“La poesia pop turbo adolescent”, La Llança

Article de l’Adrià Salcedo Toca publicat a La Llança el 18 de novembre d’octubre del 2019. Fes clic per veure l’article original

poesiaD’ençà poc temps que hem pogut gaudir del naixement d’una revista formatada anti-poèticament amb la ferma intenció de què un grup de poetes no gaire avinguts en termes laborals i editorials aconsegueixin reunir i publicar d’alguna manera unes quantes obres. És l’enèsima prova que ve a demostrar que la democratització de la cultura ara per ara és un engany.

La Poetry Spam, de nom burlesc i ànims de provocació, conté en el seu primer volum restes poètiques de coses que són completament oblidades pel mainstream: autors, temes, formes,… Però no confongueu el seu caràcter; no és la revista de la subalternitat. No la tenim entre nosaltres per a convertir-la en un libel alternatiu de poesia. De fet, no us vull aixafar la guitarra però aquesta revista ja té data de caducitat i per tant no podrà complir la tasca de ser el llogaret eco-friendly dels altres mentre els d’ara continuen sent els amos de la literatura.

Suposadament, la democratització de la cultura, filla de les xarxes, havia d’obrir el meló de la literatura a tothom. Havia de fer possible els somnis i els anhels socials involucrant les classes populars a l’art. Però nens, no cal que digui que això no ha sigut així. L’explicació ve a càrrec de Martín Rodríguez-Gaona: el que semblava una descentralització total de la cultura en realitat ha sigut una recentralització de la mateixa. Es més, com diu l’autor de La lira de las masaspotser que Internet mai ha deixat de ser l’eina d’allò hegemònic. Ho sabeu, oi? Que la deriva cultural ha permès d’ampliar els departaments de publicitat i màrqueting de les editorials? Que ara ja no és necessari d’escriure literatura i després fer-li la campanya comercial, perquè una cosa i l’altra, a la fi, són la mateixa.

L’Internet com a plataforma ha catapultat d’una puntada tots aquells autors publicitaris que han sabut vendre les seves històries més íntimes (fictícies o no) mitjançant escrits propers al format literari. L’extrema simplificació del llenguatge i de les emocions són resultat d’una literatura que vol clients i no lectors. Així doncs, tenim que el consum de cultura s’ha convertit en això: consum. La generalització de la lectura, en aquest cas de poesia, s’ha produït a costa d’una exageradíssima rebaixa de la seva qualitat. El producte es torna homogeni, de la mateixa manera que ho fa el productor i el consumidor. Efectivament, ara tothom llegeix poesia, però no perquè haguem aconseguit elevar l’activitat cultural i literària de la gent, sinó per haver aprofitat els seus problemes (i els nostres) per a guanyar diners.

Els fills de la classe mitjana –i els seus interessos- tenen la paella pel mànec. Era d’esperar que la cultura, abans d’abaixar completament a les capes socials més humils, passés per una estació entre dos pols. De fet, aquesta posició intermèdia és mentida. La classe mitjana és la millor corretja de transmissió dels interessos corporatius, sempre amb la por al cos de no tornar mai a una època del benestar que no va existir. Sorprèn, però, veure aquest fenomen a un Estat on fa 80 anys les classes populars van aconseguir apropiar-se de la cultura i dotar-la de continguts novíssims. És clar que varen ser necessaris 40 anys de violència explícita per a acabar amb tot allò que la història té reservada als desposseïts (informació no trobada al llibre d’Ursula K. Le Guin). Abans es deia que la revolució no seria televisada, com volent dir que al final tampoc no seria escrita. 

Si vols llegir l’article sencer clica aquí

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis la millor experiència com a usuari. Si continues navegant donaràs el teu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, clica l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies