Jordi Puntí
Quan va morir Bernard Pivot, el mític presentador del programa literari Apostrophes a la televisió francesa, els múltiples elogis que li van dedicar els autors destacaven la seva generositat a l’hora d’instigar la conversa, la capacitat per escoltar i dubtar amb subtilesa, la curiositat insaciable, l’humor sempre respectuós i, sobretot, la passió per les paraules ben dites i ben escrites. Com que crec que els elogis fan més il·lusió quan es reben en vida, m’agrada pensar que aquestes qualitats també es poden aplicar a la trajectòria de David Guzmán, i que per molts anys més sigui. De fet, ara són més avinents que mai perquè, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana l’ha guardonat amb el Premi Difusió per contribuir a la «divulgació, foment, promoció i projecció de l’edició i la literatura en català».
Conec i sovintejo en David des de fa més de 15 anys, primer com a col·laborador del programa Qwerty, que ell dirigia i presentava a BTV des del 2009, un cop va agafar el relleu de Joan Barril, i des de fa vuit temporades a Ciutat Maragda, el programa literari de Catalunya Ràdio. (Vuit temporades: ho torno a escriure perquè deu ser un rècord per a un espai literari en un mitjà públic.) He vist de prop, doncs, amb quina il·lusió i persistència ha anat bastint una trajectòria sòlida, coherent i marcada per l’exigència intel·lectual, alhora que aconseguia fer-se un espai propi on la literatura no només s’explica, sinó que es pensa, es qüestiona i se celebra. Aquest mateix esperit era present a L’irradiador, l’altre programa que Guzmán conduïa a iCat, també des del 2017, gairebé com si fos el germà tronera o el míster Hyde del Maragda, i que absurdament, incomprensiblement, ja no es podrà escoltar la temporada que ve.
L’irradiador de Salvat-Papasseit, doncs, i la ciutat maragda d’El màgic d’Oz, la novel·la de Lyman Frank Baum, són dos referents que ens ajuden a entendre les motivacions de David Guzmán. El 2017, quan presentava el projecte a la premsa, explicava que el més interessant d’El màgic d’Oz era la doble condició del personatge: «Un home normal fent creure que el fantàstic és possible. M’interessa la idea de l’art com a artifici i, per tant, la literatura com a joc de miralls entre la realitat i el somni». El biaix experimental i avantguardista de L’irradiador del port i les gavines li anava bé per definir l’enfocament del programa, «la literatura més nòmada i alternativa», alhora que s’obria a l’eclecticisme cultural, fixant-se en disciplines com ara el còmic, el teatre o la música.
Al llarg d’aquestes vuit temporades —i amb la sotragada de la pandèmia pel mig—, David Guzmán ha demostrat que la lectura i l’entusiasme per la literatura poden ser radiofònics, cultes i alhora transversalment atractius per a molts oients. És per això, també, que rep ara la distinció del Premi Difusió. Un repàs extensiu (que no faré) als convidats i sobretot a les converses que han generat aquests anys de programa —i la repercussió posterior a les xarxes socials— ens donarien una imatge força exacte del que s’ha estat coent a la literatura catalana. I, a més, amb una premissa, com a mínim pel que fa al Ciutat Maragda: no ser unes víctimes de l’actualitat i les novetats, sinó entendre la literatura amb perspectiva de fons, sovint com una motivació per discutir i eixamplar la mirada, sense complexos i sense fer concessions. A més dels oients, en poden donar fe, suposo, els autors, editors, llibreters, crítics, bibliotecaris, acadèmics i lectors en general que han passat pel programa. Una part d’aquest sintonia prové també del fet que al llarg d’aquests anys en David ha sabut envoltar-se de col·laboradors assidus, i donar-los confiança. ¿Els cito tots o serà massa llarg? Ho provo. Maria Bohigas, Joan-Lluís Lluís, Adolf Beltran, Xènia Dyakonova, Anna Ballbona, Borja Bagunyà, Paula Carreras i jo mateix; i, a L’irradiador, Míriam Cano, Oye Sherman i Àlex Gutierrez.
