“M’interessa el marge, la cara B de la literatura”, article publicat a El Punt Avui

Article de l’Eva Vàzquez publicat El Punt Avui el 6 d’abril del 2021. Fes clic per veure l’article original

Elisabet-Riera-editora-escriptoraFa deu anys, ho va deixar tot i va tornar a Can Vileta, la casa familiar de Terrades, a l’Empordà, on ha donat forma a un dels projectes editorials més singulars del panorama peninsular. Wunderkammer, el gabinet de meravelles d’Elisabet Riera (Barcelona, 1973), és una raresa que commou: hi tenen cabuda els oblidats, els maleïts, els il·luminats, els dandis, els camps magnètics i les taules parlants. Ara que l’editorial compleix cinc anys, en fa balanç.

Com va ser que decidís establir-se a Terrades?

Per mi el lloc que significava més la idea de casa és aquesta, perquè ja hi vivien els meus besavis. Hi tinc una relació emocional molt marcada, també segurament perquè és la casa paterna, i amb el pare hi tenia una relació molt estreta. I després va ser també la necessitat, perquè al final era l’únic lloc que tenia on anar. A la novel·la Llum, vaig escriure aquesta relació amb la casa, com la visc ara com a adulta, una casa que té tant passat i tants records, i amb la qual has de dialogar molt per fer-te-la teva escoltant les veus que hi ha impregnades.

Em pensava que l’establiment a Terrades va ser simultani a la creació de l’editorial.

No tant. Quan em vaig instal·lar aquí, encara treballava a Barcelona com a editora de revistes per al grup RBA, i anava i venia. Alguna temporada vaig llogar un apartament petit a Barcelona. Vaig fer moltes combinacions fins que vaig dir prou: aquesta és casa meva, aquest és el meu lloc i, a més, vull tenir un projecte propi. Va anar una mica en paral·lel, però no va coincidir exactament en el temps.

De fet, des de Terrades pot treballar connectada arreu del món.

Em puc permetre tancar acords internacionals a casa els avis, a l’habitació on abans hi guardàvem les patates i posàvem a assecar les tomates de penjar, mentre les gosses criden perquè passa un tractor per fora. A part de la qüestió sentimental, crec que això realment és el futur. S’han acabat els grans viatges transoceànics. La clau és combinar l’escala local i la global sense cometre la bestiesa de consumir un munt de combustible per anar a l’altra banda del planeta per fer una reunió que podies haver resolt amb un Zoom.

A la seva biblioteca, hi veig molts dels autors que publica a Wunderkammer.

Hi ha una simbiosi total, amb la meva editorial, perquè està influint també en la meva escriptura i ha afinat el meu gust com a lectora. M’ha ajudat a trobar una tradició literària amb la qual em sento plenament identificada. Per fi crec que he descobert quina veta m’interessa, quins escriptors m’aporten coses.

Semblaria que ha de ser al revés: que el seu gust defineixi la línia editorial.

Va començar així, però ara està sent al revés. O potser és que ja no es pot separar una cosa de l’altra.

Ha aconseguit que l’empresa sigui rendible?

Ara mateix n’estic malvivint, perquè m’entenguis. M’assigno un sou mínim cada mes, un sou de mileurista, i la resta és per fer funcionar l’engranatge, tenint en compte que ho faig quasi tot sola: parlo amb el dissenyador i la maquetista, reviso les galerades, contracto els drets d’autor, porto els llibres a correus… Tots els papers de l’auca. A vegades em pregunto si és vocació o autoexplotació. No busco pas un gran negoci. En faig prou de viure d’això de manera sostenible, perquè té a veure amb una opció de vida, en un poble petit, amb despeses menors i productors locals. No necessito fer-me rica, però sí que necessito viure.

Ha arribat el moment de saber si queden forces per continuar, si val la pena?

Exacte, ara tinc més clars els números. Abans d’arrencar, quan ja sabia fins i tot els primers títols que publicaria, vaig fer un màster d’edició, per familiaritzar-me amb un món complex. El projecte que vaig presentar era el projecte real de la meva editorial. Era preciós sobre el paper, i per mi ho continua sent, però els números em van fallar per una qüestió clau: els llibres que es venen realment.

Se’n venen pocs?

Vaig calcular unes vendes de 800 exemplars de cada títol, que tampoc és aspirar a tant, i menys tenint en compte que publico en castellà. I la veritat és que de molts llibres no hi arribes ni en broma. Aquest és el drama.

Pots seguir llegint l’article aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies