S’ha mort a cent tres anys Josep Vallverdú, degà de les lletres catalanes
L'autor lleidatà, una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, deixa una obra extensíssima i el record inesborrable de Rovelló, que va iniciar generacions de lectors en la lectura
L’escriptor Josep Vallverdú s’ha mort a cent tres anys, segons que ha avançat TV3 i ha confirmat el diari La Mañana de fonts de la família. Amb ell desapareix una de les grans figures de les lletres catalanes contemporànies, autor d’una obra vastíssima que abraça la narrativa, la poesia, l’assaig, les memòries, la traducció i, molt especialment, la literatura infantil i juvenil, de la qual fou un dels grans renovadors.
Vallverdú havia dedicat tota la vida a escriure, ensenyar i defensar la llengua catalana. Per a unes quantes generacions de lectors, el seu nom quedarà lligat per sempre a Rovelló, el gos entremaliat que esdevingué un dels personatges més populars de la literatura infantil catalana. Però la seva obra, de més de dos-cents títols, va molt més enllà d’aquest personatge. Fou novel·lista, poeta, memorialista, traductor, articulista i assagista, i mantingué fins a una edat molt avançada una capacitat de treball gairebé inabastable.
Nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923, Vallverdú va ser testimoni de més d’un segle d’història catalana. Va viure la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la postguerra i la repressió franquista, i convertí la fidelitat a la llengua i al país en el fil conductor de tota la seva trajectòria intel·lectual.
Una infantesa entre la monarquia i la República
Josep Vallverdú i Aixalà va néixer al número 34 del carrer del Carme de Lleida. El seu pare, també anomenat Josep, era l’hereu rebel d’un propietari carlí, caçador i profundament lligat a la terra. A diferència del padrí, era republicà, esportista, militant d’Acció Catalana i vinculat a l’ambient polític i cívic de la Lleida de la Joventut Republicana. D’aquell doble llegat familiar, Vallverdú en va rebre dues influències que l’acompanyaren tota la vida: del pare, els valors cívics i el compromís amb el país; del padrí, l’amor per la terra, la pagesia i la natura. Aquest paisatge moral i físic reaparegué sovint en la seva obra.
Va néixer durant les darreres setmanes de la Restauració i passà els primers anys sota la dictadura de Primo de Rivera. Va arribar a tenir ús de raó amb la República, de la qual conservà un record viu, igual com dels presidents Francesc Macià i Lluís Companys.
L’esclat de la guerra i de la revolució va trasbalsar la família. El seu avi, propietari i antirepublicà, fou detingut, i aquells anys els Vallverdú visqueren entre Puiggròs i Sant Martí de Maldà. L’avi en va sortir benparat, però el pare hagué de tornar a començar a Barcelona, on acabà traslladant-se tota la família. Per a Vallverdú, Lleida es va convertir durant un temps en la ciutat llunyana, devastada per la guerra, però mai no deixà de ser el seu gran espai de referència sentimental, cultural i literària.
Una universitat sota el franquisme
A Barcelona, ja a setze anys, acabà els estudis i el 1941 ingressà a la universitat. Era una institució marcada per les depuracions, l’expulsió de professors i els rituals feixistes del primer franquisme. Malgrat aquell ambient, una part dels estudiants provinents del pòsit del catalanisme republicà es van reconèixer i van mantenir viva una certa continuïtat cultural.
En aquell entorn va coincidir amb noms com Miquel Tarradell, Antoni Badia i Margarit, Frederic Roda, Pere de Palol i Josep Palau i Fabre. Pertanyien a una generació que hagué de formar-se culturalment sota la prohibició, la vigilància i la destrucció institucional del país.
Abans d’acabar la carrera, Vallverdú va sofrir una de les pèrdues més doloroses de la seva vida: la mort de la seva mare, Pilar Aixalà, a quaranta-dos anys. Per preservar-ne el record, va passar-se dues hores dibuixant-la de cos present al llit de mort. Es va llicenciar en filosofia i lletres el 1945, el mateix any que s’acabà la Segona Guerra Mundial. Durant els estudis havia conegut Isabel Arqué, futura pedagoga i membre d’una família vinculada a Alexandre Galí. Es van casar el 1952 i tingueren un fill, Eloi.
La relació entre pare i fill va marcar profundament la vida de Vallverdú. Durant anys, l’escriptor li va escriure puntualment un conte cada setmana, en una pràctica íntima que resumeix bona part de la seva concepció de la literatura: una forma de comunicació, d’acompanyament i de cura.
Rubió, Gaziel i els mestres d’una generació
La trajectòria professional de Vallverdú fou marcada per un cert nomadisme geogràfic i per una activitat incessant. Treballà com a mestre en diferents indrets i, alhora, començà a traduir de l’anglès i a obrir-se pas en el món literari.
En aquells anys entrà en contacte amb algunes de les grans figures de la cultura catalana del segle XX. Col·laborà amb Jordi Rubió, filòleg i ex-director de la Biblioteca de Catalunya represaliat pel franquisme, a qui ajudà en les seves recerques històriques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Durant una estada com a mestre a Sant Feliu de Guíxols també va conèixer Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, amb qui establí una relació intel·lectual. Durant la seva vida freqüentà, així mateix, personalitats com Joan Triadú, Jaume Vicens i Vives i Manuel de Pedrolo.
Vallverdú havia assistit a les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i va participar en algunes reunions dels primers nuclis de reorganització del catalanisme polític. Convidat per Josep Espar Ticó, va sovintejar les trobades del grup CC, encapçalat aleshores per Jordi Pujol. Malgrat tot, va defugir la implicació política directa. El seu camp d’acció fou sobretot cultural, lingüístic i pedagògic. Va exercir d’activista tenaç per la llengua, especialment després del trasllat a Balaguer i més tard a Lleida, on Isabel Arqué fundà l’escola Alba.
Lleida contra el “leridanismo”
Un dels episodis més significatius del compromís cívic de Vallverdú fou la publicació, el 1967, de Lleida, problema i realitat. El volum, escrit amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa i Joan Gabernet, analitzava la realitat social, econòmica i cultural de les terres de Ponent a partir de perspectives diverses. El llibre va contribuir a desvetllar consciències en una ciutat dominada pel leridanismo oficial de les elits franquistes, un localisme espanyolista que pretenia presentar Lleida com una realitat separada, o fins i tot oposada, a la resta de Catalunya.
Vallverdú esdevingué, així, una de les veus centrals de la recuperació cultural de Ponent. La seva obra i la seva activitat pública van combatre la idea d’una Lleida perifèrica i desconnectada del país, i la van situar dins el mapa literari i intel·lectual català amb una veu pròpia.
L’escriptor tot-terreny
La vocació literària de Vallverdú s’havia manifestat de molt jove. A dotze anys ja va escriure un poema i l’any següent s’atreví amb uns Pastorets. Els primers tempteigs narratius els féu en castellà, però ben aviat optà pel català com a llengua literària i de compromís.
El 1960 publicà la seva primera novel·la en català, El venedor de peixos. Després van venir La caravana invisible i Trampa sota les aigües, que va obtenir el premi Joaquim Ruyra el 1963.
Cinc anys més tard rebé el premi Josep Maria Folch i Torres per Rovelló. El llibre, protagonitzat per un gos petit, viu i curiós, es convertí en la seva obra més coneguda i en un clàssic de la literatura infantil catalana. El personatge també fou adaptat a la televisió i entrà en l’imaginari de milers de famílies.
L’èxit de Rovelló va situar Vallverdú entre els quatre grans noms de l’editorial La Galera, juntament amb Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Joaquim Carbó. Aquells autors van ser decisius en la construcció d’una literatura infantil i juvenil moderna en català, capaç de crear lectors en un país que encara es ressentia de les conseqüències de la prohibició i la minorització lingüística.
La seva producció, però, fou molt més extensa. Va escriure novel·les, assaigs, poesia, articles, epistolaris i llibres de memòries. També va publicar, amb el fotògraf Ton Sirera, els volums de Catalunya visió, una obra singular que recorria el país amb una mirada alhora documental, literària i territorial.
Com a memorialista, va deixar títols com Vagó de tercera, Garbinada i ponent, Desmudat i a les golfes i Mosaic de tardor. En aquests llibres va reconstruir la pròpia vida i, alhora, bona part de la història cultural catalana del segle XX.
L’editor Isidor Cònsul el va definir com un “escriptor tot-terreny”. La fórmula sintetitzava una obra que desbordava els gèneres, les edats dels lectors i les fronteres entre literatura, pedagogia i testimoni.
La literatura com a escola de país
Mestre de professió, Vallverdú va entendre sempre la literatura com una eina de formació cívica i de transmissió cultural. La seva obra, rica en llengua i profundament arrelada al territori, fou durant dècades una porta d’entrada a la lectura en català per a milers de nens i joves.
No escrivia únicament per entretenir. En les seves novel·les hi havia una confiança profunda en la capacitat del lector jove per a comprendre el món, afrontar conflictes i formar-se un criteri propi. Aquesta vocació pedagògica, inseparable de la seva escriptura, el convertí en una figura estimada i respectada molt més enllà dels cercles estrictament literaris.
Va dedicar-se a l’ensenyament fins a la jubilació, el 1988. Molts dels seus alumnes el recordarien sempre com el professor Vallverdú, exigent, actiu i convençut que educar i escriure formaven part d’una mateixa responsabilitat.
Article publicat a VilaWeb, clica aquí per llegir l'article sencer
"La Setmana del rap de Josep Vallverdú", vist al Vilaweb
Article publicat a VilaWeb el 19 de setembre de 2023. Fes clic per veure l’article original
La trobada dels editors en llengua catalana va molt més enllà de xifres i vendes: és l’obertura d’un curs cultural que enguany arrenca amb una exhibició important de tremp intel·lectual i popular
Hi ha un home centenari, camisa vermella, afaitada impecable i barbeta blanca ben característica. S’aixeca i comença a recitar el que ell mateix anomena “El rap dels cent anys”. Darrere seu, sobre l’escenari, xavals que ni en somnis s’haurien imaginat allò que passava. Formen part dels grups de trap 31 Fam i Bounce Twice, i amb la seva estètica de banda de música urbana són a molta distància de l’elegància de l’home que recita el rap i que, contra tot pronòstic, els fa emocionar. Els músics han participat en un acte anomenat “Ens faltaran llorers” en què, a ritme de trap, han fet versions modernes o rèpliques del rector de Vallfogona –de qui enguany es commemora el quatre-cents aniversari– i de Josep Vallverdú, l’home del centenari, que no s’ha volgut perdre la festa i que s’emporta una ovació enorme, sentida i profunda del públic que ha omplert de gom a gom l’escenari de la Setmana del Llibre en català per retre-li homenatge.
Aquest ha estat, sens dubte, un dels grans èxits d’aquest certamen de la gran festa de les lletres que durant deu dies ha ocupat el Moll de la Fusta de Barcelona i que es consolida no tan sols com una fira de llibres sinó com el gran festival literari i cultural de Catalunya en la represa de curs. Les xifres oficials parlen de més de 60.000 assistents i d’un augment de facturació, però la Setmana, viscuda de dins estant, és una qüestió de persones, d’emocions, de retrobaments, quelcom que va més enllà i que passa per detalls petits, com ara, els regidors tècnics dels escenaris traient cada matí un poalet amb aigua al costat de les palmeres perquè els gossos s’hi abeurin. Detalls petits d’una humanitat fora mida d’un equip que ha de vetllar perquè es facin més de 300 activitats, que aviat és dit, i que malgrat que la processó vagi per dins sempre tenen un somriure per a tothom que puja dalt l’escenari i una solució per als qui són a sota.
És dissabte 16 i els expositors comencen a estar molt cansats d’una Setmana en què la calor ha tornat a ser la protagonista. Dins les casetes, sovint ha estat complicat de treballar amb aquesta temperatura, però la fira és plena de gent perquè el dia abans ha plogut a bots i barrals i, en canvi, no ha refrescat gens. Els actes suspesos no s’han pogut recuperar –entre els més importants, la celebració dels deu anys de Llegir en Català i l’anunci de la represa de la publicació de la revista L’Avenç–, però les signatures s’han mirat de reconduir i no hi havia hagut mai tants escriptors signant llibres a la vegada. Som molt lluny del divendres 8, quan la Setmana es va obrir al públic, som molt lluny dels nervis del primer matí, de les incidències amb la neteja de les casetes, dels transportistes que es perden per arribar al Moll de la Fusta (quin paper més galdós, el dels transportistes i els dels guardes de seguretat, on el català brilla per la seva absència), amb la tensió d’haver de tenir-ho tot impecable al cap d’unes hores. Es fan juguesques, fins i tot, sobre si s’aconseguirà de vendre un determinat títol o no, i algú diu que pagarà una cervesa si aconsegueix de col·locar un sol exemplar de la Història de l’odontologia a Eivissa i Formentera. És jugar gairebé sobre segur i, és clar, la cervesa no es paga.
Memòria de Martí Gasull
Arribar a aquests dos dies finals de la Setmana és ser a punt de fer el cim. Enguany, hem tingut sort i a la parada seixanta hem estat a tocar de l’escenari número 1 i hem pogut gaudir de bona part de la programació, com per exemple la presentació d’El vuitè cel, de Bernat Gasull, un dels grans llibres de muntanya editats recentment a casa nostra i que ens explica la tragèdia del Manāslu la tardor del 2012, quan onze muntanyencs de primer nivell internacional hi van perdre la vida per una allau. Entre ells, hi havia el seu germà Martí, un dels fundadors i impulsors de la Plataforma per la Llengua. El llibre l’ha editat Tushita, i l’acte serveix per a entendre que fer muntanya i alta muntanya era una de les maneres de fer país de Martí Gasull. El volum del germà és preciós i esdevé un llibre molt bell per a intentar d’entendre també la natura i la muntanya.
Si vols llegir l’article sencer clica aquí
