“El llibre groc de la revolució catalana”, article publicat a La Mira

Article de Montserrat Terrones Suárez publicat a La Mira el 6 de juny de 2020. Fes clic per veure l’article original

Santiago Albertí aconsegueix un miracle: que un diccionari groc entri a totes les cases i ningú tingui excusa per parlar malament el català. Darrere, la història d’un editor que lluita contra els temps amb els llibres durant el franquisme

Recordo moltes nits a casa sentir la màquina d’escriure del pare des del llit mentre ell treballava tancat al despatx”, evoca l’Elisenda Albertí, il·luminada per una tènue llum càlida al despatx de l’editorial Albertí, al carrer Bruc, just davant de la Casa de les Punxes. Una llum que em fa imaginar el despatx i la màquina d’escriure sobre la qual, encorbat, treballava Santiago Albertí, redactant la versió final del Diccionari de la llengua catalana, moltes nits fins a les cinc de la matinada, per, poques hores després, tornar a emprendre una llarga jornada laboral a l’editorial a la qual dona nom el seu cognom.

Encara que ens sembli llunyà, tots els que ens vam escolaritzar durant el període de l’esclat de l’escola catalana hem tingut el fruit d’aquesta feina a les nostres mans. I és que fins fa poc, i fins i tot en molts casos encara ara, n’hi havia un de groc a totes les cases. Bé, a la meva n’hi ha tres: el que tenia a casa els pares, el del meu home i el que tenia a l’aula de l’escola, junt amb els de la resta de companys, tots col·locats l’un al costat de l’altre amb el cognom de cadascun de nosaltres escrit a mà a la part superior del llom.

“Així com els nens xinesos tenien el llibre vermell de Mao sota el braç, els infants catalans, el diccionari groc Albertí”, bromejava la seva família, recorda l’Elisenda. Un èxit editorial tal que generava en els seus millors anys una tirada només escolar cada mes de setembre d’entre 80.000 i 90.000 exemplars. Molt lluny de les xifres actuals, no sols pel que fa als diccionaris, sinó per a qualsevol llibre, tant en català com en castellà. De fet, l’Elisenda Albertí ens confessa que el continua reeditant perquè és el fruit del treball del seu pare i, per tant, es tracta d’una qüestió sentimental. La tirada actual de 1.550 exemplars és evident que no resulta un negoci.

“Així com els nens xinesos tenien el llibre vermell de Mao sota el braç, els infants catalans, el diccionari groc Albertí”, bromejava la seva família, recorda l’Elisenda

“Llavors la gent escrivia més”, es lamenta l’Elisenda Albertí. Llavors el món era diferent i l’habitaven un altre tipus de persones. Santiago Albertí, l’home darrere dels diccionaris i de l’editorial, és una incògnita. Poc sabem d’ell més enllà del que ens puguin explicar els seus familiars, perquè fou un home que dedicà la seva vida a la seva obra, i no a sortir a les fotos ni a construir la seva marca personal, com succeeix avui dia. Tanmateix, a través del seu llegat podem inferir moltes coses.

Per exemple, Santiago Albertí era una persona amb una certa superdotació en el que Howard Gardner defineix com a intel·ligència lingüisticoverbal. I d’un temperament saturnià, amb una gran capacitat de concentració i de treball: podia estar-s’hi 48 hores seguides. Així pogué escriure gairebé en solitari i publicar el Diccionari castellà-català / català-castellà (1961), el Diccionari biogràfic en quatre volums (1966-1970) i el ja esmentat Diccionari de la llengua catalana (1975).

Segueix llegint aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies