginyeria i va treballar a l’empresa familiar…

De cuerpo presente y mente ausente.

El primer llibre d’Anagrama no surt fins al 1969.

Es va fer esperar una mica perquè, entre d’altres coses, havíen de sortir tres col·leccions simultànies. Però, aquell any, a més, hi va haver estat d’excepció i la censura es va endurir més. Sembla impossible però sí, es va endurir. Els dos primers llibres que vaig tenir a la mà van ser L’ofici de viure de Cesare Pavese i Baudelaire, de Sartre. Al cap de poc temps va sortir la col·lecció Argumentos, que segueix viva amb gairebé 600 títols, amb un llibre de Hans Magnus Enzensberger, després autor de 25 llibres, i poc després la col·lecció Documentos, la més política i més castigada per la censura, i que va començar amb Los procesos de Moscú, de Pierre Broué, un historiador francès trotskista molt reconegut.

Els inicis d’Anagrama estan vinculats a l’assaig polític, a la militància, però també a l’heterodòxia.
Trotsky, Rosa Luxemburg, Bakunin, Mao Se Tung, els situacionistes francesos… vam editar-los a tots. A més, als Quadernos Anagrama es van publicar els primers llibres sobre la contracultura i sobre l’underground, a més d’autors com Foucault, Althusser, Lacan. L’editor mexicà Arnaldo Orfila, de Siglo XXI, tenia preferència per editar en castellà aquests autors i jo sempre arribava segon. Per esquivar-ho, calia buscar textos breus, però no menors, d’autors importants. Hi havia textos polítics, però també de ciències socials, de sociologia, de psiquiatria, cinema, de literatura, etc.

Com era el context editorial de l’època. Vostè explica que més que rivals amb els editorials independents eren còmplices…

Sobretot amb el grupet que vam formar Distribuciones de Enlace. Carlos Barral s’havia barallat amb la família Seix i va muntar Barral Editores. Ell buscava distribuidor i va començar a trucar a diferents editors de la mateixa corda: antifranquistes, alguns més polititzats que altres, la majoria molt literaris… L’Esther Tusquets, de Lumen, en Josep Maria Castellet, l’Alfonso Carlos Comín, Paco Fortuny, nosaltres, etc.

La crème de la crème

Sí, i dels més castigats de la censura. Especialment Anagrama. En aquella època hi havia “incontrolats” –controlats per la policia– que es dedicaven a atacar llibreries, com la Cinc d’Oros. La seva màxima perfomance va ser incendiar els magatzems d’Enlace.

Ara ho deia, la censura va ser especialment acarnissada amb Anagrama.

Als anys 60, Fraga en un rapte d’ira va tancar unes quantes editorials de Madrid. Anagrama es va convertir, especialment amb la col·lecció política, en una editorial força incòmoda per la censura. Vaig optar per la via dels fets consumats, que la menys utilitzada. És a dir, presentar els llibres ja fets i esperar un dia per cada cinquanta pàgines. Si no venia la policia o la guàrdia civil a l’editorial per segrestar-lo, doncs endavant. Vam tenir nou segrestaments, la xifra rècord a Espanya. Ara, si mires el catàleg veus la quantitat de llibres impensables que amb l’anomenada consulta voluntària –la via oficial– s’havia “desaconsellat” editar a altres editorials. Si es feia així, ningú se n’assabentava, però si es segrestava un llibre, arribava a la premsa i s’organitzava un escàndol que el règim volia evitar per donar una sensació d’obertura. Ara bé, el més estrany és el cas que mort Franco, en temps del govern Arias Navarra, no sé per quins set sous a Anagrama se li van segrestar cinc llibres de cop, alguns d’ells inofensius. Es va organitzar una campanya a escala espanyola i internacional amb diversos editors i vam anar a veure el ministre que ens va rebre amb cara de “a mi què m’expliqueu?”.

Aquest combat contra la censura i els títols que publicava van situar Anagrama com una editorial capdavantera a l’època. Li van donar caràcter.

Disparàvem en moltes direccions, perquè a partir del 1976 va aparèixer la col·lecció Contraseñas, etiquetada de literatura foragida, salvatge… on hi ha Bukowski, Copi, Tom Wolfe, i la col·lecció La Educación Sentimental, una col·lecció pionera i precursora, tal com destaca un estudi acadèmic, de la literatura LGTBI+.

Vostè va ser una personalitat destacada de l’anomenada Gauche divine, un grup que reuneix escriptors, editors, cineastes, arquitectes, fotògrafs…

Un grup etiquetat, però sense consciència de grup perquè mai vam tenir un projecte ni vam escriure cap manifest. Senzillament molts de nosaltres érem amics, estàvem vinculats a projectes compartits i ens havíem anat trobant a diversos bars fins que quan obre Boccaccio ens hi trobem tots plegats.

És un dels moments més mítics de la ciutat de Barcelona.

Especialment els tres o quatre primers anys, quan es feien projectes de llibres com McCarthy contra Hollywood que va sortir d’una conversa a la barra amb el Román Gubern i l’Octavi Pellissa, quan li vaig proposar que escrivís un Cuaderno Anagrama que la setmana va tenir enllestit. La tancada de Montserrat és el moment en què tot això comença a desinflar-se. Els editors passen a dedicar-se a l’editorial, els arquitectes a l’arquitectura, i la gent més polititzada entra als partits polítics i s’hi dedica plenament. Però abans hi va haver uns quants anys molt estimulants que feia que fins i tot vinguessin de Madrid per veure què estava passant.

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies