"L’augment de lectors en català i la política educativa i cultural que es promou", reflexions de Josep Cots, director d'Edicions de 1984
Si el 1930 Antoni López Llausàs afirmava que ‘cada cent catalans compren cinquanta llibres castellans, i no arriben a comprar catorze llibres catalans’, conclourem fàcilment que fins avui, si parlem en termes relatius, el percentatge de lectors en català es manté pràcticament igual –un 26,4% dels catalans que llegeixen algun llibre a l’any ho fan habitualment en català segons dades del 2015–, però, sobretot, ens confirma el que sabíem però que molts s’entesten a ignorar: que la castellanització de Catalunya prové històricament de les lleis que impedien l’ensenyament en català i del català a les escoles i, com a conseqüència, que el gruix de l’edició, tant la literària com la destinada a l’ensenyament universitari, la qualificació professional i l’accés al pensament universal en totes les disciplines es feia en castellà.
Els fets són tossuts i no cal daurar més la píndola: és en l’ensenyament on es construeixen els lectors i és en l’oferta editorial necessària i adequada on es remata i es consolida la feina feta a l’escola i a l’institut.
És a l’escola i a l’institut on cal evitar el divorci que hi ha entre l’aprenentatge literari i l’aprenentatge de la llengua. La literatura és l’ànima de la llengua. L’aprenentatge de la llengua pren cos intel·lectual i formatiu quan es fon i es modela amb la llengua literària.
Cal ampliar l’aprenentatge literari cap a la literatura universal ben traduïda en la nostra llengua i no circumscriure-la exclusivament en obretes que, per més nostrades que siguin, són perfectament prescindibles.
I cal que a les escoles s’acostumi els alumnes a llegir de manera sistemàtica (n’hi ha exemples, en aquest sentit).
L’altre aspecte de la qüestió és que quan parlem de guanyar lectors en català cal, per aconseguir-ho, salvar un escull imprescindible: la manca d’oferta de l’edició en català respecte de la que s’ofereix en castellà. I no pas pel fet que l’edició en castellà editi molts més títols, és que s’editen tots els indispensables per a una cultura, tots els que obren les finestres al món que ens envolta, tant en el camp de la literatura com en el de l’assaig en tots els ordres, i que ens proporcionen l’accés a la cultura universal. Tots els que per la influència de la informació i la formació globals els lectors demanen i necessiten.
És aquí on plora la criatura. Si entrem a les llibreries veurem que al taulell de novetats, tant de literatura traduïda, en tots els gèneres, com de l’assaig traduït, en totes les matèries, la presència del català és absolutament marginal i irrisòria (m’imagino que això sol ha de ser un problema per a les biblioteques a l’hora de fer les compres i oferir el que demanen i convé als seus lectors, per exemple).
Aquesta realitat significa que la majoria de lectors catalanoparlants s’inclinen a comprar en castellà allò que no troben en català i fa que l’hàbit de lectura en castellà es consolidi en la inèrcia que ja porta acumulada d’anys. Com s’explica que el 70% de la compra feta a Catalunya sigui en llengua castellana? Què fa que hi hagi aquesta enorme desproporció?
Parlo per experiència. Un editor català no es juga una milionada o un bon grapat de milers d’euros a traduir una obra, encara que sigui novetat, quan sap que es troba davant la indefensió d’un mercat captiu del castellà amb un diferencial potencial de lectors esfereïdor i d’una bona part de lectors catalans que llegeixen en castellà girats d’esquena, i quasi mai, quan l’obra ja ha estat editada en castellà, per valuosa i imprescindible que sigui per a la pròpia cultura. I totes aquestes obres són les que omplen els taulells, són les que seleccionen els llibreters perquè els proporcionen els ingressos, són les que alimenten els catàlegs de totes les editorials castellanes de fora i les d’aquí i consoliden la seva capacitat industrial. Només cal repassar les novetats d’editorials com ara Anagrama, Lumen, Tusquets, Alba, Acantilado, etc. En català no tenim cap editorial com Gedisa, Tecnos, Taurus, Crítica, Debate, etc., ni de més petites; les col·leccions d’assaig traduït són inexistents o ben minses, a les editorials catalanes…
Evidentment, els principals mitjans de comunicació de casa nostra estan girats cap a la modernitat, cap al present, cap a la novetat. Per tant, cap al castellà prioritàriament. Sense entrar en altres consideracions, que també hi són. I ja no parlem dels mitjans de fora i consumits aquí.
Avui dia només tenim una línia d’ajuda a la traducció literària d’altres llengües al català per part de la Institució de les Lletres Catalanes, amb una única convocatòria anual, que en la seva escarida dotació no té gens en compte la ferotge competència amb el castellà i la necessitat de respondre de manera immediata quan es produeix la demanda lectora i no al cap d’un any. És una relíquia històrica que perviu al llarg dels anys. De fet, ja ni ens recordem de quan es va crear.
La traducció d’altres llengües al català és doncs, per a mi, el moll de l’os, la segona pota, per a assolir el canvi en els hàbits lectors i transformar favorablement, a mitjà i llarg termini, el mercat del llibre en català.
Crec modestament que seria un error pensar que podem fer front i assolir algun objectiu deixant de banda l’ajut a les traduccions literàries i d’assaig al català, o bé que això es pot solucionar amb ajuts promocionals de tipus genèric, com ara ‘compreu llibres en català’, o bé particular, com ‘compreu-me el que acabo de publicar’. Fins i tot incentivant les llibreries per la venda en català. El pes de l’edició en castellà és tan enorme, els mitjans de comunicació estan tan abocats a la indústria castellana, que ofereix dia per dia les novetats internacionals en tots els ordres, que ningú no s’arrisca solet a canviar una tendència si no canvia de soca-rel l’oferta global en català.
És evident que fem algunes traduccions i que surten coordinades amb el castellà, sobretot, i quasi exclusivament, de novel·la, que tenen més públic, que busquen l’èxit i que poden confondre algú fent-li pensar que per això anem la mar de bé, però aquí s’acaba l’excepció, mentre el tant per cent de compradors en castellà i català es manté, com l’oferta, inalterable.
Pensar que un canvi en l’oferta es pot fer sense la implicació profunda, sostinguda i durant molts anys de l’administració catalana és com a mínim irresponsable. Tota la resta són articles de propaganda destinats a quedar bé o a justificar la incapacitat de tirar endavant les decisions que calguin. L’administració catalana, tant a Ensenyament com a Cultura, no pot amagar més el cap sota l’ala. Això val per a tots els governs que hem tingut, ja que el problema és endèmic. Depèn de nosaltres. L’augment de lectors depèn de la política educativa i cultural que promoguem. I, per favor: prou plans de lectura. Deixeu-nos tranquils! Estalviem propaganda i gastem el poc que tenim adequadament.
Article original publicat a Vilaweb, el 27 de juny de 2016. Accedeix a l'article original clicant aquí.
Estudi de l'AELLC: "Estratègies per a l'edició de llibres en llengua catalana"
Estudi encarregat per l’Associació, realitzat per Xavier Cubeles i Eurecat! el darrer trimestre de 2015. Es va presentar el febrer de 2016. Els àmbits temàtics de treball han estat:
- Posta en valor del llibre en la societat
- Modernització de les empreses
- Revolució digital i mercat editorial
Decarrega't l'estudi en format pdf clicant aquí
Joan Sala, director de Comanegra i vicepresident de l'AELLC, entrevistat a "La Odisea del Cuentista"
Soy hijo de Castellfollit de la Roca (La Garrotxa) y biólogo de formación, pero nunca me he dedicado a la biología, de hecho toda mi vida ha girado alrededor de la dirección de empresas. Mi ilusión es, precisamente, dirigir el proyecto Comanegra, algo que me llena totalmente.
COMANEGRA
Comanegra publica su primer libro en el año 2007. Durante aproximadamente 6 años fue un proyecto amateur y es en el año 2012 que pasa a ser un proyecto profesional con la intención de ocupar un espacio singular en la edición en catalán y castellano.
ENTREVISTA
¿Cuáles son tus primeros recuerdos con los libros?
En mi casa siempre hemos convivido con los libros. Mi padre era un lector compulsivo, y también mi madre y mi abuela leían. Crecí rodeado de libros, ocupaban buena parte de nuestra casa.
¿Quién te inició en el mundo de la lectura?
En una etapa inicial, evidentemente mi familia. Mi padre me compraba cada semana libros y comics, y mi abuela me contaba los libros que ella había leído, generalmente historias de aventuras que me hacían imaginar a mi mismo viviéndolas. Posteriormente, como estudiante, recuerdo especialmente al Padre Mateu Trenchs: él nos inició a muchos a una lectura más consciente en el colegio de los Escolapios de Olot.
¿Qué opinas sobre eso de que hoy en día la gente no lee?
No es cierto, la gente hoy día lee mucho, otra cosa es si le aprovecha lo que lee. Leemos cantidades ingentes de información día a día. La lectura puede ser solamente una distracción, pero para que te aproveche es fundamental ver qué y cómo lo lees. Creo que aquí esta el problema.
Estamos en la era de la inmediatez, acostumbrados a tenerlo todo ya y a ser bombardeados de forma continua por “emociones” que no requieren esfuerzo ni respuesta. ¿Cómo motivarías a los nuevos lectores para que se enganchen a las historias escritas?
Leyendo. Creo que leer es la mejor manera de coger gusto por la lectura. Es fundamental leer textos adecuados: cada persona tiene ritmos, conocimientos e intereses distintos y debe encontrar qué le gusta por él mismo. A partir de ahí, leer se convierte en una necesidad.
¿Cuáles fueron tus inicios en el sector?
En el sector editorial entré como socio fundador de Comanegra.
¿Qué consejo le darías a quién quiera dedicarse a trabajar en el mundo editorial?
Que piense qué le motiva. Para trabajar en este sector es imprescindible que la gratificación venga del interés por los libros y no por la remuneración, que es baja en general.
¿Son precisos los estudios específicos y los títulos para ello?
Son precisos los conocimientos, requiere de aprendizajes. Ahora bien: no creo en títulos, creo en las ganas de aprender y de trabajar con ilusión.
¿Cómo es la relación entre tu faceta de lector y la faceta de editor?
Evidentemente un editor debe sentir amor por los libros y ser un buen lector, de otra manera no tiene sentido. De mi pasión por los libros y la cultura en general viene mi faceta de editor.
¿De dónde surgió la idea de Comanegra?
Surgió de las conversaciones de un grupo de amigos, algunos vinculados al mundo editorial (otros no, como era mi caso). Decidimos crear una editorial para publicar libros que nos gustaría leer y no existían, así empezó todo.
¿Cómo fueron los inicios de Comanegra? ¿Cómo os acogieron?
Nos acogieron muy bien, sin duda el hecho de que tres de los socios fueran personas conocidas en el sector, especialmente en el mundo de las librerías, hizo que nos prestaran mucha atención.
¿Qué criterio seguís a la hora de escoger un manuscrito?
¡Que nos guste! Esto es esencial, luego viene lo demás: su comercialidad, su oportunidad, nuestra capacidad de financiarlo, etc.
¿Puedes describirnos vuestra línea editorial?
Nos gusta decir que nuestra línea editorial es muy ecléctica, lo que la define es que queremos hacer libros “bien hechos”, libros que sean interesantes y que durante todo el proceso de edición sean mimados por cada uno de los miembros de Comanegra.
La colección de las emociones me enganchó desde el primer número. ¿Cómo decidisteis apostar por estos formatos? ¿Cómo decidís cuál será el próximo título de la colección y cómo los descubrís? ¿Qué resaltarías de la colección?
Creemos que la colección esta muy bien planteada. Cuentos largos o si se quiere novelas cortas, que tratan de las emociones, cada libro nos habla de una emoción distinta. Leyéndolos, cualquier persona se reconoce en los protagonistas o bien reconoce a alguien de su entorno, sin decir a nadie lo que tiene que hacer, en ellos todos encontramos pistas sobre cómo mejorar como personas. Algunos títulos los encargamos específicamente a alguien que creemos puede tratar bien un tema, otros nos llegan como propuestas.
¿Qué ha de tener un manuscrito para que te llame la atención como editor? Y como lector, ¿qué buscas en una historia?
Ha de tener interés, tiene que estar bien escrito, luego ya depende de si es un libro de arte, uno de emociones, uno de cocina o un ilustrado infantil-juvenil. A cada texto se le piden cosas distintas, pero siempre un nivel alto de calidad en su ámbito.
¿Qué consejo le darías a un autor novel que busca editorial para su manuscrito?
Que lea mucho, me sorprende que aparentemente en este país hay mucha más gente que escribe que gente que lee. Recomiendo mucho, que antes de enviar un manuscrito a una editorial se pase por la página web de la misma y se analice si su manuscrito está en consonancia con la línea de esta editorial, nos ahorraremos tiempo todos y no tendrán la habitual sensación de que no te hacen caso. A Comanegra llegan una cantidad importante de propuestas diariamente, y muchas de ellas no llegarían si el autor hubiera visitado nuestra página web y hubiera mirado qué publicamos.
¿Qué ocurre en el interior de Comanegra, desde que llega un original hasta que lo encontramos en los estantes?
Comanegra es una editorial muy participativa, todos opinamos sobre todo, por tanto un original es aprobado por todos y en función de las necesidades se traduce, se corrige (tres veces), se maqueta, se crean los diseños de portada, se plantea su lanzamiento y comunicación, y se lanza al mercado con la esperanza de que funcione. El 80 % de todo ello se realiza dentro de la editorial, solo externalizamos algunas traducciones y siempre una de las correcciones.
¿Cómo enfrentáis el tema de la promoción? ¿Son útiles las redes sociales? ¿Y el boca-oreja? ¿Qué papel tienen los canales clásicos y las librerías? ¿Hasta dónde llega la influencia del editor? ¿Y la del autor?
Evidentemente utilizamos todo lo que tenemos a nuestro alcance. Con según qué libro nos decantamos más por redes sociales; con otros por la prensa tradicional. En el mundo del libro, el boca-oreja es fundamental siempre ha funcionado y seguirá funcionando. El papel de las librerías es definitivo: si tu libro tiene visibilidad será descubierto por el público; si no, vivirá en el ostracismo. Creo que cada editorial tiene que crear su propia marca, su imagen, y esta será apreciada por unos libreros más que por otros y así debe ser; creo que los libreros deben tener una actitud activa sobre los libros que venden. Por lo que se refiere a los autores, es evidente que uno conocido o uno más activo que otro en la promoción ayudan a vender, mientras un autor pasivo no ayuda nada (si ha hecho un buen libro, venderá, pero habrá que compensar desde la editorial el trabajo que no haga él).
¿Puedes recomendarnos alguna de vuestras novedades?
Destacaría L'enigma Arquimbau de Julià Guillamón, En mi barrio no había chivatos de Arturo San Agustín y el magnífico álbum ilustrado El niño tras la ventana.
¿Papel o ebook? ¿Cuál es tu opinión como editor y como lector?
A mi me interesa el libro en papel, las ediciones cuidadas de Comanegra pierden todo su sentido en ebook, nosotros hacemos libros-objeto i esto no puede transmitirlo el digital, sin embargo creo que hay un espacio para los libros digitales, especialmente en el campo de la narrativa. Hay que solucionar el tema de la piratería, en caso contrario será imposible pagar el coste de editar libros.
¿Las librerías: cadenas o de barrio? ¿Dónde se vende mejor? ¿Dónde prefieres escoger tu próxima aventura?
Creo que deben existir todas, de hecho soy usuario de todo tipo de librerías, cada tipología cubre necesidades distintas. Creo, como he dicho antes, que las grandes deben tener de todo y las pequeñas deben actuar como prescriptores de determinados libros en los que creen y no intentar tenerlo todo; actuando así siempre perderán la partida. Por otra parte, estoy muy interesado en la generación de libreros que actúan como “operadores culturales”, yendo mucho más allá de vender libros solamente, me refiero a los que realizan presentaciones diferentes, exposiciones de arte, tertulias culturales, etc…
¿Qué estás leyendo actualmente?
Por salud mental, con frecuencia leo novela negra, me sirve como evasión total, me limpia el cerebro, en estos momentos estoy leyendo Perdida de Gillian Flynn, autora que recomiendo.
¿Qué título recuerdas con especial cariño?
El viejo y el mar de Ernest Hemingway, una soberbia metáfora de la vida.
¿Nos recomiendas algún libro?
En el momento en que contesto esta entrevista, acaba de morir Umberto Eco, recomendaría su gran novela El nombre de la rosa. Creó escuela.
Fonts:
- Entrevista d'Isabel Del Río publicada al web La Odisea del Cuentista ) el 18 d'abril de 2016.
- Enllaç a l'entrevista original http://laodiseadelcuentista.blogspot.com.es/search?q=joan+sala
"Escriure menys, escriure millor. Editar menys, editar millor", per Xavier Aliaga, periodista i escriptor
Els índexs de lectura (de llibres) han esdevingut una obsessió per al món de la cultura. Especialment per al sector editorial i per a uns escriptors que han vist molt minvades les seues vendes i, per tant, la possibilitat de dedicar-se professionalment a l’escriptura i fer per aquesta via una literatura de volada i nivell. Un cercle viciós. Que hauria de trencar-se publicant menys i millor.
Fa uns dies, Aniol Rafel, editor de l’excel·lent segell Periscopi, llançava un lúcid article d’opinió que abordava la qüestió de com augmentar els lectors en català. Rafel deia si no seria el moment de preguntar-se si no hi ha massa llibres que es llancen al mercat, reproduint l’actitud del pescador frenètic que llança desenes d’hams al riu esperant que algun tinga èxit. Una allau contraproduent, que produeix literatura i pensament de mala factura que devalua el nivell general i bloqueja el gust per la lectura, sobretot pel que fa als nivells inferiors de la cadena, els més joves.
Davant d’això, l’editor proposava ser més selectius en les publicacions, tractar d’oferir els millors productes possibles, oferir als nostres lectors (i al món) obres amb vocació de perdurabilitat. Algú pensarà que es tracta d’una visió elitista, però com hem explicat en alguna ocasió, fins i tot els llibres concebuts per a públics extensos han de tenir un plus de qualitat escriptora, d’edició i d’il·lustració. Un plus de bon gust, de distinció. I connexió amb el món que ens envolta. L’autodevaluació per a buscar un nombre més gran de lectors, siguen joves o adults, és una pèssima inversió.
La reflexió del promotor de Periscopi era feta en clau de llengua catalana, però l’abast podria ser més gran. El diari El País publicava fa uns dies una informació reveladora: la publicació de novetats creix més que els índexs de lectura, la qual cosa condueix, en termes econòmics, a una reflexió evident: l’oferta supera la demanda. En català i, pel que sembla, també en castellà. Hi ha una inflació de títols i publicacions que no condueix enlloc i que acaba afavorint la llengua majoritària. Més enllà dels problemes de promoció lectora, d’invisibilització, de competència d’uns altres llenguatges, de canvi d’hàbits i d’un llarg etcètera, hi ha una qüestió pel que fa a la literatura (o la producció de llibres en català) que no es pot eludir més temps: s’ha de publicar menys i millor. Ajustar l’oferta a la demanda. O, millor encara, canviar la demanda modificant els criteris de l’oferta.
Hi ha una part de la responsabilitat que correspon al gremi d’escriptors i escriptores: s’ha d’escriure menys i millor, fer millors llibres, apostar per la qualitat i no per la quantitat. Malauradament, la via de professionalització que existia fa un temps, la d’escriure molts llibres, de molts gèneres, tractant de completar uns ingressos dignes, està barrada. S’ha acabat. L’única cosa que s’aconsegueix és inundar el mercat i fer que el pastís –que no és gran precisament, i menys encara en el País Valencià– es reduïsca dràsticament. Per a les editorials grans i tradicionals a l’engròs. Per a les petites i més exigents i especialitzades.
La gran qüestió és saber qui (i com) posa el collar al tigre de Bengala. Perquè mai no pots preveure quines vendes tindrà un llibre. I convèncer les editorials que el secret és la qualitat, en un moment de gustos banals i hàbits dispersos, és molt complicat. Educar el paladar dels lectors i l’autoexigència dels autors (que tenen més fàcil que mai publicar, gràcies a l’autoedició en les diferents variants), més encara. Les derivades educatives, econòmiques, socials, lingüístiques i culturals del tema són gairebé infinites. Però el que fem bé o malament ara marcarà el futur de la literatura.
Xavier Aliaga, periodista i escriptor.
_____
Cliqueu aquí per accedir a l'article original, publicat a Vilaweb el 17 de juny de 2016
Subvencions a la producció editorial en català i occità (antic suport genèric)
El DOGC núm. 7147 de data d’avui publica la Resolució CLT/1519/2016, de 15 de juny, de convocatòria de l’Institut Català de les Empreses Culturals per a la concessió de subvencions, en règim de concurrència no competitiva, a la producció editorial en català i en occità.
Els terminis per presentar sol·licituds són els següents:
- Per a llibres publicats de l’1 de desembre de 2015 al 30 de juny de 2016, el termini de presentació de sol·licituds és del 5 al 28 de juliol de 2016, ambdós inclosos
- Per a llibres publicats de l’1 de juliol al 31 d’octubre de 2016, el termini de presentació de sol·licituds és del 4 d’octubre al 2 de novembre de 2016, ambdós inclosos
El període de publicació dels llibres és de l’1 de desembre de 2015 al 31 d’octubre de 2016.
Informació d'interès:
"Ens hi va la vida", per Joan Carles Girbés, editor de Sembra llibres
Podríem començar brindant amb el got mig ple que tenim més autors, més editors, més títols i més lectors en català que mai abans en la història. I no mentiríem. Però caldria puntualitzar (ací el matís ho és tot) que no ens hi conformem. Perquè en volem més. Perquè en necessitem més. Perquè mereixem més. Em permetré d’incidir només en tres punts d’aquest ‘més’ que convindria revisar i, si pot ser, solucionar: els ‘desajustos’ (passeu-me el mot) territorials, l’oferta disponible i els premis literaris.
Si posem la lupa d’augment sobre les xifres macro, hi detectarem sense massa dificultat una primera anomalia evident: els índexs de lectura no són uniformes arreu dels territoris de parla catalana. La divisió administrativa ha distanciat encara més els hàbits lectors de Catalunya i les Illes i, sobretot, al País Valencià, on l’únic segment fidel sembla ser encara el que depèn de les prescripcions en l’àmbit educatiu. Lustres de governs amb poder absolut al País Valencià deixen un paisatge cultural desolador. Però ara que comença a escampar la polseguera després de la voladura controlada, s’endevinen ja les siluetes dels fonaments sobre els quals podem construir no només edificis nous, sinó també ponts d’unió entre territoris que ens enfortiran a banda i banda. Aprofitem-los i fem la reconstrucció sòlida i imparable!
El cas és que cap llengua que es vulga forta i (ai!) competitiva no passaria per alt la meitat, un terç, ni tan sols una quarta part dels seus potencials parlants i, per tant, lectors i, per tant (ai, de nou!), ‘consumidors’. Així doncs, per què les llistes dels llibres més venuts a Catalunya i les del País Valencià (cas que en tinguérem, que no en tenim) presenten tan poques coincidències? Per què ni tan sols els autors amb més vendes acostumen a ‘baixar’ de manera regular a fer presentacions i promocions? Per què els autors valencians, en general, tenen tan poc ressò mediàtic quan ‘pugen’? Moure autors per un territori allargassat i mar endins no és barat, i només pot compensar si hi ha bona recepció: lectors que omplin la llibreria i premsa que n’amplifique el ressò. I heus ací un punt clau d’aquesta mirada valenciana: sense mitjans de comunicació amb prou sensibilitat per a promoure (i cohesionar) la cultura pròpia no anem enlloc. Totes les parts, autors, editors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mitjans i un llarg etcètera de còmplices necessaris hem de fer possible que una mateixa llengua no es disperse en tres mercats inconnexos. Perquè mentre omplim Guadalajara (2004), Frankfurt (2007), Varsòvia (2016) o Bolonya (2017) de llibres en català, a cada nova edició de la Fira del Llibre, en ple centre de València, constatem abatuts la seua presència testimonial i irrisòria.
Els polítics fan política; els professionals del llibre ens hem de moure en paràmetres distints. Al costat, en paral·lel o al marge, si cal, del guió que redacten als seus despatxos. I hem de dedicar una part significativa del nostre temps a l’autocrítica constructiva, que serà l’única manera de no reiterar errades i millorar de cara al futur. Publiquem massa, els editors? O publiquem massa títols semblants, intercanviables, insubstancials? I mentre fem això (si és que ho fem), no deixem orfes de lectures una part dels potencials lectors que no combreguen amb els interessos de la majoria? Hi posem tota la passió possible en cada nou títol que proposem als lectors? És l’auge de l’edició independent la solució? Pot recaure el pes del risc i la innovació només sobre les estructures empresarials més febles? I si en compte de tractar de pescar tots en el mateix riu esquifit provem d’explorar afluents alternatius que renoven les aigües i augmenten el nivell hídric? Deixem per un moment d’empantanar-nos amb interrogants i metàfores per fer la primera (i última) citació, una afirmació d’Aniol Rafel, editor de Periscopi i company al col·lectiuLlegir en Català en aquesta mateixa sèrie d’articles que ens proposa Vilaweb: ‘No es tracta només de repartir millor el pastís, sinó de fer el pastís més gran (i amb més bons ingredients, posats a fer).’ Més ben dit, impossible.
I, finalment, ens convindria una reflexió sobre la necessitat (o no) de mantenir l’actual sistema de premis literaris subvencionats amb diners públics. L’època en què els guardons atorgaven una certa fama i uns pocs diners a l’autor ja han passat. La sobreabundància de premis els fa menys efectius en conjunt. El millor reconeixement per a un bon autor és cercar els lectors que la seua obra mereix, no la glòria efímera i els guanys a curt termini. I el sistema actual de premis literaris, majoritàriament monopolitzats per uns pocs grups editorials, necessita una revisió profunda que ningú no sembla disposat a fer. Si més no, una moratòria transitòria (quants premis nous s’han anunciat ja des que ha canviat el signe polític al País Valencià?) per reorientar-los, singularitzar-los perquè esdevingue un instrument efectiu per a despertar lectors i garantir el futur. Perquè puguen assolir els que se suposa que són els seus objectius.
Per aconseguir resultats diferents, hem de pensar i actuar de manera distinta. Mentre les institucions analitzen i estudien i planifiquen i revisen i comissionen i pressuposten i pacten i es reuneixen i presenten i avaluen i anuncien i prometen i passa el temps, som nosaltres, els professionals del sector, la societat civil, els creadors, la gent de la cultura i la informació qui hem de continuar pencant no com sempre sinó millor que mai. Perquè a tots nosaltres ens hi va la vida. La resta canvia cada quatre anys (si menys no).
Joan Carles Girbés, editor de Sembra Llibres
_______
Clica aquí per accedir a l'article original, publicat a Vilaweb el 13 de juny de 2016
"Com pot créixer el nombre de lectors en català? Faves (mal) comptades", article de l'editor Aniol Rafel
Cada vegada que es fa públic un estudi sobre hàbits de consum cultural els pessimistes es posen les mans al cap per la constatació que a Catalunya només un lector de cada quatre llegeix en català. Els optimistes, en canvi, solen aferrar-se al fet que aquests darrers anys hi ha hagut un lleuger augment d’aquest percentatge, de manera que hem passat d’un 21,2% l’any 2011 a l’actual 26,4%. Per tal de contextualitzar aquestes dades, cal assenyalar que, segons que indiquen aquests mateixos estudis, aquells que s’identifiquen com a catalanoparlants llegeixen la meitat dels llibres en català (51%) i gairebé la resta (45%) en castellà, més un petit percentatge en altres llengües, mentre que aquells que s’identifiquen com a castellanoparlants llegeixen d’una manera molt més majoritària només en castellà (86%, per un 10,9% de llibres en català). Una altra dada que crida l’atenció, i amb això acabem el repàs de les xifres, és que els parlants d’altres llengües també tenen com a llengua de lectura el castellà (50,1%) d’una manera molt més habitual que no pas en català (13,3%).
És a dir, tenim que la meitat dels dits catalanoparlants, quan es tracta de llegir, ho fan en castellà, i en canvi molt pocs dels que s’identifiquen com a castellanoparlants llegeixen en català. Per què? Hi ha diverses respostes. La no-escolarització en català de les generacions més grans, la llengua d’accés a la literatura, l’estigma que ha arrossegat (i encara arrossega) el model de llengua utilitzat –en especial pel que fa a les traduccions, però no únicament–, l’oferta editorial disponible –abassegadorament favorable al castellà–, la visibilitat de les obres publicades en català respecte de les publicades en castellà –als mitjans de comunicació i a la societat en general– o fins i tot el rebuig que provoca, en una part de la societat, allò que es percep com a excessivament nostrat, i la llengua en aquest cas és material sensible.
Anem per parts, però. Avui dia tots els alumnes que surten de l’escola se suposa que tenen la capacitat de llegir en català i, alhora, cada vegada queden més poques persones que no van poder rebre l’educació en català. Tanmateix, faríem bé de preguntar-nos si realment tots els alumnes que surten de l’escola, malgrat la immersió lingüística, tenen realment adquirida prou competència lectora en català. En tot cas, és evident que l’escola és una de les principals vies d’accés a la lectura dels futurs adults (i per tant potencials lectors, mentre no es digui el contrari), de manera que és un dels punts on cal posar la lupa per veure si realment aconsegueix crear lectors o no, i sobretot per assegurar que no els destrueix. Un cop els joves surten de l’escola cal que tinguin accés a les obres que els facin connectar amb la literatura, i en aquest sentit cal que ens preguntem si l’oferta en català ha estat (és) sempre l’adequada.
Un altre tema recurrent que sol aparèixer com a resposta quan es fa l’exercici de preguntar a un catalanoparlant que llegeix en castellà quins motius té per a fer-ho és el de l’estigma que, encara avui, arrossega el model de llengua utilitzat, en especial (però no només) pel que fa a les obres traduïdes. La percepció generalitzada és que, a diferència del castellà, el català literari ha utilitzat un model de llengua que molts lectors consideren molt allunyat del propi. Aquesta percepció, que potser en algun moment es podia haver correspost amb la realitat, ja fa temps que no és sinó una rèmora que encara perdura malgrat les constants evidències en contra, i si en cal alguna prova concloent n’hi hauria d’haver prou llegint traduccions de qualsevol dels (bons) traductors amb què comptem avui dia en català.
També cal una reflexió profunda sobre l’oferta editorial disponible en català. Per una banda, perquè encara trobem a faltar molts títols que no estan disponibles en català però sí en castellà. Ara bé, cal ser conscients de la mida del mercat en l’una llengua i en l’altra. Per una altra banda, també és cert que hi ha una sobreproducció que inunda les taules de novetats de les llibreries (tal com passa amb el castellà, tot sigui dit). Es tracta, doncs, de publicar menys o de publicar més? Probablement es tracta de publicar millor. Ens hem de preguntar quantes obres publicades són realment necessàries, quantes prescindibles i quantes pot assumir el gruix dels lectors en català, i d’això en traurem que cal enfortir l’oferta editorial per assegurar que tenim accés a llibres sense els quals la cultura catalana es veu privada d’aportacions necessàries, sense les quals ens situem en una segona divisió que no ens correspon, i per assegurar també que no ens inunden títols que no tenen ni cap ni peus i que només aporten guanys als transportistes que carreguen els exemplars de la impremta a la llibreria, i de la llibreria al magatzem. Tot i que pugui semblar contraproduent, publicar menys (però escollint millor) milloraria la salut del nostre ecosistema editorial. Entre altres coses, permetria que els llibres publicats fossin llegits (si més no, potencialment) per més gent, de manera que totes les baules de la cadena del procés editorial se’n veurien beneficiades i s’allunyarien de la precarització a què es veuen sotmeses. Relacionat amb això, hi ha un altre gran problema que cal afrontar: la dificultat que comporta la professionalització d’un sector amb unes xifres que no quadren. Tenim escriptors excel·lents que no només no poden viure de l’escriptura (això també passa en molts altres llocs, malauradament), sinó que l’amateurisme al qual es veuen condemnats per les paupèrrimes xifres de vendes fa que no puguin dedicar prou temps de qualitat a la seva producció artística, i en alguns casos directament no s’hi puguin dedicar gens. Si volem tenir lectors en català també cal que els nostres autors puguin treballar en les millors condicions possibles per tal que ens ofereixin, a nosaltres i al món, les millors obres possibles, i per tal que això sigui possible també caldria que hi hagués una retribució justa que avui dia es dóna en molt pocs casos. Tot plegat és aplicable no només als autors; també val per als traductors, els correctors, els maquetistes, els il·lustradors i tots aquells (que són molts) que intervenen en el procés d’elaboració d’un llibre. A tots aquells que insisteixen a dir que els llibres són cars cal recordar-los una vegada i una altra tota aquesta gent que fa possibles els llibres a canvi de tan poc i per a, malauradament, tan poca gent. En aquest sentit seria pertinent de fer l’incís que els lligams entre les diverses terres de parla catalana no sempre són prou consistents, de manera que un mercat ja prou petit es troba encara més reduït. No oblidem que, per tal de poder estar en igualtat de condicions amb els llibres publicats en altres llengües, els preus que posem als llibres són, en realitat, molt inferiors als que tocaria si només tinguéssim en compte els costos i el públic potencial.
Els llibres publicats en català es ressenten encara d’un altre gran mal, el de la visibilitat, i en especial als mitjans de comunicació. La desproporció de mitjans que parlen (encara que sigui poc) de llibres publicats en català respecte del total és feridora, de manera que si no s’és consumidor d’aquests pocs mitjans que aposten pel català (i malauradament són lluny de ser majoria a casa nostra), la possibilitat de tenir notícia de les edicions en la nostra llengua disminueixen molt. Si comparem la invisibilitat de les edicions en català en mitjans d’àmbit estatal amb la paritat amb què en general es tracten les edicions en català i en castellà en els mitjans catalans ens surt com a resultat que la incidència que s’obté amb les edicions en català té un abast força limitat. Per sort, la tasca que fan alguns prescriptors (llibreters, bibliotecaris, periodistes, agitadors culturals) permet que la situació no sigui tan dramàtica com podria arribar a ser. De totes maneres, en una comunitat en què l’ús social del català no és majoritari, el paper dels mitjans, i en especial d’aquells que tenen més influència, és cabdal per a entendre on som. Posem-hi exemples: per què no hi pot haver un programa de ràdio o de televisió en horari de màxima audiència en què els llibres i la literatura siguin l’eix principal, per exemple? Per què passa tan poques vegades que quan hi ha una entrevista (a qui sigui) es pregunti pel darrer llibre llegit o recomanat? Situar la literatura com un dels eixos centrals de la societat amb accions com aquestes ajudaria a augmentar la importància social i el prestigi que es dóna als llibres. La indústria audiovisual també fa un paper important quan decideix apostar pel doblatge per sobre dels subtítols. En aquells països en els quals fins i tot els dibuixos animats per als nens són subtitulats es transmet el missatge inequívoc que llegir és positiu, ja que ens permet entendre millor què diuen els personatges dels programes de sèries i pel·lícules, és a dir, és una eina que ens obre la porta a la satisfacció, alhora que s’exercita sense esforç el múscul lector. Subtitular en català, doncs, seria una eina assequible que ens ajudaria a millorar els índexs de lectura. Recordem que l’origen del doblatge es troba en les xifres d’analfabetisme de fa lustres i que no tenen res a veure amb la realitat actual. Vivim en una societat en què l’acte lector va perdent prestigi, i competeix, sobretot, amb altres formes d’oci, i moltes d’aquestes altres formes d’oci és difícil de trobar-les en català, de manera que les cartes són marcades perquè sigui molt complicat poder guanyar la partida.
Tot plegat té lloc en un context en el qual, com explica Carme Junyent, el català és una llengua marcada. Ho deia parlant dels símptomes de la reculada del català, i explicava que si parles en castellà tot és possible, mentre que si parles en català ets d’una determinada manera, és a dir, que triar el català implica pagar un preu. Això també afecta la tria de la llengua en la qual llegim. Com que no vull que em situïn d’una determinada manera, no trio el català. L’ús social del català és, a cap i a la fi, la mare dels ous.
Tots aquests temes mereixerien una reflexió molt més profunda que aquestes poques ratlles, que només pretenen obrir la finestra al debat, a entendre que per canviar una situació complexa i desfavorable cal actuar en molts àmbits de manera coordinada i decidida.
Finalment, cal afegir que la majoria d’aquestes reflexions fan referència a aquells que ja llegeixen llibres, als que ja són lectors, però hi ha una bona part de la població que, de manera habitual, no llegeix. Ni en català, ni en castellà, ni en altres llengües, i és en aquest punt que tenim un altre dels grans reptes, segurament el principal. Cal que la gent llegeixi més, que la gent llegeixi millor, i que la gent llegeixi més i millor en català. Potser l’objectiu, doncs, no és només augmentar el percentatge dels que llegeixen en català, sinó que aquest percentatge sigui sobre una quantitat de població cada vegada més gran. Dit d’una altra manera, no es tracta només de repartir millor el pastís, sinó de fer el pastís més gran (i amb més bons ingredients, posats a fer).
______________
Cliqueu aquí per accedir a l'article original publicat a Vilaweb, el 7 de juny de 2016.
"Com pot créixer el nombre de lectors habituals en català?", per Montse Ayats, directora d’Eumo Editorial i presidenta de l’AELLC
El fet que per Sant Jordi a Catalunya es venguin més llibres en català que en castellà, quan la tendència habitual al llarg de l’any no és aquesta, té a veure amb diversos factors. En primer lloc, amb la tradició i les connotacions que té la diada de reivindicació de la cultura i la llengua catalanes. Parlant amb lectors que no acostumen a fer tria de llibres segons la llengua, reconeixen que per Sant Jordi compren i regalen llibres en català.
Però també té a veure amb un esforç col·lectiu del sector per fer públiques les novetats en català. Entre el gener i l’abril es fan diversos actes i activitats en biblioteques, llibreries, centres culturals d’arreu del territori. De manera que els lectors tenen moltes més oportunitats de saber quins llibres s’han publicat en català.
I, sens dubte, un altre dels factors que contribueixen a canviar la tendència és la presència més elevada dels llibres en català, dels autors, dels traductors… als mitjans de comunicació.
Ara, com que una flor no fa estiu, ni dues primavera, cal que treballem perquè no sigui un fet aïllat. Des del meu punt de vista hi ha una dada que em fa ser especialment optimista pel que fa a l’increment de lectors habituals en català en el futur més immediat: en aquests moments, els qui van ser escolaritzats en català ja tenen uns 35-40 anys i això vol dir que són persones que, després de travessar una etapa d’un cert abandonament de la lectura perquè hi sol haver altres prioritats, es reincorporen com a lectors.
I què ens cal perquè aquestes persones que es reincorporaran a la lectura escullin de fer-ho en català? D’una banda, que hi hagi una oferta més diversa, especialment en determinats àmbits com és ara la no ficció (per Sant Jordi les vendes d’aquest àmbit van ser inferiors en català que en castellà i això es correspon amb una oferta baixíssima en català). Al darrer informe d’hàbits de lectura, un 10% de les persones que deien que no llegien en català tot i que podrien fer-ho, ho justificaven dient que no trobaven el que buscaven. Cal doncs, que aquests lectors trobin el que busquen. Cal que els editors ens arrisquem i, probablement, cal que en alguns àmbits molt específics hi intervingui l’administració.
D’una altra banda, també es fonamental, per molt obvi que sembli, que els possibles lectors puguin conèixer i trobar amb facilitat l’oferta editorial en català. Cal que els títols en català es trobin als punts de venda, a les biblioteques.
I ens cal també que els mitjans de comunicació públics incorporin programes relacionats amb la lectura i els llibres, programes que han de tenir per objectiu seduir un públic no necessàriament lector habitual, que han de ser amens i que han d’aprofitar la feina dels clubs de lectura, les biblioteques, les llibreries o els nous fenòmens entorn de la lectura digital.
I, finalment, hem de consolidar esdeveniments com la Setmana, amb què podem donar visibilitat i mostrar la vitalitat i la diversitat de l’edició en català, al costat d’altres fires i festivals que es fan arreu del territori i que permeten de descobrir autors i segells i acostar la lectura i els llibres a aquest tipus de públic.
I, evidentment, mentre treballem perquè aquests lectors de 35-40 anys es reincorporin a la lectura en català, ens queden molts altres reptes: crear nous lectors, que els lectors esporàdics passin a ser lectors habituals o que la taxa d’abandonament de la lectura no sigui tan alta un cop deixem les escoles.
Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana
_______________
Aquest article es va publicar originàriament a Vilaweb, el 5 de juny de 2016. Podeu consultar l'article original clicant aquest enllaç.
